"Tant el Sr. Josep Margenats, bosquerol, com el Sr. Pere Vila, pescador, afirmen l’existència del camí de ronda de Tossa de Mar. Es tracta d’un sender costaner que antigament recorria la parella de carrabiners o guàrdia civil que vigilava la costa i que seguia també la gent de Tossa per anar a ‘collir garrofes, fer el carbó, tallar feixines, arrencar soques, pelar suros, caçar, pescar o collir musclos’. Ells l’havien fet en moltes ocasions per accedir directament als trossos de les finques on carbonejaven."
Aquest és un fragment d’un informe sobre el camí de ronda de Tossa de Mar que confirma que aquestes vies eren camins de treball, probablement abans i tot que servissin per vigilar el litoral. Des de fa milers d’anys, les poblacions que han viscut prop de la costa s’han apropat als penya-segats i les platges, com a mínim, a buscar peix i marisc. Per arribar als millors llocs van anar dibuixant corriols que, al capdavall, van ser els primers camins de costa. Al poblat de Castell, a Palamós, s’han trobat closques de mol·luscs cuinades pels seus pobladors ibers.
Els pescadors han estat els usuaris més assidus dels camins de costa. Josep Lleó Arbó era nascut a l’Ametlla, fill de pescador. Va arribar al món l’any 1927 i quan en tenia tretze es va posar a treballar amb el seu pare. La barca la guardaven al port natural de l’Estany del Gras perquè a la cala del poble ja no hi cabien. Cada dia li tocava portar el que havien pescat des d’allà fins al poble, on el venien. Descalç, pel camí de ronda, amb els pantalons arromangats, transportava el peix damunt el cap, sobre una panera de vímet. El seu fill Damià recorda que sovint feia broma de la seva calba dient que havia estat el suc del peix que regalimava de la panera el que l’havia deixat sense pèl. I quan pescaven sípies, “arribava a casa que pareixia un negre”.
Les noies de Calella anaven a Palamós a sargir xarxes i fer uns dinerets
Abans que arribessin els motors, per anar a pescar es necessitaven bons braços. No sempre feia vent, o aquest canviava quan eren a mar oberta i calia bogar per tornar a port. La feina podia ser esgotadora i alguns pescadors s’estimaven més atracar les barques no pas davant el poble, sinó més a prop dels caladors que freqüentaven. El camins de ronda eren, sovint, els camins que se seguien per arribar a les barraques on es guardaven les barques. Joan Sala explica que a Lloret de Mar la pesca amb canya “es practicava com un ormeig més per guanyars’hi la vida i que en dies de trangolades i aigües tèrboles, als coneixedors de bons pesquers (els indrets que freqüenten els peixos) no els recava de fer llargues caminades i arribarse, per exemple, a la cala Morisca o als Bullents.” A més dels pescadors, les noies de Calella de Palafrugell també utilitzaven el camí de ronda, en aquest cas per baixar a Palamós a sargir xarxes i fer uns dinerets.
Aquests mateixos pescadors i llurs famílies sabien prou bé que la mar que els alimentava, de tant en tant, com si es tractés d’un terrible malefici, es cobrava el preu en vides humanes. Posen els pèls de punta els relats de les terribles i tràgiques tempestes sobtades que van enxampar els pescadors a la mar i com, sense motor, a vela i rems, maldaven per salvar la vida i retornar a l’abric del port. Tot això, mentre els seus familiars, horroritzats, contemplaven l’escena des de la costa. Algunes històries expliquen com, de nit, amb fanals i torxes, la gent del poble resseguia els camins de ronda buscant possibles supervivents o els cadàvers de qui estimaven.
En dies de temporal, els camins de ronda se seguien per buscar supervivents o morts
Altres cops no era la gent del poble, sinó mariners provinents de vés a saber de quin racó de món. A l’Escala hi ha una cala on el topònim guarda el record d’uns infortunats: la cala de la Creu. Les cròniques expliquen que el novembre del 1719, un estol de naus franceses comandades pel duc de Berwick es trobava assetjant Roses. De sobte es va girar una gropada, un cop de mar i vent tan violent que va fer naufragar moltes naus al golf. La forta tramuntanada que va continuar bufant va fer arribar a la cala molts cadàvers i s’hi va obrir una fossa on s’anaven enterrant. Durant molt de temps una creu rústica va assenyalar el lloc del fossar.
La sal de la vida
De vegades, però, no són els peixos ni el marisc ni les restes de naufragis allò més valuós que s’hi ha anat a buscar, sinó la sal. A les roques que el mar esquitxa, quan l’aigua s’evapora, hi queda dipositada la sal grossa marina, i aquesta era sovint aprofitada pels ramats. Els pastors saben que alguns sòls són pobres en sal i que a les ovelles els en cal d’afegida. A més, a les abundants àrees d’aiguamolls que hi havia ran de costa, hi creixien bones pastures d’hivern.
Les ovelles llepaven la sal grossa marina que queda a les roques quan l’aigua s’evapora
Encara que costi de creure, el litoral català ha estat un espai molt habitual per als ramats. Al fons fotogràfic de Josep Esquirol, que es conserva al Museu de l’Anxova i de la Sal de l’Escala, hi ha una imatge impressionant i sorprenent d’un pastor amb el seu ramat en un camí de ronda, als penya-segats del Montgrí. Així, per exemple, abans que arribessin holandesos, anglesos, francesos... i barcelonins a Sitges, milers d’ovelles recorrien la seva costa mentre transhumaven. A l’Arxiu Històric Municipal d’aquest municipi es conserva l’acta de partionament i afitament de la carrerada del camí de les Costes, de l’any 1863. De fet, hi ha referències històriques d’un camí ramader que transitava més o menys proper a la costa des del delta de l’Ebre a Barcelona.
Aquest article es va publicar en el número 182 del Descobrir (Juny 2013)