Poca broma amb això dels pirates i corsaris. Durant els segles XV, XVI i XVII fonamentalment, molt abans que Hollywood els convertís en galants i simpàtics, les poblacions litorals dels Països Catalans els van maleir una i mil vegades: arribaven, saquejaven, robaven, mataven els qui oferien resistència i raptaven els que no havien pogut fugir. Al cap d’uns dies reclamaven el rescat i l’intercanvi es feia en alguna petita i amagada cala del litoral. Els que no podien pagar eren venuts com a esclaus al nord d’Àfrica.
Moltes poblacions de la costa catalana van ser assaltades per naus corsàries. Per exemple, Cadaqués va ser saquejada i incendiada el 1444 per vint-i-dues galeres àrabs i, cent anys després, va ser el pirata Barbarossa mateix qui va destruir l’antiga església. Al sud del coll de Balaguer, al Baix Camp, en època medieval es va construir un castell ran de costa on els cavallers de l’orde de Sant Jordi d’Alfama intentaven mantenir a ratlla els desembarcaments de pirates. Un dels seus priors, però, fra Miquel d’Aradiga, va ser capturat i venut com a esclau a Alger, on va morir torturat. Uf!
Torres de guaita arreu
Els masos propers a la costa es van fortificar i, per avisar amb temps de la seva arribada, es van bastir tota una xarxa de torres de guaita, connectades pels camins de ronda. La pirateria és tan antiga com el comerç. Les embarcacions catalanes la van patir i, de fet, els mateixos catalans també l’havien practicada.
El pirata Barba-rossa va saquejar i destruir l’església de Cadaqués a mitjan segle XVI
Els pirates van deixar de desembarcar, però per als militars l’horitzó ha continuat essent sinònim d’invasió. A l’inici de la Guerra Civil, per exemple, els comandaments republicans de Catalunya temien una ofensiva per mar des de Mallorca i van manar aixecar defenses al llarg de la costa, sovint al mateix peu dels camins de ronda. Acabada la guerra, va ser el temor del general Franco de ser atacat per les forces aliades el que va provocar la construcció al litoral de nous búnquers, nius de metralladores i trinxeres. Del mar no sols arribaven perills en forma de corsaris o exèrcits enemics. Les embarcacions que atracaven als ports també portaven, de tant en tant, malalties i epidèmies (la gran pesta negra que va assolar el continent europeu en el segle XIV va arribar per mar al port de Venècia, provinent de la colònia genovesa de Kaffa, a Ucraïna).
Armes contra epidèmies
Quan es temia per l’arribada d’alguna epidèmia, fins i tot es disposaven homes armats al llarg de la costa per impedir qualsevol desembarcament. A Cambrils, per exemple, l’antic camí de ronda rebia el nom de camí de Sanitat. La tripulació dels vaixells sospitosos havia de passar una quarantena de mesos dalt del vaixell o s’havia de recloure en recintes tancats —quasi presons— a la costa anomenats llatzerets.
Si es temien pestes, anaven homes armats a la costa per evitar desembarcaments
Afortunadament, a banda d’epidèmies, la mar ha estat de sempre la gran porta d’entrada de mercaderies. Encara que no totes han arribat de manera legal. L’existència d’una frontera, les èpoques de penúries, les guerres i els desequilibris de preus han alimentat al llarg de la història el comerç de contraban i els camins de ronda van convertir-se en el camp de joc de carrabiners, contrabandistes i guàrdies civils.

En el segle XVIII, Banyuls de la Marenda (Rosselló) era el centre català més gran de distribució del tabac holandès i brasiler de contraban. La seva àrea d’influència s’estenia fins al litoral de Tarragona, on consten captures de falugues banyulenques. Els camins que passen ran dels penya-segats, a més de contrabandistes i carrabiners, també han vist accidents, crims i suïcidis, d’ençà que els humans vam decidir transitar-hi. A l’Escala expliquen una trista història d’uns enamorats. El noi es guanyava la vida al mar i d’una de les sortides per anar a corellar (és a dir, a buscar corall) no va tornar-ne mai. La seva enamorada sortia a buscarlo cada dia pel camí que ressegueix els penya-segats i finalment va embogir. Un matí, a la remor de l’aigua de mar brollant d’una cova va semblar-li sentir la veu del seu estimat i s’hi va llançar.
Cants de sirenes
Diuen que l’abisme xucla els desesperats o que l’esclat de les onades sona com les veus de les sirenes que a punt van estar de liquidar Ulisses en el seu viatge de retorn a Ítaca. Coses del destí, de la imprudència, de la maldat o de la necessitat. Fos com fos, sovint els topònims es fan ressò de les desgràcies que els camins guarden silenciosament, com ara s’estimbadero d’en Serrahima, a Lloret de Mar, o el pas de la Mala Dona, al Garraf.
En el cas de la llegenda de la fada de la cala Ferriol, a l’Escala, el relat publicat l’any 1920 és ben sucós. El to eròtic del text amaga, finalment, un evident discurs misogin i de caràcter molt moralista. “Cada jorn quan l’auba apunta, baixa de les feréstegues montanyes properes la fade hermosa, a banyar ses carns rosades en les aigües tranquiles de la Farriola. Va vestida tota de blanc, amb llarg vel que li tapa lleugerament la nuesa de ses formes incitants... Els mariners tots ja ho saben i no s’hi aturen, ans al contrari, quan senten sos cants, depressa s’allunyen car tenen temença de caure enhartats en els braços que lliguen, qu’ofeguen i maten, de la dona nua, de la fade hermosa que en la Cala Farriola hi ha fet la seva estada”.