Sabem que els trobadors arribaven a Castelló d’Empúries portant cultura i novetats. Que el comtat va contribuir a la conquesta de terres llunyanes com Mallorca i València. Que va tenir un paper clau en la formació de Catalunya, constituint un petit estat quasi independent. I també que, si bé originàriament els comtes habitaven vora el mar, a l’actual Sant Martí d’Empúries, davant els atacs pirates, a les acaballes del segle XI van buscar un lloc a recer i es van traslladar a Castelló, quatre quilòmetres endins de la badia de Roses. Però, sobretot, sabem que ens han deixat una arquitectura elegant de cases i palaus, un tramat de places i carrers que evoquen prosperitat i el primer edifici gòtic de grans dimensions iniciat al nostre país, la basílica comtal.
La joia de la corona
El bisbat no el van tenir, però sí una església de mida catedralícia. Tot i que l’església de Santa Maria de Castelló d’Empúries es va quedar en basílica (els comtes mai no van aconseguir la seu episcopal que demanaven), per les dimensions i presència es coneix com la catedral de l’Empordà.
Quan el comte Ponç Hug IV, el 1261, va contractar l’arquitecte Raimon de Chartres perquè convertís l’església romànica del segle XI en un nou edifici, va ser un dels abanderats de la moda que venia d’Europa: el gòtic. L’alçària de les naus, les voltes de creueria i les solucions arquitectòniques són ja plenament gòtiques, però la decoració és encara sòbria. És un gòtic de trànsit... però gòtic.

Sota la grossa rosassa de la façana, us rebran els apòstols i els tres Reis d’Orient sota sis grans arquivoltes (també és aquí on, cada any, els Reis d’Orient reben els nens i nenes del poble). Dins la basílica, hi trobareu dues peces excepcionals. Una, la pica baptismal romànica, l’única pica doble esculpida en una sola pedra que es conserva: la petita era per als nens i la grossa per als adults. Va ser aquí on, el 18 de febrer del 1417, més de cent jueus del poble, homes i dones, es van submergir per convertir-se al cristianisme en moments de culte obligat. Tot i que el de Castelló era el segon call jueu més gran de la regió després del de Girona, mai no hi hagué cap mort ni cap agressió.
La segona peça destacada és el retaule gòtic de l’altar, el de la Mare de Déu de la Candelera. En el segle XV, l’escultor Ponç Gaspar va tallar-lo amb alabastre. Hem d’imaginar-lo pintat de colors vius, només així copsarem l’efecte escenogràfic que exercia sobre els fidels d’un culte que els feia sentir petits. Però la basílica no seria el que és sense l’orgue. Un instrument que, com un gros animal adormit, es desperta periòdicament i omple de so les tres naus.
Collites i malures
Només una zona pròspera hauria pogut alçar un edifici com aquest. I és que l’antic comtat d’Empúries tenia pesca, caça i salines, que donaven un bé molt preuat. Però sobretot, tenia collites i molt cereal. Els mercats de dates assenyalades atreien comerciants de tota la Corona d’Aragó, de França i d’Itàlia. Les transaccions dels cereals es controlaven des de l’edifici de la Cúria o Cort, símbol del poder jurisdiccional dels comtes que allotjava també la sala dels judicis i la presó. Avui, l’antiga Cúria-Presó es visita, amb les cel·les dels presoners i els grafits que van deixar a les parets, com uns vaixells que els venien a salvar en un temps en què la Muga era un riu navegable que arribava fins al poble. Un altre edifici que ajuda a entendre la riquesa d’aquesta zona és la farinera, un antic molí que conserva la maquinària convertit avui en Ecomuseu.
Encara avui, a banda del turisme, és aquesta una zona agrícola amb aigua a dojo. Encara avui, es donen experiències que evoquen aquesta capacitat ancestral i visionària de generar riquesa. Lluís Munt, que regenta una explotació agrícola a tocar de Castelló, ha estat pioner al nostre país en la introducció de les búfales, un animal que ha importat d’Itàlia i Bulgària. Veient que en altres hàbitats semblants la cosa funcionava, va decidir canviar les vaques de sempre i elaborar una mozzarella amb llet de búfala que no té res a envejar a les italianes. Una altra experiència singular és la nova cervesa elaborada amb blat cultivat als aiguamolls, al terme de Castelló, i que s’ha presentat al públic fa uns mesos: la Rufa. Prenent com a nom aquesta paraula amb què es designa un núvol específic que es forma quan ha d’entrar tramuntana, s’elabora amb una de les varietats més rústiques de blat de la zona.
Però no tot era bonança a les terres dels comtes. No cal dir que en una zona d’estanys i llacunes, les malures hi eren abundants. Tot i que, en el segle XVIII, es van anar dessecant, encara avui, perquè aquesta zona sigui habitable, hi ha un estricte control dels mosquits durant tot l’any. Eduard Marquès, director del Servei del Control de Mosquits de la Badia de Roses i el Baix Ter, recorda que “quan, l’any 1982, vam començar a tractar directament les larves dels mosquits i no a ruixar indiscriminadament amb insecticides tota la zona, vam ser pioners. Ho continuem fent: tractem les larves que són a l’aigua, el lloc on crien. Ho fem tot l’any, ja que els espais d’aiguamolls són zones molt productores de mosquits”. I és que un dels béns més preuats del municipi és el dels aiguamolls de l’Empordà, protegits com a parc natural des de l’any 1983 després de set anys de lluita i activisme ecologista.
Palaus, places i silencis
No hi ha una única ruta per resseguir els carrers del Castelló comtal. Com altres traçats d’urbanisme medieval, la millor opció és deixar-se portar per la intuïció i anar descobrint les cases nobles, els patis i portals, els convents, l’antiga Sala de Contractació o la Llotja, el palau dels comtes on avui hi ha l’Ajuntament, el tram de muralla que es conserva, el rec del Molí... Tot el poble respira una decadent dignitat gòtica.
A la plaça lateral de la basílica, rere el campanar, hi trobareu el millor mirador de Castelló. Si és estiu i cau la tarda, al portal de la Gallarda i al Palau Macelli us serviran begudes i menjar. Són jardins adossats a la muralla i amb vista a la plana que va donar riquesa a aquesta terra. Si bufa tramuntana, entendreu encara més coses d’aquest paisatge ample i lluminós. Va ser Carles Fages de Climent, poeta empordanès i universal, qui va acabar així la seva oració al Crist de la tramuntana: “doneu el verd exacte al nostre prat/ i mesureu la tramuntana justa/ que eixugui l’herba i no ens espolsi el blat”.
Aquest article es va publicar en el número 199 del Descobrir (Setembre 2014)