10 tresors ocults de les illes Medes que us deixaran bocabadats

Si us fixeu en la superfície de la Meda Gran, hi veureu el regne del gavià de potes grogues. Més enllà de la seva estampa marinera, aquesta colònia és la més antiga de Catalunya. El seu aïllament insular els ha permès prosperar amb tranquil·litat gràcies a l'absència de depredadors originals. Curiosament, la seva dieta s'ha tornat ben oportunista: molts prefereixen volar cap a terra ferma a buscar aliment en camps, escorxadors i abocadors abans que pescar al mar.

El Carall Bernat és l'illot més oriental de l'arxipèlag i s'erigeix com una fita inconfusible des de l'horitzó empordanès. S'alça recte des de l'aigua fins a una altura de 70 metres, però el seu secret més sorprenent és l'origen de la seva toponímia. Com la seva pròpia forma indica, el nom té una clara connotació fàl·lica: es tracta de l'evolució púdica i dissimulada de l'expressió original carall trempat.

El Medallot, l'illot situat més al nord i allunyat del conjunt, guarda un estatus d'inviolabilitat únic. A diferència de la resta de l'arxipèlag, no només té la superfície terrestre protegida, sinó que a més el seu fons marí forma part exclusiva de la Reserva Natural Integral. És l'única part de l'entorn on no es poden practicar activitats subaquàtiques de cap mena ni tan sols navegar al seu voltant.

Tot i que avui l'accés a les illes està totalment restringit com a Reserva Natural Integral, les Medes van estar habitades fins fa ben poc. L'any 1868 s'hi va construir un far a la Meda Gran i, a causa de l'aïllament, la vida hi resultava molt feixuga. L'any 1924, amb l'automatització de la instal·lació, el faroner i la seva família van abandonar l'illa per sempre i van esdevenir així els darrers habitants humans d'aquest paratge.

Molt abans que el faroner hi posés els peus, la Meda Gran albergava una torre de defensa i un monestir de l'orde dels Cavallers del Sant Sepulcre. Aquests monjos vivien aïllats en unes condicions extremament precàries. Passaven tantes penúries que, encara avui dia, a l'Estartit i a Torroella de Montgrí s'utilitza l'expressió "passar la fam de les Medes" per parlar d'un moment de molta gana.

Les restes de l'antic monestir del Sant Sepulcre ja no es poden visitar. A mitjan segle XVI, un greu despreniment a la banda occidental de la Meda Gran va provocar l'ensorrament d'una part de l'illa. En qüestió de segons, el fons de la Mediterrània va engolir de cop tant la torre de defensa com el cenobi. Un capítol tràgic de la història local que va quedar amagat per sempre sota la superfície de l'aigua.

Durant l'edat mitjana i l'època moderna, la posició estratègica de les illes i la seva orografia plena de coves van convertir l'arxipèlag en l'amagatall perfecte per als pirates turcs. La llegenda assegura que el temut corsari Barba-rossa, que atacava els ports empordanesos, hi va deixar amagat el seu cos i els seus tresors. Tot i que hi ha hagut valents que han buscat el botí al fons d'aquestes aigües, mai ningú no n'ha trobat cap rastre.

La geografia escarpada de la Meda Gran és plena de giragonses i roques de formes capritxoses. Un dels racons més llegendaris es troba a la part oriental de l'illa i rep el nom de la Pota del Llop. Les veus populars asseguren que aquesta marca incrustada al bell mig del penya-segat és, ni més ni menys, que l'empremta de l'urpa d'un gran llop que va caure a l'aigua des d'aquell mateix indret.

El secret més ben guardat de les Medes respira sota la superfície. Les praderies de posidònia que s'estenen pel fons estan magníficament conservades gràcies a la protecció que prohibeix les àncores. Més enllà d'oxigenar l'aigua i fer de refugi als peixos, aquesta planta amaga una dada sorprenent: és capaç d'absorbir trenta-cinc vegades més diòxid de carboni per metre quadrat que un autèntic bosc tropical.

Les gorgònies vermelles són una de les espècies més emblemàtiques de l'arxipèlag i un gran reclam per als bussejadors. Tot i el seu aspecte vegetal, són animals colonials emparentats amb les meduses que s'obren en les parets fosques del coral·ligen. La normativa exigeix no acostar-s'hi a menys d'un metre i mig per la seva fragilitat extrema: un simple contacte amb una aleta podria destruir en un segon una branca que ha trigat desenes o centenars d'anys a créixer.