Vall d'Aro

L'Empordà que mira al sud

El camí de Ronda de s'Agaró, un sender harmònic entre naturalesa i urbanisme dels inicis del segle XX
El camí de Ronda de s'Agaró, un sender harmònic entre naturalesa i urbanisme dels inicis del segle XX
25 d'abril de 2009 a les 00:00
Guardar a favorits

En el mapa de comarques, hi diu Baix Empordà. Geogràficament hi ha un riu que la dibuixa, el Ridaura, un riu que neix al massís de l’Ardenya, aquesta serralada litoral a tocar les Gavarres, i que va a morir al mar.

Històricament, és el lloc de naixement d’una marca que ha fet fortuna, la Costa Brava. Ho és des que, ara fa cent i un anys, el periodista Ferran Agulló va batejar-la amb aquest adjectiu salvatge i precís que ha donat la volta al món. Sembla que va fer-ho des de l’ermita de Sant Elm, a Sant Feliu de Guíxols, dalt d’un dels penya-segats més abruptes d’aquesta costa i amb unes vistes espectaculars. Encara ho són. És un lloc de cales i camins de ronda amb traçat d’aristòcrata. De romànic silenciós i d’un rerepaís amb bolets a la tardor, sureres centenàries i dòlmens mil·lenaris. Però també de botigues, aparadors i especulació. És la vall d’Aro. Traceu un triangle: col·loqueu Castell-Platja d’Aro al punt nord, Santa Cristina a l’oest i Sant Feliu de Guíxols al sud. Ja ho teniu.

De suros i 'ganxons'

Del suro, que tants diners havia portat a Sant Feliu, avui en queda poc. Un port obert d’on sortien vaixells de gran cubicatge que anaven a destinacions llunyanes i un museu de plaques de cava com a record d’un ofici que donava feina a tapers i mariners. Els boscos ben explotats de la zona van ser una font d’ingressos extraordinària de finals del segle XVIII fins ben entrat el segle XX. I amb els boscos, els personatges amb empenta i ambició que, en el seu viatge cap a Amèrica, van tornar amb les butxaques plenes i amb ganes de lluir-les.

Un rellotge de sol marca l'hora vora un pagès i un pescador a la torre de l'ajuntament de Sant Feliu

Les cases dels indians —com els anomenaven a la tornada— es fan la competència les unes a les altres. Al cor del poble, a la rambla Vidal, al passeig del Mar i també a la platja nord, a Sant Pol. Algunes, com la Casa de les Punxes, són un desplegament d’inventiva de l’arquitecte. D’altres, com el casino de la Constància (el casino dels nois, si pregunteu a algú del poble), es rendeix al gust mossàrab. Aneu-hi, si podeu, a la tarda, quan els homes hi juguen, mentre comenten la marxa del món.

L’activitat pesquera continua donant vida a Sant Feliu de Guíxols
L’activitat pesquera continua donant vida a Sant Feliu de GuíxolsWikipedia Commons

Si voleu un punt emblemàtic de Sant Feliu, aquest és la Porta Ferrada, una portalada romànica en un monestir benedictí que, en pocs anys, ha d’allotjar la col·lecció catalana Thyssen-Bornemisza. Però n’hi ha un altre de més discret que recull, com pocs, el que ha estat la vida dels ganxons (tot i que ningú no ens ha sabut aclarir el perquè, així es coneixen els habitants d’aquest lloc de mar). Busqueu l’Ajuntament, al passeig del Mar, i enfileu la vista amunt, a la torre, on un rellotge de sol marca les hores al costat d’un pagès i un pescador que... “lo ritme van seguint de les estrelles”. Així ho han fet durant segles, la terra i el mar.

Proposta

Museu d'història de la Joguina

Us proposem allò que de vegades no acaba de funcionar del tot: portar els nens al museu. En aquest cas, juguem amb avantatge, ja que el museu és una immensa casa de joguines. Primer, per l’edifici, un ric immoble modernista al cor de Sant Feliu, a la rambla Vidal: la Casa Vilaret, que el col·leccionista de joguines Tomàs Pla, l’any 2000, va convertir en un museu. La mateixa casa és ja un lloc màgic, amb patis, fonts, vidrieres, escales i una cambra dels nens, des d’on els propietaris burgesos vigilaven el joc dels seus fills. Però, sobretot, ho és pels objectes que s’hi exposen: 3.500 peces. Una d’aquestes, un tren muntat i accionable damunt d’una maqueta de 14 m2

Connexions amb l'aigua

A Sant Feliu expliquen que el seu és un turisme de país, familiar i tranquil. És cert, la seva façana marítima combina com poques les cales intocades amb les construccions de vacances. I és que aquí tot respira mar. Al sud, cap a Tossa, en la ruta abrupta des de port Salvi a cala Vigatà, allà on hi ha d’haver una reserva marina per preservar un fons de coves que atreu submarinistes de bona part del planeta i allà on va néixer el nom de Costa Brava. I al nord, en el camí de ronda que surt del port i a través de cales memorables, com la d’Ametller, i arriba a la platja Llarga de Sant Pol, platja de dunes descoberta per aristòcrates que van fer-ne un reducte vora el mar.

Les coves a dins del mar, de port Salvi a cala Vigatà, són un reclam per a submarinistes, molt llaminer

Parlem de s’Agaró, amb l’Hostal de la Gavina, tan mític entre la gauche divine d’abans de la Guerra Civil. Deixeu Sant Feliu i seguiu pel camí de ronda de s’Agaró, un model d’urbanisme de començaments del segle XX que traçava escalinates de palau que arribaven a l’aigua i templets grecs als penya-segats. Detureu-vos a l’escala de Rafael Masó, l’arquitecte noucentista gironí i artífex d’aquesta urbanització pionera en l’harmonia amb l’entorn. Busqueu el graó més alt i baixeu a poc a poc amb la mirada fixa a l’aigua. L’efecte del mar és impressionant, un efecte grec, mediterrani i únic. Allà aconseguireu entendre certes coses.

Ruta pel rerepaís

Però la vall d’Aro no seria vall si no tingués un rerepaís que separa el mar de la zona interior de la Selva. Un rerepaís silenciós que convida a la caminada reposada. Hi ha una forma magnífica de resseguir-lo, l’antiga ruta del carrilet, que va de Sant Feliu fins a Girona i que, en el seu primer tram, ens porta al cor de la vall: Castell d’Aro i Santa Cristina.

El camí de ronda de s'Agaró és un sender harmònic entre naturalesa i urbanisme dels inicis del segle XX

Oblideu-vos del mar i canvieu el blau pel verd. Aquí hi ha gorgues salvatges que demanen bon estómac per creuar-les, amples suredes amb arbres de gran cintura i reductes de romànic poc conegut. És una vall discreta allà on comença l’Empordà o, si ho voleu diferent, allà on l’Empordà mira cap al sud. Sí. És, sense cap mena de dubte, l’Empordà del sud.