El call jueu de Girona

Ens movem pels carrers i el casals de la ciutat mare d'Israel

La catedral i el campanar de Sant Feliu des del pont de les Peixeteries Velles
La catedral i el campanar de Sant Feliu des del pont de les Peixeteries Velles
25 de març de 2016 a les 00:00
Guardar a favorits

Un dia del 1263 un home ja gran sortia de Girona sense saber que no hi tornaria. Abans de marxar devia tocar lleument la mezuzà que hi havia dins l’escletxa feta a la pedra, al costat dret de la llinda de la porta de casa seva. Al pergamí, la pregària del xemà Israel el devia confortar.

El rei Jaume I l’havia cridat. Havia d’anar a Barcelona a participar en una disputa amb un jueu convers, Pau Cristià. També hi seria Ramon de Penyafort. Aquell home era el rabí de l’aljama de Girona. També era metge, filòsof, talmudista i cabalista. Un home reconegut arreu. Un savi. Es  deia Mossé ben Nahman, però en català tothom el coneixia com a Bonastruc ça Porta. Havia de defensar les seves creences en una disputa pública.

La paraula ‘call’ prové del llatí ‘callum’, que vol dir ‘pas estret entre dues parets’

L’Església d’aquell temps encalçava els jueus i les disputes religioses entre savis acabaven tenint com a objectiu final la conversió. Temps a venir, l’expulsió. El rei Jaume I, forçat per les autoritats eclesiàstiques, no va tenir més remei que condemnar-lo a un exili passatger que s’acabaria fent definitiu. Al seu segell de bronze, la inscripció diu: “Mossé, fill del rabí Nahman, el gironí, tingues coratge”. Va acabar marxant cap a Israel i va morir a Acre el 1270. Enyorat de la seva ciutat i de la seva gent.

De les trifulgues a l’expulsió

D’aquella disputa de Barcelona, se’n conserva una versió llatina i una d’hebrea, escrita pel mateix Bonastruc ça Porta. Aquest, com tants altres documents escrits, és importantíssim per entendre com va viure la comunitat jueva a Catalunya, i especialment a Girona. Unes fonts documentals riquíssimes que informen del dia a dia i de les trifulgues que es vivien al call fins que els jueus van ser expulsats el 1492.

El call gironí és un dels més ben conservats. La seva història és la història de Girona. A diferència d’altres llengües, en català tenim una paraula única per definir els espais on els jueus: call, que prové del llatí callum; és a dir, ‘pas estret entre dues parets’. És exactament això el que trobaran els visitants que vulguin conèixer la Girona jueva: carrers i carrerons que s’encreuen, que pugen i que baixen, escales i escaletes, jardins, portals, xiprers, glicines que es despengen de parets, heures que s’enfilen per les façanes, que abracen portes i finestres, esglaons gastats i, sobretot, molta història.

La pujada de la Catedral és un dels carrers esglaonats del call
La pujada de la Catedral és un dels carrers esglaonats del callMaria Rosa Vila i Magí Sanjosé

Sílvia Planas, directora del Museu d’Història de Girona i del Museu d’Història dels Jueus, recomana perdre’s pels carrerons. Llenceu els mapes, doncs. A primera hora del matí els carrers són buits. Trepitjareu pedres humides per la rosada, d’un gris de perla. Parrupegen els coloms. Els pardals salten. Algú treballa rere una porta. Se sent la fressa única dels primers moments del dia. Les pedres parlen. L’aura del call roman intacta. “Com deia Paul Klee: un ull hi veu, l’altre hi sent”, explica Sílvia Planas.

L'agenda del call

Maig

Se celebra la Girona Temps de Flors. Les flors s’escampen per tots els racons del Barri Vell i permeten l’accés a alguns indrets del call gironí que habitualment trobem tancats.

Primera setmana de setembre

Se celebra la Jornada Europea de la Cultura Jueva. Hi participen ciutats de 32 països, i a Girona podeu assistir a conferències, projeccions de documentals i tallers.

Darreria de setembre

Són les Jornades Europees del Patrimoni, que alguns anys també s’han celebrat a la primeria d’octubre. Durant les jornades, a més de les portes obertes al Museu d’Història dels Jueus, podeu apuntar-vos a la visita guiada que es fa pels carrers del call.

Gener

Es commemora el Dia Oficial de la Memòria de l’Holocaust i Prevenció dels Crims contra la Humanitat. Se celebra a la Sala de Plens de l’Ajuntament de Girona.

Aneu on aneu, trenqueu pel carrer que trenqueu, tard o d’hora arribareu a la Rambla. Tots aquests carrerons que cusen el pendent són plens de cases, de casals i de patis ideats pels jueus que hi van anar vivint. L’ordre d’expulsió del 1492 va comportar que les darreres vint famílies que hi quedaven venguessin les seves propietats.

Sempre hi ha hagut vida

En aquests 500 anys que ens separen, les cases es van vendre, es van llogar, van passar d’unes mans a unes altres mans, però mai no van ser abandonades. Sempre hi va haver continuïtat. Sempre hi va haver vida. De fet, encara queden carrerons tancats, pams de terra que algun propietari va voler arrabassar al dret públic de pas i que han quedat closos des de fa segles. Com va passar amb el carrer de Sant Llorenç o com passa amb el carreró d’Hernández.

L’any 1492, les vint famílies que quedaven al barri es van vendre les propietats

El call gironí és un barri més de la ciutat, imbricat amb la resta de barris, lligat i sargit. Si una ciutat és alguna cosa, segurament, ho deu a l’existència de l’altre: un centre i un marge. El marge defineix el centre. El centre limita el marge. Un diàleg que completa, que engrandeix, que fa, que crea i que diferencia. A Girona hi va arribar a haver 800 jueus. Un 8% de la població. Vivien als marges, però no vivien aïllats, ans ` contrari. Alguns d’aquells jueus van ser ministres del rei, alguns van arribar a ser batlles, alguns van ser savis.

La vida quotidiana dels jueus del call no era tan diferent de la vida dels cristians. Festejaven el temps d’una altra manera perquè descansaven els dissabtes i tenien els seus propis preceptes religiosos, amb normes dietètiques diferents perquè no menjaven porc. Però aquells jueus parlaven i es comunicaven en català: no vivien aïllats. Ho diuen els documents.

Entre els jueus hi havia famílies amb notable poder econòmic, social i cultural. Però no eren pas totes les famílies. També hi havia sastres, teixidors de vels, llibreters, dides... Pagaven els seus impostos, la col·lecta, directament al rei, de qui depenien en darrera instància. Fins al segle XIV al call hi havia locals regentats per cristians. La convivència no era fàcil, però totes dues comunitats es van enriquir mútuament, es van influir.

Els jueus no vivien aïllats: alguns van ser ministres del rei, batlles i savis

Al llarg de set-cents anys els jueus gironins van anar aportant cultura a la cultura dominant, i alguns d’aquells jueus van atreure jueus d’arreu gràcies a la seva aportació intel·lectual. Des del segle XI fins al XIII, la fama dels savis jueus gironins era tan gran que irradiava nord enllà. Girona va ser el centre de la càbala contemplativa.

Camineu pel call gironí i mireu de trobar l’esperit de la ciutat medieval, sabent, però, que el que van deixar els jueus gironins al món és escrit en documents que s’han preservat. El llegat immaterial és encara més gran que el llegat material. Com si aquests carrers fossin la punta d’un iceberg esborrat per la intolerància, la ignorància i el desconeixement. Ara tenim, però, una porta oberta a la Girona jueva, considerada en el seu temps com la ciutat mare d’Israel pels grans savis que hi van néixer i viure. Com deia Jafudà Bonsenyor, al segle XIII: “Convé al savi que no haja ànsia de ço que ha perdut mas que guard ço que li és romast”.