Fluvial i verda tot l’any, Girona és una ciutat de rius. En té quatre: el Ter, el Güell, l’Onyar i el Galligants. Si resseguim lentament (com si diguéssim, a ritme d’aigua) el seu traçat fluvial, obtindríem un mapa de la ciutat al llarg del temps. Si és cert que, com diuen, la vida sempre ha buscat les vores dels rius per créixer, a Girona això es compleix al peu de la lletra. L’escut de la ciutat desplega un llit d’onades d’aigua. No és a l’atzar. Ni tampoc que una de les seves llegendes més conegudes, la de la Cocollona, tingui a veure amb els monstres d’aigua. El Ter és el riu ample de la ciutat. De fet, tot Girona es troba a la vall del Ter, aquest riu que neix a Ulldeter, a 2.400 m, i desemboca a la platja de Pals, a la vora de l’Estartit. A Girona, el Ter és cabalós i es troba amb els altres tres rius, que hi van a morir. Abans d’entrar a la ciutat, al barri nord de Pedret, forma una illa natural de gran valor paisatgístic: l’illa del Ter.
Relacionat
Girona ruralHi nien les aus i el bosc de ribera creix, generós, a la riba. Amb orquídies i lliris de neu, amb mamífers com la llúdriga i ocells com el martinet de nit i el blauet, és lloc de pas per als ocells migratoris: unes 200 espècies en els darrers registres. Vora el Ter, a Pedret, hi ha un passeig arran d’aigua que recorda aquella Europa verda evocada per la literatura. Quan arriba a la ciutat, el Ter gira cap a la Girona nova i abraça el parc urbà més gran del país, la Devesa.
Cultura
Una devesa és una extensió de vegetació destinada a les pastures i a la llenya. A Girona, el que avui és un parc urbà de 40 hectàrees, també tenia aquesta funció. Va ser a darrers del segle XVIII quan, en aquella zona que s’inundava de tant en tant i que es coneixia com els aigualeixos, s’hi va començar a passejar. El 1859, es van plantar els primers plàtans, se’n va fer el disseny actual i es va destinar exclusivament a zona d’esbarjo. Ja al segle XX, l’any 1976, i després d’un temps d’un cert abandonament, la campanya Salvem la Devesa va tornar la dignitat al Parc. Avui, sota els nombrosos plàtans (més de 2.500!) i amb alçades excepcionals (alguns arriben als 60 m), s’hi passeja i s’hi llegeix, s’hi fa mercat i s’hi fa ciutat. D’Aiguaviva al Ter És també a la Devesa on arriba el riu Güell, que entra a Girona passant per Salt. Neix prop del poble d’Aiguaviva i, en els seus millors moments, tenia tres molins fariners. Per gaudir del Güell, el millor punt és davant del nou Auditori, on es troba amb el Ter.

L’Onyar, que recull aigües del massís de les Gavarres, neix a les Guilleries i mor al Ter, a Girona. Abans, creua la ciutat tot partint la part nova (la riba esquerra o el barri del Mercadal) de la vella (la riba dreta o el barri Vell). Els romans, quan es van instal·lar i van fundar Gerunda fa quasi dos mil anys, van fer-ho just aquí, a la riba dreta. Des de llavors, la ciutat antiga i la medieval van créixer seguint el curs d’aquest riu tranquil que, abans de la canalització actual, periòdicament donava algun ensurt.
Relacionat
48 hores a GironaPot, un riu, reinventar una ciutat? L’Onyar i les cases de colors de la riba dreta sembla que ho han fet. Sobretot des que, el 1983, una potent paleta de colors per a les façanes de les cases que donen al riu va convertir-lo en una de les imatges més atractives de la ciutat. I amb les cases, els ponts. Tot i que dels ponts que creuaven l’Onyar en època medieval avui no en queda cap, al barri vell en trobareu fins a cinc. N’hi ha d’elegants (el de Pedra), de curiosos (el de Ferro o de les Peixateries Velles o pont d’Eiffel, construït per l’empresa de Gustave Eiffel dotze anys abans que la famosa torre), d’austers (el d’en Gómez o de la Princesa) i de funcionals, com el del tren.
La Devesa de Girona, amb 40 hectàrees, és el parc urbà més gran del país
El Galligants avui és canalitzat i quasi no hi corre aigua, però a l’edat mitjana va ser font d’ingressos per als diferents gremis que es van instal·lar vora seu. Galligants era l’accésvnord a la ciutat en temps romans i medievals. De fet, el monestir de SantvPere de Galligants i la catedral vanvnéixer a prop de l’aigua, i els coneguts banys àrabs de la ciutat (del segle XII) bevien de les aigües de Galligants. I també el barri jueu. I tota la rica ciutat dels gremis. Galligants ha estat durant anys una zona descurada. Avui, netejada i recuperada, exhibeix intervencions de diferents artistes en un passeig que combina arqueologia i land art, silenci i bosc. Neix darrere del monestir de Sant Pere i s’enfila fins a la font del Bisbe. Si hi aneu aviat, al matí, encara trobareu algun pagès que torna de l’horta. Hi ha coses que no canvien.
Aquest article es va publicar en el número 126 del Descobrir (Novembre 2008)