La plana del Gironès està envoltada per dos grans pulmons verds: a llevant, el massís de les Gavarres i el seu impressionant paisatge forestal; a ponent, la vall de Llémena, suau a la plana i agrest a la muntanya. Dos espais amb un gran valor natural, cultural i paisatgístic, a tocar de la ciutat de Girona i coronats per dos santuaris emblemàtics: els Àngels i Rocacorba.
Masses ondulants de verd
La carretera que des de Girona s’endinsa a la vall de Llémena és tota una delícia. Sorprenentment tranquil·la malgrat la seva proximitat a la ciutat, la carretera de Sant Gregori penetra suaument dins la vall i condueix fins a petits i encantadors llogarrets i pobles medievals, com Llorà o Sant Martí de Llémena. El paisatge plàcid i evocador ens acompanya sota la mirada atenta de la serra de Rocacorba, que retalla l’horitzó amb la seva peculiar i inconfusible silueta. Deixem enrere el pla de Sant Gregori i comencem a entrar en els dominis de la muntanya.
Activitat
A la falda del Rocacorba, el paisatge comença a agitar-se. Una impressionant massa ondulant de color verd embolcalla la nostra mirada. Ningú no diria que on avui tot són espessos boscos d’alzines, fa cent anys només hi havia pastures i alzinars dedicats al carboneig. Però els temps canvien i, si abans el gironins venien a Rocacorba per necessitat, avui ho fan simplement per gaudir de la natura. De mica en mica, la suavitat del verd dóna pas als característics relleus abruptes i escarpats d’aquesta serra.
Des de la parròquia de Biert es poden veure àguiles marcenques que sobrevolen el santuari de Rocacorba, molt a prop del Puigsou, el punt més alt, fresc i humit del Gironès. Poc abans d’arribar-hi, al pla de Martí, trobem una sorpresa inesperada: una esplèndida fageda, l’única de la comarca, creix en aquest punt gràcies a les especials condicions meteorològiques de la muntanya.

El santuari de Rocacorba, situat en l’últim esperó d’una serra cantelluda i molt singular, sobre una roca enorme i solitària, té el cor mig partit entre el Gironès i el Pla de l’Estany. Tot i que tradicionalment ha estat més visitat per devots de la comarca veïna —gràcies als millors accessos d’aquest vessant de la muntanya—, Rocacorba, igual que les Gavarres, sempre és present en l’horitzó dels gironins.
Des d’aquí dalt, hi ha unes magnífiques vistes: hi podem albirar, davant nostre, escortant la plana del Gironès, el massís de les Gavarres; mentre que l’estany de Banyoles queda als nostres peus. També es poden albirar perfectament, en dies clars, les illes Medes i el Montgrí, la badia de Roses i el cap de Creus. I es distingeix perfectament, sense problemes, el santuari dels Àngels, enmig de la frondositat de l’altre pulmó verd del Gironès: el massís de les Gavarres, molt temptador. Cap allà ens dirigim després de descendir del Rocacorba.
La gran troballa
Els Àngels és el santuari de la ciutat de Girona per antonomàsia i el seu origen es perd en el temps. Diu la llegenda que, després d’un dia de pluja i calamarsa, cada dissabte es veien llums prop del puig Alt. Un dia, un pagès s’hi va acostar, encuriosit, i va trobar una talla de fusta i una tela amb la imatge pintada de la Mare de Déu amb el nen i un àngel a cada costat. N’hi va haver prou amb aquest senyal perquè els gironins construïssin la primitiva capella, que anys més tard es convertiria en l’actual santuari.
No és estrany que el surrealista Salvador Dalí triés aquest racó de pau per casar-se amb la seva estimada Gala. Al bell mig de les Gavarres, envoltat de magnífiques suredes, alzinars i pinedes, el santuari constitueix un autèntic oasi a tocar del brogit de la ciutat, des d’on es pot veure una de les millors panoràmiques d’aquestes comarques i gaudir del contacte amb la natura.
El pla de Martí, anant cap a Rocacorba, hi ha l'única fageda de la comarca
Els Àngels sempre ha estat un lloc de forta devoció popular i d’esbarjo per als veïns de la regió, que hi pugen a peu, amb bicicleta, a caçar bolets a la tardor o, senzillament, d’excursió amb la mainada per visitar el santuari i tocar la natura, rica i acollidora, que l’envolta.
Malgrat tot, fins als anys setanta del segle XX les Gavarres eren valorades principalment com a font de d’ingressos econòmics i no pels seus valors naturals, culturals i paisatgístics. Avui aquest extens paisatge forestal, amable i dur alhora, és reconegut com un dels últims grans boscos mediterranis del nostre país.
Aquest article es va publicar en el número 126 del Descobrir (Novembre 2008)