A la banda boscosa de l’estany de Banyoles, al puig Clarà, a 314 metres d’altitud, hi ha dos miradors molt ben posats: un mira cap a l’estany, amb la plana de l’Empordà i el mar al fons; l’altre, cap al rebrec de muntanyes i boscos que duen cap a la Garrotxa, amb la Mare de Déu del Mont ben a prop i el Pirineu al fons. Són les dues cares d’una natura prodigiosa que sap reconciliar la plana amb la muntanya, l’aigua amb els boscos.
Si volem tenir una vista encara des de més altura de l’estany, val la pena pujar al cim de Sant Patllari. Allà el bosc domina clarament, amb una ermita romànica ja datada el 1237 i un vèrtex geodèsic que marca 647 metres d’altitud. És des d’aquí on ens podem fer una millor idea de la part més muntanyosa de la comarca del Pla de l’Estany, envoltats de boscos que formen un inacabable mar verd.
La dualitat de la comarca del Pla de l’Estany, del pla i de la muntanya, queda ben clara des dels miradors d’altura, però per conèixer millor l’entorn val la pena anar pels camins que recorren les valls. Un d’ells, seguint el Ser primer i el Fluvià després, ens porta per l’anomenat Camí de les Centrals de Serinyà, per una pista en bon estat que avança paral·lela al curs d’un riu d’aigües tranquil·les, domat per unes preses que miren d’aprofitar l’empenta de l’aigua per produir electricitat. A la casa adossada a la central, per cert, es pot veure fins on va arribar l’aigua el 1940, a un nivell molt superior al del riu actual.
Un forat i una ermita
Una variada vegetació de ribera i la constant proximitat del riu fan que sigui un plaer anar caminant fins a la segona de les preses. Just allà, a l’altra banda del riu i molt a prop del poble d’Esponellà, un forat en un espadat rocós ens indica la situació de l’ermita de Sant Miquel de Roca. Si tenim ganes de caminar més, val la pena acostar-se amb cotxe a Sant Miquel de Campmajor, un poblet situat al costat de la carretera que duu cap a Mieres i Santa Pau, més enllà del bosc de Can Ginebreda, on el Xicu Cabanyes exposa les seves originals escultures eròtiques.

Sant Miquel de Campmajor és un poble escampat que disposa d’una vall ampla i lluminosa, unes quantes masies i dues esglésies medievals: Sant Martí i Sant Miquel. Sant Martí, situada en una posició enlairada, és una església romànica, amb un rellotge de sol a la façana, que va ser consagrada el 844 per l’abat del monestir de Banyoles, tot i que hi ha hagut moltes intervencions posteriors. La imatge de Santa Quitèria que s’hi venera és el centre de l’aplec del 22 de maig.
A l’altra banda de la carretera de Mieres, enfilat a mitja muntanya, hi ha Falgons, una antiga baronia amb un castell del segle XIII que va ser propietat dels Cartellà, una família ja datada el 985, quan Guillem I de Cartellà va participar amb el comte Borrell II en la reconquesta de Barcelona. El personatge més conegut de la nissaga és Guillem Galceran II, el comte Despertaferro, que va ser cap dels almogàvers en la conquesta de Sicília al segle XIII. Ramon Muntaner va escriure a la seva Crònica que era “un dels més bons cavallers”, i compara les seves proeses amb les de Lancelot del Llac.
Per reviure aquell ambient medieval, cada segon diumenge de setembre se celebra a Falgons l’Aplec de Sant Ferriol, que rememora el dia en què el baró i els seus cavallers cavalcaren des del castell fins a l’església per portar les relíquies del sant.
Des del cim de Sant Patllari tindrem la vista de més altura de l’estany de Banyoles
Va ser l’any 1319 quan Galceran de Cartellà, senyor de Falgons, va retre homenatge al bisbe de Girona, a l’església de Sant Miquel, pel delme de diversos masos d’aquesta parròquia. L’església continua en peus, encara que ha estat molt reformada. Just al costat hi ha l’antiga casa pairal de Can Rovira, reformada a principis del segle XX, on viu una família amb un fons documental que es remunta fins al 1212, any de la batalla de Las Navas de Tolosa.
A través d’aquests pergamins, donats fa un parell d’anys per Esteve Plana Rovira a l’Arxiu Comarcal del Pla de l’Estany, es poden reviure set-cents anys de Sant Miquel de Campmajor. El membre més il·lustre de la nissaga és el coronel i sacerdot Francesc Rovira, que el 1811, en plena guerra del Francès, va comandar un miler de persones i va prendre als francesos el mític castell de Sant Ferran de Figueres.
A banda de la carretera que va al santuari del Collell, hi ha un altre element que ens remet als temps medievals: el pont romànic de Can Prat, del segle XII. Una mica més endavant, a mà dreta, una pista s’endinsa en la vall de Sant Miquel seguint el Ser, un riu de nom metafísic que flueix plàcidament entre boscos i camps llaurats. A partir d’aquí, val la pena anar a peu.
Dues rutes a peu per veure natura exhuberant
En el camí cap al molí de Roca, es veu a mà esquerra les Carreres, una masia avui mig enrunada on va fer nit a finals de la Guerra Civil Jesús Pascual, un pres que va fugir del santuari del Collell juntament amb Rafael Sánchez Mazas, en uns fets narrats per Javier Cercas a Soldats de Salamina, llibre que va inspirar una ruta per aquests verals.
La pista passava abans just davant del veïnat de Roca, però ha estat desviada en els últims temps. De tota manera, el veïnat del molí, que inclou un castell del segle XIII, encara es veu de lluny. El castell té una presència contundent, amb una torre de defensa, una finestra gòtica i una porta dovellada, amb unes rajoles a dalt on es pot llegir: “Alabat sia Déu. Per la vostra dignitat i respecte als altres NO RENEGUEU”.
Si ens acostem al riu, hi veurem un salt d’aigua i una gorja anomenada del Diable. Malgrat el nom, és un lloc idíl·lic, amb un molí fariner medieval i uns arbres que projecten una ombra generosa.
De Loreto a Briolf
Si tornem a la pista, després de travessar el Ser per un passallís, un rètol anuncia a mà dreta el camí del poble abandonat de Briolf. De seguida arribem a l’ermita de Loreto i, després d’una llarga baixada entre boscos, a la desviació que ens porta, muntanya amunt, cap a Briolf.
Ens endinsem en la vall de Sant Miquel seguint el Ser, un riu de nom metafísic
Al mig del bosc, entre les bardisses, destaquen l’església i la torre adossada de Briolf. L’església, d’una sola nau, està abandonada, però conserva l’absis, un cor elevat i altres elements interessants. Un pont enlairat la comunica amb la quadrada torre de defensa, que té una escala per salvar els tres nivells. Tot plegat està oblidat des de fa anys enmig del bosc, encara que el lloc històric de Villam Briulfo ja apareix esmentat el 979, quan el comte Miró cedeix l’indret al monestir de Sant Pere de Besalú. És una més de les moltes lliçons d’història que amaga el Pla de l’Estany a les seves muntanyes.
Aquest article es va publicar en el número 221 del Descobrir (Juliol 2016)