Pobles i horitzons rurals del Terraprim

Un paisatge harmònic al Pla de l'Estany

Les carreteres que uneixen Fontcoberta amb la resta de nuclis del terme travessen immensos camps de conreu, dedicats principalment al blat, l’ordi, l’alfals, el farratge i el gira-sol
Les carreteres que uneixen Fontcoberta amb la resta de nuclis del terme travessen immensos camps de conreu, dedicats principalment al blat, l’ordi, l’alfals, el farratge i el gira-sol FOTO: Tino Soriano
25 de juny de 2016 a les 00:00
Guardar a favorits

Va ser Josep Pla qui va batejar aquesta terra de transició entre la Garrotxa i la plana empordanesa amb el nom de terraprim, un paisatge singular que es caracteritza per una successió de turons suaus i petites valls de sòl poc gruixut i sec. Vist des de l’aire, el terraprim és un trencaclosques les peces del qual són grans extensions de conreu de secà i cereals, taques de bosc, poblets dispersos, masos aïllats i una rica xarxa hidrogràfica.

Situat al nord-est del Pla de l’Estany, el terraprim és sens dubte l’àrea més rural de la comarca, i no és estrany que de tant en tant, quan se circula per les petites carreteres comarcals entre Esponellà, Crespià, Fontcoberta, Vilademuls i els diferents pobles i veïnats, de sobte aparegui un atapeït ramat de xais que ho aturi tot, un senglar caminant per la vora o un conill travessant la carretera a cremadent.

Conreus i avions de guerra

Segons Pla, el terraprim comença al terme de Banyoles i segueix pel pla de Martís amb fabuloses vistes del Prepirineu i el Pirineu, amb el cim de la Mare de Déu del Mont en primer terme. Aquesta plana, on l’exèrcit republicà va establir un camp d’aviació durant la Guerra Civil, avui és un mosaic de conreus, amb brolladors i surgències que s’alimenten de les mateixes aigües subterrànies de l’estany de Banyoles.

Parc Neolític de la Draga

Tornem a la prehistòria

Com era la vida al nostre territori fa set mil anys? Donar resposta a aquest interrogant és més fàcil des del descobriment del jaciment de la Draga, a Banyoles. Aquest poblat neolític, actualment negat per les aigües de l’estany, és un dels assentaments d’agricultors i ramaders més antics dels Països Catalans i un jaciment excepcional: és l’únic de la península Ibèrica on s’han recuperat intactes eines fetes totalment de fusta.

Les eines de fusta localitzades són arcs, javelines, pals cavadors, fusos, culleres, remenadors i tascons, així com mànecs d’aixes, falçs i tiges de fletxa. Aquestes troballes l’equiparen als mítics poblats neolítics de la regió alpina. A més, el paviment recuperat de les cabanes on s’aixoplugaven ha permès fer la reconstrucció a escala natural d’alguns d’aquests habitatges prehistòrics, que són els que es poden visitar. El parc també disposa d’un graner ovalat.

I si les restes del poblat original es troben negades per les aigües de l’estany, com és que en coneixem l’existència? Doncs gràcies al Centre d’Arqueologia Subaquàtica de Catalunya (CASC), que l’any 1994 va començar-ne l’excavació i l’estudi, treballs que continuen actualment tant a terra com sota la superfície de l’aigua.

Actualment, el Parc Neolític de la Draga, situat a tocar del poblat lacustre, permet al visitant descobrir la vida quotidiana al neolític i conèixer una mica més els seus antics pobladors, que, instal·lats als marges de l’estany, van gaudir d’un hàbitat que els oferia recursos en abundància per alimentar-se: blat, ordi, pèsols, llenties, faves, baies i fruits, musclos d’aigua dolça, tortugues de rierol i ànecs.
La carn era la seva base alimentària, i en consumien de bous, porcs, ovelles i cabres, que domesticaven, i de cabres salvatges, conills, cérvols, cabirols i senglars, que caçaven i dels quals aprofitaven les pells per abrigar-se.

L’estanyol de la platja d’Espolla pot romandre sec durant llargs períodes, però en èpoques de pluja intensa s’activa formant un petit estany d’aigües cristal·lines, l’aigua es canalitza pel rec d’Espolla i travessa tota la plana fins a un fort desnivell on es forma l’espectacular salt d’aigua de Martís, abans de desembocar al Fluvià.

En aquesta terra suau, de paisatge harmònic, se succeeixen incomptables poblets i veïnats que cal anar descobrint. Tots són d’essència rural, tallats pel mateix patró: una església d’origen romànic, cases crescudes entorn del temple, horts ben cuidats i silenci, com Centenys, un nucli diminut i compacte situat dalt d’un turó amb una esplèndida vista sobre el pla de Martís i els Pirineus. Hi destaquen l’església parroquial de Sant Iscle i Santa Victòria, del segle XII, i l’ermita de Sant Miquel, als afores del poble, així com cases magnífiques com Can Batllori, amb vuit arcades de mig punt a la façana, i Can Pijoan.

Algunes de les masies del terraprim s’han reconvertit en allotjaments de turisme rural, com Can Abella, una casa pairal del segle XVI situada a Vilert
Algunes de les masies del terraprim s’han reconvertit en allotjaments de turisme rural, com Can Abella, una casa pairal del segle XVI situada a VilertTino Soriano

Situat a la riba dreta del Fluvià, els carrers estrets i costeruts d’Esponellà encara conserven un cert caràcter medieval. L’església de Sant Cebrià llueix un campanar amb un rellotge del 1851 de mecanisme manual. És a la plaça de l’església on cada any, el primer dissabte de febrer, se celebra la Festa de la Candelera i el tradicional ball del tortell, abans del qual, la pabordessa convida a tots els assistents a bunyols i moscatell.

La casa dels barons

Entre les cases més importants d’Esponellà hi ha cal Baró, del segle XVIII, que va pertànyer als barons d’Esponellà i ara és d’ús públic. A l’altra banda de la carretera, dalt d’un turó que domina el poble, les vies de comunicació i el Fluvià, hi ha les restes del castell del segle XIII. I per fer parada i fonda, res millor que Can Roca, una fonda centenària famosa pels excel·lents canelons i els plats elaborats amb productes de la comarca.

En aquesta terra suau, se succeeixen incomptables poblets i veïnats

Les cases de Vilert, al peu del Fluvià, conserven molts dels elements originals. Mig abandonat a la segona meitat del segle XX, artistes i músics s’hi van instal·lar i l’han fet reviure. El poble està molt lligat al riu, amb diverses façanes a tocar de l’aigua i el bosc de ribera que ressegueix el riu.

Amb una mica de paciència, des d’alguns indrets es poden observar les llúdrigues que es van introduir als anys noranta, i ocells com el bernat pescaire, el martinet de nit, el martinet blanc, el blauet o la polla d’aigua. Per arribar a Crespià, a l’altra banda del Fluvià, cal travessar el pont d’Esponellà, de 156 m, construït el 1442. Originalment tenia sis arcs, però va ser destruït el 1794, durant la Guerra Gran, per aturar l’avanç de les tropes franceses, reconstruït el 1900, novament volat per les tropes republicanes en retirada el febrer del 1939 i recuperat el 1940.

A l’entrada del poble, famós per la producció de mel, hi ha grans extensions de nogueres on es cultiven les crespianes o nous de Crespià, molt apreciades arreu. Just entrar, es veu can Piferrer, una masia senyorial del segle XIII de façana esgrafiada, casa pairal de la família Ordis.

Els carrers costeruts i estrets d’Esponellà encara conserven un cert caràcter medieval

Al carrer Major, que corre paral·lel al torrent Merler, símbol d’identitat del poble, hi ha can Porcioles, una altra magnífica casa pairal, ara en estat ruïnós, que va pertànyer a la família Porcioles, de la qual provenia Josep Maria de Porcioles, alcalde de Barcelona durant el franquisme. Al costat hi ha l’antic Hospital de Pobres, del segle XIII, amb una sala gòtica, i la capella de Santa Llúcia, del segle XVI. Avui és la seu de l’Ajuntament i casal del poble. Crida l’atenció l’església romànica de Santa Eulàlia, amb una torre de guaita i una gàrgola medieval.

A uns vint minuts a peu s’arriba a l’ermita de Sant Miquel de Roca, situada a la cinglera, una església semitroglodítica, construïda en una balma
i tancada amb una paret de pedra. A l’interior es conserva una cisterna i un gran arc. La vista sobre el Fluvià, en aquest punt, és una meravella. El municipi de Vilademuls aplega una dotzena de petits poblets preciosos, uns a peu de carretera, d’altres més amagats, que cal anar descobrint, com Orfes, a la vora del riu i un tram de carretera flanquejada de plàtans. El poble allotja cases interessants, com can Perpinyà, can Julià i can Demont, i l’església de Santa Maria, d’origen romànic, al capdamunt del poble.

Mig abandonat a la segona meitat del segle XX, artistes i músics han fet reviure Vilert

Cal esmentar el restaurant La Barretina si es vol assaborir el gust d’aquesta terra. Immers en un ambient rural, Galliners està emplaçat en un turó, els carrers costeruts i les cases guarnides amb flors a les portes i finestres conviden a apreciar la bellesa de les coses senzilles. Molt espectacular és l’església de Sant Julià, tant per les seves dimensions com pel seu emplaçament.

La vida al camp

Entre el Fluvià i el Ter, Vilademuls està situat en una plana agrícola i té com a punt d’interès el Museu Rural, on s’exposen cinc-centes eines i estris antics i es mostra com era la vida al camp en el passat. Val la pena mencionar altres punts del municipi, com la torre de Vilafreser, la capella de Sant Martí d’Ollers i la torre de Sant Marçal, a Sant Marçal de Quarantella i la vall de Juïgues.

Parc de les Coves Prehistòriques de Serinyà

El naixement de l'home modern

El Parc de les Coves Prehistòriques de Serinyà està format pels abrics i coves de l’Arbreda, Mollet i el Reclau Viver, ocupats per l’home des dels inicis del paleolític mitjà i fins a l’edat dels metalls. Els estudis que s’hi han fet revelen que és un dels millors jaciments de l’Europa occidental per conèixer el pas de l’home de Neandertal a l’home modern. Fa uns 200.000 anys (paleolític mitjà), els seus hostes van ser els preneandertals (Homo heidelbergensis); més tard (entre 90.000 i 39.000 anys), hi van viure els neandertals, i finalment, durant el paleolític superior, les coves van ser refugi per a l’home modern (Homo sapiens). Tots ells van habitar aquest indret durant els últims episodis glacials, quan el paisatge era molt diferent de l’actual.

El quart municipi del terraprim és Fontcoberta. El paisatge que l’envolta és magnífic, amb camps ondulants d’un verd o un groc intens, xiprers, oliveres i lledoners aquí i allà, i les alzines reclamadores, arbres monumentals protegits, dos dels quals es veuen des de la carretera, davant del veïnat d’en Fares. A prop, Fontcoberta es mostra com un poble de pessebre en el qual destaca l’església romànica de Sant Feliu, del segle XII, i el seu espectacular campanar, on acaba el recorregut circular pel terraprim, un indret que es mereix ser descobert.