La Selva més brava

Recorregut pels racons rurals i litorals del sud de la Costa Brava

L'ermita de Santa Cristina mira el mar Mediterrani
L'ermita de Santa Cristina mira el mar Mediterrani FOTO: Òscar Rodbag
25 d'abril de 2015 a les 00:00
Guardar a favorits

Terra de suredes i boscos de pins i alzines, la Selva s’estén al peu dels massissos del Montseny i les Guilleries, i arriba fins a la Serralada Litoral, on els penya-segats s’enfronten al mar, amb pobles i viles que ja se citen en els textos romans i que tenen els seus orígens molts segles abans, en època dels ibers.

A la part central, en una depressió formada per les falles que la van enfonsar fa mil·lennis, hi ha la plana, amb Maçanet de la Selva, Vidreres, Santa Coloma de Farners o Caldes de Malavella —aquests dos darrers, situats en una vella formació volcànica, origen de les seves fonts termals.

Les quadrícules dels camps

Aquí creixen els boscos de pins, els alzinars i les suredes que anys enrere van ser una de les indústries més importants de la zona, i a les parts més obagues encara hi ha rouredes i castanyedes plantades fa molts anys per al seu cultiu. Els camps de cereals dibuixen quadrícules en el paisatge i els camins de terra connecten les granges i els masos escampats.

Els pins i les alzines arriben fins al litoral, una costa accidentada, amb penya-segats de fins a un centenar de metres foradats per platges i cales on s’emparen els ports, i amb grans blocs granítics travessats per rieres amagades. En aquest litoral s’estenen els municipis de Tossa, amb el puig de ses Cadiretes; Lloret de Mar, on el puig d’Altamira s’enfila fins als 350 m, i Blanes, que remunta la banda esquerra del delta de la Tordera.

Una successió de penya-segats amaguen magnífiques cales gairebé verges

Al límit amb el Baix Empordà hi ha Tossa, amb una costa retallada plena de petites cales ocupades per urbanitzacions, darrere la qual s’alça el puig de ses Cadiretes, el punt culminant del massís. Val la pena arribar-se fins a la Torre dels Moros —al sud de la població, tot seguint el GR 92— per observar la majestuositat de la Vila Vella amb el cap de Tossa i l’amuntegament de la Vila Nova, on encara s’alcen algunes cases fortificades del segle XVI com Can Magí. Més enllà, arribant a la punta des Cards, la vista sobre la costa és excepcional i el paisatge que ens envolta fa bo el nom de la comarca. És una selva frondosa de sureres i pins recargolats que repten els vents marítims, amb un sotabosc on des de l’època romana i fins a la fil·loxera hi havia hagut vinyes.

És possible anar de Tossa a Lloret a peu, només s’ha de seguir el GR 92, i és un recorregut de 13,5 km que permet descobrir per què d’aquesta part de la Selva se’n diu la Costa Brava. A Lloret, una successió de penya-segats amaguen magnífiques cales gairebé verges de construccions, però prou conegudes, des de cala Morisca fins a cala d’en Trons o es Frares.

 L'ermita de Sant Joan té unes vistes excel·lents a Blanes
L'ermita de Sant Joan té unes vistes excel·lents a BlanesFrancesc Muntada

La platja de Lloret, al centre de la població, és ampla i té tots els serveis. Des d’allà i en direcció sud s’agafa el camí de ronda fins a la platja de Fenals; val la pena fer-lo a peu perquè és una bona manera de conèixer la natura que corona la ciutat més enllà de les segones residències i les urbanitzacions.

Enmig del camí, costerut i ple d’escales, i a la punta més alta hi ha el monument dedicat a la dona marinera. Des d’allà s’observa el paisatge marítim i els vaixells que van i vénen d’un port a l’altre, però si es fa l’exercici de girar-se, també es pot albirar el territori muntanyós que conforma aquesta part de la Selva, amb profunds boscos de pins i alzines esquitxats per algunes cases.

Una altra mirada

Abans d’arribar a la platja de Fenals i passada la cala Banys, hi ha una altra oportunitat de veure Lloret des d’un altre punt de vista: al cim d’un penya-segat s’alça el castell de Sant Joan, que els genovesos gairebé van destruir el 1353. Des d’allà fins a Fenals hi ha un passeig de cinc minuts —això sí, ple d’escales i enmig d’urbanitzacions.

Per gaudir de la part interior de la comarca només cal anar fins a Montbarbat, a la confluència entre Lloret, Tordera i Maçanet de la Selva, de 332 m d’altitud i el punt més alt de Maçanet, el municipi al qual pertany. Val la pena arribar-s’hi per veure el jaciment ibèric i també perquè la vista del cim sobre tota la plana és impressionant. De fet, des de Montbarbat es controlaven la via Heraclea, que comunicava la península Ibèrica amb la resta d’Europa, i la via marítima-fluvial des del litoral fins a la riera d’Arbúcies.

Un altre lloc per gaudir del paisatge interior de la Selva marítima és la Petja de Sant Martí, a Vidreres. La roca, amb creus gravades i el que sembla una petjada, té una llegenda que vincula el sant amb el diable i una aposta per veure qui salta més lluny. Des d’aquí es té la visió oposada del paisatge que es veia des de Lloret i s’observen la geografia muntanyosa del litoral i, al fons, el Montseny i el Montnegre.

Des de Montbarbat, el cim més alt de Maçanet, hi ha una gran vista de la plana

Tornem a la costa, al límit sud de la comarca, on hi ha Blanes, una altra ciutat engolida pel turisme però que encara guarda encants, com els boscos de pins que s’alcen enmig del paisatge entre les urbanitzacions de la muntanya. A la part nord, per sobre el port, hi ha una carretera plena de revolts que s’enfila fins al cim de la penya que domina la ciutat i que arriba al jardí botànic Marimurtra, fundat pel botànic alemany Carl Faust.

Des de la mateixa carretera hi ha una vista espectacular de Blanes, amb l’església parroquial de Santa Maria i les restes del palau senyorial dels Cabrera, fins a l’embolic de carrers i carrerons de la part antiga, o de l’àmplia platja amb el passeig marítim farcit de terrasses acollidores. Però un dels millors llocs per gaudir del paisatge és el templet de Linné, que corona el penya-segat on es troba el jardí botànic. I des del castell de Sant Joan, a 173 m d’altitud en un dia clar, es pot albirar fins i tot Montjuïc, a Barcelona. I ens adonem que som molt afortunats, perquè el brogit de la civilització queda tan lluny...