El dilluns dia 12 de juliol, a un quart de set del vespre, observava com els turistes arrossegaven les xancletes pels empedrats costeruts de la vila vella de Tossa i es fotografiaven abraçats a l’estàtua de l’Ava Gardner, la mítica actriu que l’any 1950 havia vingut a la població per al rodatge de la pel·lícula Pandora y el holandés errante. I l’estada de la diva va servir, tal com assegurava el monument commemoratiu, perquè el món conegués el mar de Tossa i de la Costa Brava. “L’animal més bell del món”, com algú havia qualificat l’actriu, mirava amb un gest decidit i arrogant cap a la platja, i més amunt i tot, cap a la costa que es retallava a l’est, la direcció precisament que l’endemà al matí jo havia de prendre.
De cop em va sonar el mòbil. Era el Rafel, el fotògraf i company de viatge que acabava d’arribar a l’hotel i em demanava on ens podíem trobar. Vaig citar-lo allí mateix, al mirador de la diva, i tan bon punt com va arribar, amb el trípode a les mans i una motxilla negra a l’esquena, carregada de càmeres i objectius, va començar el nostre viatge pels camins de ronda de la Costa Brava. Un viatge intens de quatre jornades, molt diferent de com, almenys jo, l’havia pogut imaginar.
Tossa rep els comensals
Abans de tornar a l’hotel Delfín vam fer una llarga marrada per la vila vella del turó i la nova de la platja. En aquella hora del vespre semblava que tothom, gent del poble i forasters, esperés alguna cosa, potser només que arribés l’hora de sopar. El cambrers plantaven drets a les terrasses del passeig del Mar, envoltats de les taules parades a punt de rebre comensals; damunt el muret que separa el passeig de la muntanya de sorra de la platja hi havia famílies assegudes descansant de la jornada, un grup d’adolescents que reien, vells del poble fent petar la xerrada... Els carrerons comercials del darrere anaven plens de gom a gom de turistes.
L’estàtua d’Ava Gardner mira amb gest decidit a l’est, allà on s’estenen els camins de ronda
“Cada any va pitjor”, se’m queixava la senyora d’un bar asseguda a la porta del seu establiment, a tocar de la capelleta dels Socors. “Només faltava que apugessin l’IVA”. Li vaig preguntar per la capella dels Socors, envoltada de botigues amb mercaderia de platja, i la dona gairebé s’emocionà explicant-me la festa de “ses nou sardanes” que havia tingut lloc feia pocs dies. L’antiga patrona dels pescadors potser en el futur haurà de socórrer els comerciants de la crisi i de l’IVA, se’m va ocórrer. Ben pensat, però, no semblava pas que Tossa, combinació privilegiada d’història medieval, d’art modern i d’un paisatge de postal, corri de moment cap perill. N’estava ben segur veient com les famílies d’estiuejants anaven omplint els menjadors adossats a les antigues muralles, abans assetjades pels pirates.
Proposta
L’endemà a punta de dia enfilem cap al parc de sa Riera, on prenem el GR que s’enlaira muntanya amunt seguint camins i pistes forestals entre brucs i arboços, boscos de pi roig i d’alzines sureres. Els primers rajos del sol, que ens reben al coll des Sastre, fan verdejar la corona de brots tendres de la copa dels pins. En canvi, les sureres continuen igual, amb el seu posat seriós i inamovible, resignades a tots els turments. Els turments que els cauen del cel, com les nevades del passat hivern, que els va esqueixar algunes branques, o el turment que els infligeixen els homes en arrencar-los de viu en viu la pell del cos. En una clapa del bosc trobem fins i tot un floc d’alzines socarrimades de la soca, que han sobreviscut a l’incendi. Esmorzem a les ruïnes de l’ermita de la Gràcia, asseguts en un pedrís al peu d’un mur adornat amb tot de creuetes improvisades pels excursionistes.
En lloc de continuar cap al cim del puig de ses Cadiretes —que s’enlaira fins a més de 500 metres sobre el nivell del mar—, ens desviem per un trencall a mà dreta que flanqueja la muntanya fins a Sant Grau d’Ardenya. L’antic santuari del massís d’Ardenya destruït per les tropes napoleòniques i reconstruït segons la inscripció de la portalada l’any 1882, el mateix que la urbanització abandonada dels entorns, presenta un estat deplorable. Ni una ànima pels entorns, només un gat magre i espellifat que se’ns acosta pidolant. Més enllà passem a frec de can Cololar, en altre temps una gran masia, segons es pot endevinar per l’extensió de les ruïnes gairebé cobertes de vegetació. Cap al fons de la vall, a tocar del mar es veuen blanquejar entre la calitja els xalets d’alguna urbanització. Decididament, l’antiga riquesa dels boscos (suro, fusta i pastures), d’ençà de la segona meitat del XX, s’ha desplaçat cap a la vora del mar. A migdia, després de suar la samarreta al llarg de més de sis hores per aquell secarral de muntanyes, arribem per fi al mar de Sant Feliu.
Ferran Agulló va idear el nom 'Costa Brava' contemplant-la des del mirador de Sant Elm
A la tarda, un cop refets de la caminada, fem un tomb per la part històrica de la població. El nostre passeig vespertí ens porta cap al monestir benedictí de la Porta Ferrada (una meravella de l’estil preromànic) i acaba, és clar, a la capella de Sant Elm, el mirador panoràmic des d’on —almenys així ho certifica el monòlit commemoratiu— l’articulista Ferran Agulló intuí l’any 1908 la idea de batejar la Costa Brava, una expressió que després faria fortuna.
Balconades obertes al mar
Però jo no he vingut pas a la Costa Brava per trescar pels boscos i muntanyes, sinó per fer una ruta pels camins de ronda. “Com a escriptor dels Pirineus —m’havien dit des de la redacció del Descobrir—, ens agradaria que ens donessis la teva visió personal d’aquesta part de la costa”. Al puig de les Forques de Sant Feliu, just davant l’hotel Hipòcrates on hem fet nit, enfilem per fi el primer tram d’aquesta mena de balconades obertes entre els penya-segats del mar. El meu company, que n’és un bon coneixedor, m’explica que tradicionalment servien per vigilar la costa i també perquè els pescadors tinguessin accés a les cales o a les edificacions aïllades. Avui serveixen per facilitar l’accés dels banyistes a les cales i platgetes, o simplement de passeig. A l’indret de la cala Ametller, un esvalot de gavines desperten el sol que surt de darrere els núvols i enrogeix els illots cantelluts que emergeixen del mar. El camí avança abocat als estimballs, fent giragonses a dreta i a esquerra, amunt i avall, ara dins d’un túnel amb volta de rajola que travessa un jardí particular, ara per una passarel·la de fusta que ens aboca a la platja de Sant Pol.
El camí avança abocat als estimballs, fent giragonses a esquerra i a dreta, amunt i avall
Després del breu interludi de la platja, que hem superat damunt una catifa de travesses de fusta, entrem a l’històric camí de ronda de s’Agaró, obert els anys trenta del segle passat expressament per al passeig i el plaer de contemplar el mar. Vuitanta anys després continua essent un plaer passejar per aquesta mena de terrassa, ampla, sense desnivells, tancada per la banda de muntanya amb una paret de granit de la zona i ombrejada per la banda de mar amb una renglera de tamarius. Les porxades que imiten arcades romanes transporten el caminant al Mediterrani dels clàssics d’on venim. El camí de s’Agaró és una demostració palpable que el bon gust no passa mai de moda.
El llarg i pesat flanqueig pel port d’Aro i la platja que ve després —amb els seus edificis de vint plantes— queden oblidats tan bon punt arribem al Cavall Bernat, sentinella d’un tram escarpat de camí de ronda, que s’allarga fins a la torre Valentina, l’altre sentinella per la banda de Calonge. Al llarg de tres quilòmetres es despleguen a la nostra dreta una dotzena de cales i platges, semblants per la tonalitat turquesa de l’aigua, però a la vegada diferents, separades l’una de l’altra per caps i sortints rocosos de geologia diversa, de roques cantelludes, planes o rodones, ara de color cendrós, ara rovellades. Semblen cales dissenyades per un artista ge-nial, fetes a mida d’una parella, d’una família, d’una colla d’amics.

Al vespre ens ve de gust de visitar el Museu de la Pesca de Palamós, que explica de manera didàctica i atractiva l’art tan antic com senzill d’atrapar un peix. Només entrar ens capbussem en el món dels pescadors, per a mi del tot desconegut. Em fa adonar de coses tan elementals, com la constatació que el mar no és propietat particular de ningú (tal com passa amb les finques de terra), i que, per tant, els pescadors poden campar-hi lliurement sense fites ni fronteres.
I de la mateixa manera que el pagès no veu mai arbres, sinó presseguers o roures o pomeres, el pescador no veu el mar com una extensió monòtona i uniforme, sinó com un paisatge divers de matisos i de colors. Em fa estrany també de veure en fotos antigues parelles de bous a la platja, estirant embarcacions del mar amb les potes enfonsades a la sorra. La raça vacuna només me la puc imaginar pasturant per les muntanyes. A la sortida del Museu (que no tanca fins a les nou de la nit) ens entaulem en un restaurant del port i no cal dir que les tapes de peix, amanides amb els nous coneixements que acabem de rebre, tenen un regust especial.
El punt més gloriós de Catalunya
“Avui no passareu gaire calor”, ens anuncia l’amo de l’hotel Àncora de Palamós a les set del matí, quan ens acomiadem. Efectivament, al carrer ens espera un airet de tramuntana que ha esbandit la xafogor que tant ens ha fet suar aquests dos darrers dies. A les set del matí el sol ja il·lumina la roca fosca que dóna nom a la cala i que és un altre exemple curiós de diversitat geològica. El mar en aquestes hores del matí té una tonalitat plomosa i sospira pausadament. Poc més enllà arribem a la platja verge de Castell, salvada de l’especulació urbanística fa una quinzena d’anys gràcies a la pressió popular.
La pressió popular va salvar fa quinze anys la platja de Castell de la febre urbanística
La solitud de l’indret, la caseta de pescadors arrecerada al turó de llevant, i sobretot, la família d’ànecs que neden tranquil·lament a la bassa de la platja, que forma la desembocadura de la riera de l’Aubi, donen una idea de com devien ser cinquanta anys enrere la majoria de paratges de la Costa Brava.
Aquí deixem el GR que se’n va cap a l’interior i ens desviem a la dreta pel caminet que continua retallant la costa dins un bosc enlairat damunt dels penya-segats. Caminant sota els pins puc sentir la remor del mar, i em fa la mateixa companyia que la remor del riu o dels barrancs en les excur-sions de muntanya. Si no fos per les flaires que de tant en tant pugen del mar, pensaria que em trobo en una vall dels Pirineus. Tanmateix, la confusió amb l’alta muntanya potser no és tan descabellada. Camí de cap Roig trobem contínuament pins esqueixats, arrencats de soca-rel, que han provocat esllavissades al camí de ronda i obliguen a desviar-nos. I la destrossa dels pins no l’ha causada pas la tramuntana ni cap vendaval per l’estil, sinó, encara que vora mar sembli increïble, el temporal de neu de l’hivern passat. La nevada del 8 de març ha estat la pitjor calamitat que s’ha abatut damunt la Costa Brava en aquests darrers anys.
El 'gloriós' mirador del turó de Sant Sebastià ofereix panoràmiques generoses del litoral
A la sortida d’un túnel ens trobem de cop davant la panoràmica espectacular de Calella: un arc de casetes blanques i un mar blavíssim amb l’escampadissa d’embarcacions que s’hi gronxen. Tot i la quantitat d’urbanitzacions que hem travessat a l’entrada, arribem en un poble tranquil. L’aigua de la petita cala, decorada amb barquetes de pesca, és quieta com en un estany. Tres senyores grans que semblen del poble xerren animadament, amb l’aigua fins a la panxa. Després trobem el Canadell i més enllà Llafranc, platges precioses on de bona gana ens quedaríem una estona si no fos que tenim pressa d’enfilar el turó de Sant Sebastià com més aviat millor, que el sol ja pica de debò.
Al migdia coronem la muntanya que, segons el mateix Josep Pla confessa, va despertar-li de jove la vocació d’escriptor, i deu ser per aquest motiu que ell no dubta de qualificar-la com “el punt més gloriós de Catalunya”. Gloriós de dia per les panoràmiques generoses que ofereix cap a totes bandes i generós de nit, atès que el raig de llum del seu far —el més potent del país— arriba fins als cent quilòmetres de distància. A tocar dels antics edificis de la torre de guaita i de l’ermita que hi té adossada, s’han descobert les ruïnes d’un poblat ibèric de segle VI abans de Crist, els anomenats indigets.
La processó del Carme es va obrint pas entre matalassos de plàstic i expositors de postals
M’imagino per un moment els indigets contemplant des d’aquesta talaia les naus moderníssimes dels grecs i dels romans que solcaven el mar camí d’Empúries, amb els mateixos ulls astorats dels africans que fins fa poc veien passar el ral·li París-Dakar. Un estat d’embadaliment semblant també al que el genial prosista de Llofriu assegura que sentia davant un vol d’ocell o en la contemplació d’uns conreus amb oliveres, i que va encomanar-li “la diabòlica mania d’escriure”. A Tamariu, (el tercer barri mariner de Palafrugell, després de Calella i Llafranc) decidim de prendre un bany i fer un mos a l’espera que baixi una mica el sol per continuar la ruta fins a la a platja de Fornells. A les nou de la nit ens espera un sopar a ca la Clareta (un dels restaurant més antics, conegut avui com l’Hotel Aigua Blava), acompanyats d’un comensal de luxe: en Martí Sabrià, enciclopèdia viva de la Costa Brava.
Pels penya-segats de Begur
El divendres 16 de juliol comencem a la cala Fornells la darrera etapa. De seguida, a l’indret de la cala Fonda, el GR abandona les roques de vora mar i s’enfila per un bosc de pins on encara queden restes de parets de marge que aguantaven els bancals de vinya, exterminada per la fil·loxera fa poc més d’un segle. Els ceps que actualment tan bons vins donen per Garriguella i Peralada, a l’Empordà de baix sembla que els costi molt de rebrotar. Bosc amunt trobem també oliveres abandonades. Fa pena de veure els plançons, fills o néts de les velles oliveres, intentant de sobreviure entre la malesa i les mates de llentiscle. La mil·lenària olivera de la Mediterrània, el millor regal que la deessa Atenea va fer als ciutadans d’Atenes, va camí de retornar a l’estat silvestre de l’ullastre d’on prové. És trist de constatar-ho precisament aquí, en aquestes costes no gaire lluny d’Empúries.
Entre la multitud de xalets s'albira la cala sa Tuna, petit paradís al massís de Begur
Al cap d’una hora de trescar damunt els penya-segats del cap de Begur, entre pistes forestals abandonades i urbanitzacions excavades a la penya —que millor de passar-hi amb els ulls tancats—, albirem per fi la fondalada de la cala sa Tuna, el petit paradís del massís de Begur. Hi arribem a les nou del matí, al mateix temps que la camioneta del butà que descarrega mitja dotzena de garrafes davant un dels pocs restaurants que hi ha. La proporció harmònica de les casetes de sa Tuna no té res a veure amb els edificis enormes i provocadors que hem vist de lluny plantats damunt les roques de Cap sa Sal i que el camí de ronda farà bé d’evitar-nos, un cop hàgim passat el port natural d’Aiguafreda. Retrobem el mar i les roques fosques de la costa a la reserva de ses Negres, després d’una llarga caminada damunt l’asfalt de les urbanitzacions. La platja de sa Riera ja és un preludi de l’extensa platja de Pals que fa estona que tenim al davant i que haurem de travessar per arribar a l’Estartit.
Ens aturem a fer un beure al primer bar de la platja del Racó, mandrosos d’enfrontar-nos a aquell desert d’arenals de mar que reverberen sota el sol inclement del migdia. Al cap de mitja hora d’haver reprès la marxa ens adonem que de desert no en té res, que per les dunes també creix la vegetació i que per la banda esquerra hi ha un seguit de zones humides, de basses plenes de l’aigua dolça que s’escorre dels arrossars de Pals, on s’aplega la vida vegetal i animal. Poc més amunt ens barra el pas la gola del Ter, el riu que després d’arrossegar l’aigua dels Pirineus al llarg de més de dos-cents quilòmetres arriba al mar i topa amb una barrera de sorra. Ens hem de mullar el cul per travessar-lo arran de platja, on és menys profund i on sembla que el riu i el mar juguen a empènyer-se mútuament. A les cinc de la tarda, un cop refets de la caminada, em trobo a l’hotel de l’Estartit, descansant i prenent algunes notes sobre aquest llarg itinerari de vuitanta quilòmetres pels camins de ronda de la Costa Brava.
A la Costa Brava s'hi pot venir en qualsevol època de l'any a fer suculentes rutes a peu
Com es pot fer veure als lectors que arriben en aquesta costa famosa només a l’estiu per les platges, que s’hi pot venir sobretot a caminar, a fer rutes a peu en qualsevol època de l’any? Em plantejo quina podria ser la manera més adient de cloure el nostre itinerari, quan de cop el Rafel rep la trucada providencial d’un amic seu de Torroella. Es tracta de l’Antoni Roviras, director del Museu de la Mediterrània, el qual no solament s’ofereix a mostrar-nos el Museu, sinó que ens recorda que avui, festa de la Mare de Déu del Carme, patrona dels pescadors, a l’Estartit treuen a passeig la imatge i ens convida a afegir-nos a la processó. No ens ho fem dir dues vegades: aquesta pot ser sens dubte la millor cloenda del viatge. Quant a la visita del Museu, la deixem per demà al matí, de tornada cap a casa.
La desfilada religiosa, precedida per la imatge de la Mare de Déu del Carme plantada damunt d’una barca de joguina, surt de l’església i recorre el carrer comercial obrint-se pas entre matalassos de plàstic i expositors de roba i de postals, fins al port on l’embarquen en una barca de debò amb els portadors de la imatge. El capellà i els músics de la cobla Foment del Montgrí, que animen la desfilada, s’embarquen a la Núria, una antiga barqueta de pescadors que acaba de descarregar una colla de turistes. I a nosaltres dos ens conviden a pujar davant dels músics, en els seients que queden lliures. Tot seguit abandonem el port darrere la imatge, acomboiats per la música, aclamats pels qui s’han quedat a terra i ens saluden des dels molls, perseguits per una llarga cua d’embarcacions particulars i d’empreses de submarinisme.
Ho sabíeu?
Després d’una passejada festiva, i per a mi inoblidable, per les illes Medes, retornem a port. Grups de turistes i de gent del país s’amunteguen per fotografiar-se al costat de la imatge. Em fan pensar en l’estàtua d’aquella altra dona mítica a l’inici del nostre viatge: l’Ava Gardner que va venir a Tossa per al rodatge d’un pel·lícula però que va acabar obrint la caixa de Pandora i escampant pel món les meravelles del paisatge de la Costa Brava. Ara, seixanta anys més tard, la Mare de Déu del Carme continua entestada a protegir els pocs pescadors de l’Estartit: tot just mitja dotzena de barquetes amarrades en un racó del port, envoltades de centenars d’embarcacions de tota mena. En definitiva, modernitat i tradició.
Aquest article es va publicar en el número 150 del Descobrir (Novembre 2010)