Tresors d'indians a la Costa Brava

El llegat patrimonial i cultural de les viles marineres

El cementiri de Lloret acull un dels conjunts més rellevants de l’art funerari modernista
El cementiri de Lloret acull un dels conjunts més rellevants de l’art funerari modernista FOTO: Francesc Muntada
25 d'abril de 2015 a les 00:00
Guardar a favorits

Ferran Agulló va tenir la gran pensada el 1908 de proposar un nom per al litoral que comença a sa Palomera, a Blanes, i arriba fins a Portbou: naixia la Costa Brava. Aquella idea inicial no va tenir conseqüències immediates, però va anar fent forat. Eren altres temps. Per Blanes encara corria Joaquim Ruyra buscant la sal de la llengua entre els pescadors i mariners que vivien, entre d’altres, a les cases modestes del barri de s’Auguer, qui sap si a Can Poca Gana o a Can Joan Pops (els noms de tots els habitatges encara estan escrits als mosaics de les parets).

També eren els temps en què la petita ermita de la Mare de Déu de l’Esperança acollia exvots de pescadors. Alguns reproduïen petits vaixells de fusta amb els rems desplegats que encara pengen del sostre agraint amb perseverança la supervivència a un naufragi remot.

Els ‘americanos’ i el luxe

En aquella època, el cementiri de Blanes, on reposen les restes de l’autor de Marines i boscatges, encara quedava lluny del poble. I els americanos enriquits tot just anaven tornant i construïen les seves residències de luxe capgirant la fesomia de Blanes, de Lloret i de Tossa, aquestes tres poblacions enclavades entre la serra de Marina i les onades. Unes dècades més tard, als anys cinquanta, Ava Gardner, James Mason i Mario Cabré arribaven a Tossa de Mar per enregistrar Pandora y el holandés errante. Poc després Joan Fontaine feia aparició a Lloret per protagonitzar Decameron nights. Unes quantes estrelles van emplenar de glamur la grisa postguerra local, però van ser també el toc de trompeta que engegava la màquina dels canvis.

Ava Gardner i Joan Fontaine van omplir de glamur la grisa postguerra local

Des de llavors, el creixement ha estat tan aclaparador que per retrobar les joies dels indians hauran d’aprendre a espigolar entre un bosc d’edificis moderns. No es deixin abaltir per l’allau de blocs que s’afileren arran del mar de Blanes o de Lloret: és el tribut que han hagut de pagar per tenir algunes de les millors platges de la Mediterrània.

Bellesa intacta

De les tres viles marineres de la Selva, Tossa és la que ha contingut un xic més la pressió urbanística. Les muralles que protegeixen la Vila Vella, d’origen medieval, mantenen la bellesa intacta, amb les seves set torres circulars, el far i l’arrauliment de cases i de carrers amb molts segles d’història a sobre. Qui sap si, a la vila closa, encara hi volten les bruixes velles o es rosegais, alguns d’aquells éssers de llegenda de qui parlava l’activista i promotor cultural Vicenç Esteban. A primera línia de mar d’aquesta vila encisadora destaca el blanc enlluernador de la Casa Sans Moré, un edifici modernista amb aires colonials, reconvertit avui en hotel. I els carrers del centre no han perdut la gràcia ni la senzillesa de les viles d’abans.

A es Codolar i la Vila Vella de Tossa trobem el luxós llegat dels indians
A es Codolar i la Vila Vella de Tossa trobem el luxós llegat dels indiansFrancesc Muntada

Blanes també té el seu passat indià. Més de 2.000 blanencs van emigrar a Amèrica en el segle XIX. Agustí Vilaret, per exemple, va marxar a Puerto Rico a catorze anys i va tornar a Blanes el 1862. Va ser el creador de les caves Mont-Ferrant, un dels pioners en la producció de vi escumós a casa nostra. El tresor dels indians es fa sentir encara: a Blanes, hi trobaran Can Massó, Can Gallet i edificis construïts gràcies a la seva filantropia, com l’Hospital de Sant Jaume. Els indians també van contribuir a reconstruir el santuari del Vilar. Hi podreu veure la reproducció d’un exvot especial: el rem del 34. Joaquim Ruyra el va oferir en agraïment a l’èxit obtingut pel seu conte homònim.

Un repòs etern modernista

El Lloret dels indians es concentra al cementiri, una joia amb mausoleus que són veritables obres d’art creades per artistes com Josep Puig i Cadafalch, Antoni M. Gallissà o Lluís Llimona, entre d’altres. Inaugurat el 1901, aquest cementiri modernista és, sens dubte, singular i únic. De les antigues cases dels indians encara hi trobareu, arran de mar, la Casa Garriga, actual seu del Museu del Mar, on s’explica la història de la navegació de cabotatge i de la navegació d’altura, que va dur tants lloretencs a terres americanes. En els escassos quilòmetres que separen Blanes de Lloret hi ha tres jardins que mereixen una aturada i una visita atenta. Al jardí botànic Marimurtra, s’hi arriba per la carretera que duu a la cala de Sant Francesc. Són un seguit de revolts que ens permeten anar albirant un paisatge cada cop més ample i obert. Revolts cosits de figueres de moro que es despengen esperant la florida. 

Diuen que aquests jardins van ser el somni de l’empresari alemany Carl Faust. Hi ha unes tres mil espècies vegetals diferents, moltes exòtiques, i una vista impressionant. Des de més amunt ens vigila la torre mestra del castell de Sant Joan. Un altre empresari, Ferran Riviere de Caralt, va crear el jardí tropical Pinya de Rosa. Va aconseguir aplegar una col·lecció de set mil espècies diferents de cactus d’arreu. Algunes de les col·leccions estan considerades entre les millors del món.

El jardí Pinya de Rosa aplega una col·lecció de set mil espècies diferents de cactus

Arribant ja a Lloret, més enllà dels locals d’entreteniment familiars que flanquegen la carretera, trobaran els jardins de Santa Clotilde. Darrere d’aquest magnífic verger hi va haver el marquès de Roviralta i la creativitat de l’arquitecte i urbanista Nicolau Maria Rubió i Tudurí. Hi trobaran tanques de baladres, camins de xiprers, rengleres de castanyers d’Índia, un escampall de tarongers i mimoses, pèrgoles de camèlies, tot emmarcat per escales, placetes i racons que desprenen el gust renaixentista per la composició. Les escultures de bronze són obra de Maria Lli-mona. Tot un jardí abocat a la platja de sa Boadella, que va apareixent com a punt de fuga de totes les escales i els pendents.

Blanes, Lloret de Mar i Tossa de Nar són tres filles del mar que conserven les empremtes dels artistes que hi han passat. A Tossa, Ció Abellí va esculpir una escultura que recorda l’estada d’Ava Gardner. A Blanes hi ha l’escultura de Manel Palahí a la memòria de Joaquim Ruyra i un monument de Joan Rebull que representa fra Sadurní dels ocells, un personatge de Les coses benignes.

Roberto Bolaño va arribar a Blanes l’any 1985. Va tenir l’estudi al carrer del Lloro. Va estimar la ciutat. I la Biblioteca li ha dedicat una sala. També han confegit una ruta per trepitjar el territori Bolaño: el passeig de Mar, el carrer Ample, la font gòtica... Blanes apareix, transfigurat, en alguns dels seus llibres. Com havia fet també Joaquim Ruyra. Deu ser la manera com els pobles i les ciutats viuen per sempre.