La presència de la vinya al Penedès es remunta al segle VII aC. D’aquesta època són les llavors carbonitzades trobades al jaciment arqueològic del turó de la font de la Canya, a Avinyonet. Són els vestigis de vinya més antics localitzats fins ara al nostre país. Amb les llavors hi havia fragments de ceràmica fenícia, cosa que va permetre datar-les i, a la vegada, situar els fenicis —i no els grecs— com els introductors del cultiu de la vinya, si més no entre els ibers situats al sud del Llobregat. Fins ara, els testimonis més antics del passat vitivinícola de la regió eren dos plats grecs del segle IV aC que es conserven al Vinseum, a Vilafranca del Penedès. El Penedès ha estat sempre un corredor de pas. Així ens ho recorden el pont del Diable (a Martorell) i l’arc de Berà, dues construccions romanes de les acaballes del segle I aC.
Patrimoni
Entre ambdós punts, situats, respectivament, en els límits nord-oriental i sud-occidental de la DO, discorria la Via Augusta. Amb la romanització, la depressió prelitoral penedesenca es va poblar de vil·les, cases de camp on vivia una família amb els seus esclaus i personal domèstic. Aquestes hisendes, algunes prou grans per disposar d’un aqüeducte per a la provisió d’aigua (n’hi ha restes a Sant Jaume dels Domenys), venien el vi a Tàrraco i d’allí s’exportava a Roma. A la capital imperial, diversos literats (Plini, Sicul Itàlic o Publi Anni Florus) van elogiar els vins procedents de la capital de la Hispània romana.

La ruralització de la vida a la fi de l’imperi Romà i la invasió àrab a partir del 716 no van trencar la continuïtat vitivinícola del Penedès. El cultiu de la vinya es va recuperar amb l’expansió del comtat de Barcelona cap al sud, al segle X. La reconquesta va convertir el territori situat entre els rius Llobregat i Gaià en una espessa xarxa de castells i torres de guaita. Al segle XV els Països Catalans ja eren una potència comercial i els vins de la marina penedesenca van ser reconeguts a tot Europa. Sobretot, la malvasia, un vi blanc, dolç i delicat, introduït per un sitgetà que va tornar de l’expedició almogàver a Grècia amb un feix de sarments i els va plantar a la platja d’Aiguadolç.
Calafell iber
A l’Hospital de Sant Joan Baptista, a Sitges, es pot resseguir el procés d’elaboració d’aquest vi. Però l’especialització vitivinícola del Penedès, iniciada a la costa a darrers del XVII, no es va basar en els vins de qualitat sinó en l’exportació d’aiguardent al nord d’Europa i a Amèrica des de les platges de Vilanova i la Geltrú, Sant Salvador (el Vendrell) i Sitges. A partir del 1766, quan Catalunya ja va poder comerciar directament amb les colònies, els mateixos vaixells que abans portaven les bótes fins a Cadis emprenien la travessia a través de l’oceà Atlàntic. Entrat el segle XIX, les expedicions es feien des de Barcelona.
Els vins arribaven a Roma via Tàrraco i eren elogiats pels escriptors de l’Imperi
L’arribada del ferrocarril a Vilafranca, el 1865, va desplaçar el centre de gravetat de les exportacions. Prova d’això són les empreses suïsses i franceses que es van instal·lar a la capital comarcal per assortir els seus països de procedència. Els magatzems del carrer del Comerç són avui un testimoni d’aquest intens i lucratiu tràfec. Hi va tenir molt a veure que a partir de l’any 1863 les vinyes franceses fossin atacades per la fil·loxera. La davallada de la producció francesa es va anar cobrint amb vi importat, en part, del Penedès. Va ser un moment —entre els anys 1878 i 1891— en què el vi es pagava a preu d’or. A partir del 1887, però, la fil·loxera va irrompre al Penedès amb el presagi d’una catàstrofe ecològica sense precedents.
Aquest article es va publicar en el número 132 del Descobrir (Maig 2009)