El Vendrell, vila d'artistes

Una de les capitals catalanes que ofereix més riquesa i varietat de propostes culturals

Text:
Edifici davant la platja de Coma-ruga, al Vendrell
Edifici davant la platja de Coma-ruga, al Vendrell FOTO: Jordi Play
25 de febrer de 2017 a les 00:00
Guardar a favorits

El centre del Vendrell, arraulit sota el campanar que protegeix l’àngel de Tobies, antic emblema de la ciutat, té la descripció homogènia de les capitals de comarca crescudes a l’empara de l’economia agrària i el fet de ser centre de comunicacions i intercanvis. Al voltant de la plaça Vella impera un ambient discret i confortable. El conjunt del municipi, amb Sant Vicenç de Calders i les calmoses platges de Sant Salvador, Coma-ruga i el Francàs, ja demana una explicació més complexa en què la profunditat del paisatge s’imposa damunt del tràfec humà. Aquesta diversitat disposa avui, i des de fa anys, d’alguns curiosos fils que la vertebren i confereixen a la capital del Baix Penedès una singularitat filla de la història, sí, però també i en gran manera, resultat d’una voluntat gens improvisada de singularitat a través de la cultura.

Música, lletres i art en quatre carrers

A tocar de la plaça Vella, al carrer Major, s’obre, curiosa, la Fundació Apel·les Fenosa, dedicada a custodiar el llegat d’un dels escultors catalans més compromesos amb les avantguardes artístiques que es couen al París dels anys 20 del segle passat. No gaire lluny d’allà, al carrer de Santa Anna, en un edifici de façana humil i ordenada, s’hi troba la casa nadiua de Pau Casals, el músic català més anomenat de l’època contemporània.

I el violoncel·lista que va fer universal la cançó popular "El cant dels ocells" enllaça amb un fil invisible el centre del Vendrell amb la seva línia costanera: a la platja de Sant Salvador s’aixeca el que en podríem anomenar un temple de l’harmonia i la pau que du per nom Vil·la Casals i acull el Museu Pau Casals, gestionat per la fundació del mateix nom. El músic Casals i l’artista Fenosa enllacen el noucentisme amb les avantguardes, però no són els únics artistes que encara sojornen en la memòria i el paisatge del Vendrell. Tres números parells més enllà de la casa nadiua de Casals, al número 10 del mateix carrer de Santa Anna i rere la discreció de les parets blanques, hi ha bastida, i des del 1778, la casa pairal dels Guimerà, que avui acull la Casa Museu Àngel Guimerà, dramaturg insigne de la literatura catalana, quan la literatura catalana, a partir de la meitat del segle XIX, va iniciar una recuperació esplendorosa.

Si al carrer de Petritxol de Barcelona, on va morir, hi ha unes rajoles que el recorden amb el verset “Pel balcó veus tremolar l’ombra d’Àngel Guimerà”, és a la casa vendrellenca on l’ombra del català es va apoderar de la seva lletra, després d’haver iniciat en castellà una truncada carrera de poeta. Al Vendrell i a la figura de Jaume Ramon i Vidales, amic de joventut, es deu que Guimerà, nascut a Tenerife, adopti el català com a llengua d’escriptura.

I encara, per acabar de reblar el clau, el Vendrell regala als encuriosits la visita al llegat d’un col·leccionista d’art d’excepció: el notari de la vila Antoni Deu Font, que dóna nom al Museu Deu. Tot plegat fa de la capital del Baix Penedès un dels nuclis del que caldria anomenar segona corona del patrimoni català, ciutats i viles que, com les seves quasi veïnes de Vilanova i la Geltrú i Sitges —també integrants del Penedès històric— disposen de petites joies de forta personalitat que ajuden a copsar el dinamisme cultural del país i presenten mostres singulars tant del seu art com de les seves idees.

És, tot plegat, el testimoni d’un moment d’eclosió en la història de la vila? En part, sí. En bona part, no. Les cinc institucions culturals que avui es troben obertes responen a la història vendrellenca, però també a l’atzar i a la voluntat reiterada durant decennis de tenyir amb els colors de la cultura la vida quotidiana. Per això encara podem parlar de les col·leccions d’arqueologia local que conformaren un museu o de l’edifici primerenc de l’antiga biblioteca, exemple de la tasca civilitzadora empresa al país per la Mancomunitat de Catalunya.

Museu Pau Casals
Museu Pau CasalsJordi Play

Com tota la zona vitivinícola del Penedès, el Vendrell viu una època daurada a la segona meitat del segle XIX, gràcies al fet que la crisi francesa de la plaga de la fil·loxera, que anorrea els ceps del país veí, obre el mercat internacional als vins catalans. Coincideix, en aquest període que no va més enllà del 1890, amb l’arribada transformadora del ferrocarril. És quan, el 1870, el pare de Pau Casals aconsegueix la plaça d’organista de l’església del Vendrell. És quan els Guimerà —amb Àngel, nascut el 1845— senyoregen la casa pairal. Però l’escultor Apel·les Fenosa i el notari Antoni Deu poca relació tenen amb aquesta puixança i els seus vestigis vendrellencs arrelen ja entrat el segle XX, a partir de la destinació com a notari i de la recerca d’una casa d’estiueig on l’escultor i la seva muller, a partir del 1957, buscaran el contrapunt a la vida parisenca.

L’avui forta empremta cultural i patrimonial que impregna el Vendrell té un punt sorgit de la seva pròpia història; un apunt vinculat al fet que, d’antic, ha estat zona de pas i d’intercanvis (hi passava la Via Augusta). Però és fruit, també, de la definitiva voluntat col·lectiva de dinamitzar la cultura per dinamitzar la vida, com s’expressa a través del ventall d’activitats i de cicles que s’emparen al recer dels museus, fundacions i auditoris. I, en aquest sentit, no deixen de ser significatives i eloqüents les dates d’obertura i reobertura dels centres, perquè més que d’història parlen de voluntat de futur.

Així, el llegat del notari Deu, que va ser fet el 1987, és obert al públic, en una senyorívola casa, des del 1995. El museu de la casa nadiua de Pau Casals es va inaugurar el 1998, dos anys després que la Fundació Pau Casals tanqués el museu de la platja de Sant Salvador per sotmetre’l a una modernització en profunditat, imprescindible des de la seva primera obertura el 1974, un any després de la mort del músic. El nou museu no va tornar a obrir fins al 2001. La Fundació Apel·les Fenosa és el resultat del llarg projecte acariciat per la seva vídua, Nicole, durant els vint-i-quatre anys que va sobreviure a l’artista, traspassat el 1988. La història, sí, però sobretot la confiança en la cultura com a motor de futur és el que han convertit el Vendrell contemporani en un interessant eix patrimonial i de civilitat.