La serra del Tallat

Un mirador excepcional entre l'Urgell i la Conca de Barberà

Camps de conreu a Sarral. En aquest poble nasqué, sobre l'any 1677, Pere Antoni Veciana i Rabassa, fundador dels Mossos d’Esquadra
Camps de conreu a Sarral. En aquest poble nasqué, sobre l'any 1677, Pere Antoni Veciana i Rabassa, fundador dels Mossos d’Esquadra FOTO: Rafa Pérez
25 de gener de 2008 a les 00:00
Guardar a favorits

Observant un mapa del Principat en relleu, la serra del Tallat apareix com una fina i allargassada cresteta situada a les portes de l’extensa plana lleidatana, al nord de la Conca de Barberà. S’entén que fos un lloc altament estratègic durant la Reconquesta per fer avançar la repoblació, però d’això ja fa molts anys i el visitant actual no en deu tenir notícia. En aquest article recuperem les terres del Tallat esperant que algú les redescobreixi i pugui assaborir el regust genuí que no han perdut.

Festes

Devoció amb recompensa

Molts pobles dels encontorns organitzen pelegrinatges al santuari del Tallat. Vallbona de les Monges ho fa al mes d’abril. Solivella hi puja el primer diumenge de maig. Els Omells de na Gaia també al maig, per la festa del Roser. Rocallaura, Senan, Montblanquet i Blancafort hi pugen el dia de l’aplec, que és el penúltim diumenge d’agost. No és casual que hi hagi tanta devoció: des del 1414, tothom qui puja al Tallat en pelegrinatge —tant de dia com de nit— té concedits quaranta dies d’indulgència.

El topònim del Tallat pot provenir del mot d’origen aràbic tali’at, que significaria ‘talaia’, una torre situada al cim de la muntanya. No sembla gens desgavellat: la serra supera els vuit-cents metres d’altitud i fa el paper de frontera entre la Conca de Barberà, al sud i molt enfonsada, i la plana de l’Urgell, al nord i oberta als quatre vents.

El paisatge interiorista del Tallat és fet de carenes i fondals, i els boscos ocupen sobretot el vessant nord, combinats amb conreus de secà que li van canviant la fesomia a mesura que avança la temporada. Els pobles que s’hi arreceren són petits assentaments que han anat perdent parròquia, i les carreteretes locals que hi arriben superen els vessants del Tallat amb no poques giragonses i a través de diversos colls que toquen el cap de la serra, on la muntanya sembla ajocar-se per deixar el pas franc als visitants.

Les carreteretes que arriben a la serra superen els vessants amb no poques giragonses

Entrant pel nord, a través de Vallbona de les Monges, hi ha Rocallaura, un poble fet de pedra i lloses, tal com suggereix el topònim. A l’església de Sant Llorenç guarden la imatge de la marededéu del Tallat, del segle XV, de petites dimensions i feta d’alabastre. Sembla mentida que hagi arribat sencera fins avui, després d’haver superat tota mena d’incidents històrics i bèl·lics. La seva fama de miraclera hi deu tenir una explicació mínimament convincent. Prop del poble, al fons de la vall, hi ha l’antic balneari de Rocallaura, reconvertit en hostal, i més enllà, l’empresa Aigua de Rocallaura, una de les primeres plantes embotelladores que va existir, en plena activitat.

El Montblanc original

Montblanquet és més a ponent, situat en una grada sota un turó, amb el campanar robust i cistercenc de Sant Andreu, que assenyala el cor del petit nucli. Els carrers són molt pendents. La pedra, els portals adovellats i els carreus erosionats acompanyen el visitant d’aquest poble menut. Val a dir que Montblanquet, més allunyat i reclòs que la resta de poblacions, va haver d’aplicar el diminutiu en el seu topònim original (Montblanc) quan la capital de la Conca (el Mont blanc actual, fundat amb posterioritat) es va anar fent gran.

La Pobla de Ferran va néixer a redòs del seu castell, del qual encara se’n conserva una enorme torre quadrada, restaurada cap a les acaballes del anys setanta
La Pobla de Ferran va néixer a redòs del seu castell, del qual encara se’n conserva una enorme torre quadrada, restaurada cap a les acaballes del anys setanta

El santuari del Tallat és el centre espiritual de tota la zona, al capdamunt de la serra, prop d’on dansen els quixotescos aerogeneradors instal·lats recentment. Hi duu el vell camí de les Eugues, ara asfaltat. La devoció a la marededéu del Tallat deuria néixer l’any 1354, quan divuit fidels de Rocallaura van decidir posar de la seva butxaca diners, eines i treball per bastir-hi un temple. Avui, l’edifici del santuari és encara corpulent, però mostra l’empremta de la ressaca històrica, atenuada modernament per la tasca restauradora dels Amics del Tallat. L’esplèndid treball Història del Tallat, del solivellenc Josep Maria Sans i Travé, és de lectura obligada per a qui vulgui conèixer-ne tots els matisos. En el llibre, hi ha fotografies comparatives del Tallat fetes a començaments del segle XX i als anys 70–80, on queda clara la rapinya patrimonial a què es va veure sotmès.

Ruta

En bici pels camins del Cister

El GR-175, conegut també com la Ruta del Cister, perquè enllaça de forma circular els monestirs de Poblet, Vallbona de les Monges i Santes Creus, travessa parcialment la serra del Tallat. Procedent de Poblet el sender s’endinsa a la comarca de l’Urgell, puja fins al santuari del Tallat (el punt més alt d’aquest tram, que constitueix un autèntic mirador de l’Urgell, la Segarra i la Conca de Barberà) i passa per Montblanquet, un indret al qual només es pot accedir per pista forestal, i Vallbona de les Monges. En aquest darrer monestir les religioses tenen cura d’una hostatgeria que consta de vint habitacions, una capella, dues sales de reunió i el refugi Sant Bernat per a grups de joves (amb 24 places).

Paisatges de vinya i cereals

Després de Vallbona el camí tomba cap a Belltall i ens retorna a la comarca de la Conca de Barberà. El paisatge de la ruta és bàsicament agrícola, amb conreus de vinyes a la Conca i camps de cereals a l’Urgell. El canvi en el paisatge s’aprecia molt bé en el coll de Montblanquet, a 720 metres d’alçada.

Al vessant sud hi ha Solivella, un poble agradable per al visitant, que veu dia sí dia també el santuari del Tallat al capdamunt de la serra, sobretot des que el sumptuós castell de Solivella, bastit pels Llorac, es va anar esmicolant i va acabar essent matèria primera per a la gran expansió del poble al segle XIX. Al senyor de Solivella, Ramon Berenguer de Llorac, li devem haver treballat a fons, a darrers del segle XV, per aconseguir, al Tallat, un dels centres de pelegrinatge més concorreguts del país. I a un pastor seu, encara que sembli una coincidència, la troballa de la marededéu del Tallat custodiada avui a Rocallaura.

Segles de patiment

Més a ponent, i també als peus meridionals de la serra, hi ha Blancafort, un topònim de connotacions amables que sembla voler fer oblidar segles de patiment: les guerres de Successió, del Francès i carlines hi van fer massa ferida. Sort de la vinya, i del vot per la verge del Tallat des del segle XV. Val la pena fer-hi un passeig per veure els porxos de la plaça Vella o el forn del comú, al carrer Major. En l’àrea d’influència del Tallat, existeixen molts altres nuclis de població —en general de baixa densitat demogràfica— que creen un teixit territorial i humà de gran caràcter.

A Sarral, els tallers d'alabastre continuen esculpint el mineral que dóna forma a la marededéu del Tallat

Passanant, al nord, gairebé a frec de la gran plana lleidatana, té a tocar el petit llogaret de la Pobla de Ferran, amb la gran torre quadrada del seu castell, al cim d’un petit tossal. Més al sud hi ha Belltall i Forès, i ja al vessant de la Conca, la població de Rocafort de Queralt, que va tenir entre els seus veïns ocasionals Cèsar Martinell, autor de les famoses catedrals del vi i del celler de Rocafort. A Sarral, una quinzena de tallers d’alabastre continuen esculpint el mateix mineral que dóna forma a la marededéu del Tallat. Des de fa deu anys, el Museu de l’Alabastre mostra els secrets d’una cultura tan antiga com la memòria del país.

Un darrer exercici encara: som a la Catalunya oblidada, però som a la Catalunya per descobrir. Per tant, caldrà recórrer la serra del Tallat, i tant se val si és a peu, amb bicicleta o amb qualsevol altre vehicle, pels senders senyalitzats o per les carreteres menudes que travessen o circumval·len la serra... No ens defraudarà. Però, això sempre: cal anar-hi sense presses i amb l’esperit ben obert; com a tot arreu, d’altra banda.