El tresor de Poblet

Les meravelles del bosc que envolta el monestir

El mirador de la Pena és una excel·lent talaia des d’on albirar el monestir de Poblet.
El mirador de la Pena és una excel·lent talaia des d’on albirar el monestir de Poblet. FOTO: Rafael López-Monné
25 d'octubre de 2013 a les 00:00
Guardar a favorits

Al peu del recinte medieval de Poblet, a les muntanyes de Prades, s’hi estén un dels boscos més ben conservats del nostre país. Unes 70.000 persones recorren cada any aquest tresor de biodiversitat, antiga propietat del monestir. El que la majoria no sap és que on avui regnen els roures, les alzines i els grèvols, fa vora un segle estava pràcticament pelat. Després que l’Estat expropiés Poblet (1835), el bosc es va posar en venda i va estar sotmès a sobreexplotació sense cap mirament. No va ser fins arribat el segle XX que va començar a recuperar l’antiga verdor, gràcies a l’abnegada i pionera tasca d’un grup d’enginyers de forests, que ha trobat continuïtat fins als nostres dies. Avui el bosc és un model de gestió forestal pública i sostenible.

El mirador de la Pena, a 997 metres d’altitud, ofereix una magnífica vista de l’antic domini de l’abadia. Tot i que Poblet es troba en una zona pròxima al litoral, l’orientació, el clima i el relleu orogràfic “afavoreixen tant els hàbitats mediterranis com eurosiberians, el que explica una gran diversitat de flora i fauna”, explica Xavier Buqueras, tècnic del Paratge Natural de Poblet. Però darrere d’aquest paisatge idíl·lic, on prenen ara protagonisme tots els colors de la tardor, s’hi amaguen les cicatrius d’un bosc que es va salvar gairebé de miracle.

Entre els segles XII i XIX, els monjos van gestionar el bosc de manera sostenible per no esgotar el recurs. La propietat més preuada del monestir era font de conflicte amb els municipis de la zona, i un servei de guardes perseguia expeditivament els furtius. Gran part de la riquesa monumental i cultural de l’abadia, de fet, es deu a la històrica explotació del bosc, del qual sortia fusta i carbó, entre molts altres béns, com ara gel, que els monjos venien com a analgèsic o refresc. Gràcies a una gestió planificada, Poblet podia subsistir sense ajuda exterior.

Tot va canviar el 1835. La desamortització eclesiàstica va buidar el monestir, però no va reparar segles d’enfrontament amb les poblacions veïnes, que es van rabejar amb les seves parets. El conjunt va ser presa de vàndals, cercadors de tresors i vegetació, i va cobrar l’aspecte fantasmagòric que van retratar Santiago Rusiñol i Ramon Casas a les acaballes del segle XIX. El monestir, tanmateix, no va ser l’única propietat saquejada sense límits. Sense que ningú no ho impedís, la rodalia va talar en poques dècades gran part del domini arbrat, interrompent també la replantació calculada que havien practicat els monjos durant segles. L’antic i esplendorós bosc de Poblet va quedar gairebé pelat.

La recuperació del bosc, que l’Estat no va poder vendre, s’ha d’agrair a les primeres Divisiones Hidrológicoforestales i, en particular, a la visió de Josep Reig i Palau (1863-1917). Aquest enginyer de Vilabertran, que va liderar la primera reforestació de Poblet a la primeria del segle XX, va ser un home avançat al seu temps. Josep Reig i els seus col·laboradors tenien un encàrrec molt important: havien de tornar a plantar arbres a la capçalera del Francolí per reduir la severitat de riuades com la de Santa Tecla de l’any 1874, que es va cobrar centenars de víctimes.

Pioner de l’educació ambiental

Reig i Palau va treure suc als contactes i va anar més enllà, molt més enllà. “El que va fer aquí estava fora del comú. Reig creia en la necessitat de fer propaganda forestal, el que avui en diem educació ambiental. Portava gent influent d’excursió al xalet forestal de la Pena (1910), d’estil modernista, i feia servir el bosc de Poblet com a aparador de la importància ecològica i patrimonial dels boscos”, explica Manel Martínez, que ha estudiat la història del bosc. Reig va iniciar un camí de conservació que, amb alguns alts i baixos de recursos, i amb criteris adaptats a les necessitats de cada moment, han seguit els seus successors fins als nostres dies. El 1984, bona part de l’antiga propietat monàstica va ser declarada paratge natural d’interès nacional per protegir-la d’interessos urbanístics.

Reig i Palau va iniciar la campanya de reforestació a la primeria del segle XX

De fet, a diferència del que ha passat amb altres zones de les muntanyes de Prades, especialment al vessant sud, l’orientació nord de Poblet l’ha preservat de devastadors incendis. Per això, i a pesar també de la intensa desforestació (els últims aprofitaments ja regulats són dels anys seixanta), el bosc conserva vestigis de la seva antiga autenticitat. Hi destaquen les rouredes de roure martinenc (Quercus pubescens), l’abundor de teix i grèvol, dues espècies protegides, i altres espècies com els til·lers, els avellaners, els verns... De tots els arbres, però, l’autèntica estrella a Poblet és el roure reboll (Quercus pyrenaica), una comunitat única a Catalunya, i que ocupa unes 400 hectàrees entre Prades i Poblet. Un 25% d’aquests arbres queden dins del Paratge, i la resta, en finques privades.

L’autèntica estrella del paratge és el roure bedoll, una comunitat única al Principat

Tradicionalment, els propietaris forestals han donat poca importància a aquesta espècie arbòria, i l’aprofitament més corrent ha estat fer-ne llenya. El Paratge els vol convèncer que els deixin créixer més, que actuïn de manera més selectiva, per preservar aquesta espècie autòctona davant d’altres menys interessants, com el pi roig. L’Associació de Propietaris Forestals de Tarragona hi veu futur. Ens ho explica Joan Llagostera, el seu president: “Ni amb tots els diners públics del món mantindríem tots els boscos nets i fora de perill d’incendis. Necessitem que els boscos tornin a ser rendibles, que generin ingressos perquè als propietaris els surti a compte netejar-los. La fusta de roure reboll no té valor si es fa llenya, però si es transforma en pelets per cremar en estufes guanya valor afegit. També se’n poden fer bótes per donar matisos autèntics als vins de la DO Conca de Barberà, però necessitem la complicitat de la societat i la indústria pròxima”.

Ruta

Un camí verd a Poblet

El roure reboll (Quercus pyrenaica) i el teix (Taxus baccata) centren bona part dels esforços de conservació dels responsables del Paratge Natural d’Interès Nacional (PNIN) de Poblet. Un itinerari perfectament marcat a la reserva natural parcial del barranc del Titllar ens permet conèixer de prop aquestes comunitats vegetals, considerades les joies del bosc. L’excursió no és curta (gairebé 12 km) i, com que hi ha desnivell, se sol tardar tot un matí a fer tot el tomb. La passejada, però, paga molt la pena i permet pujar fins al tossal de la Baltasana, el punt més alt de les muntanyes de Prades (1.201 metres d’altitud), on gaudireu d’una vista envejable, que arriba fins als Pirineus si teniu un dia clar.

El contrast entre el color verd del fullatge de les alzines i els pins i el marró dels roures rebolls ofereix un espectacle purament de tardor. Els bosquets de teixos, d’altra banda, els trobarem a les parts més fondes del barranc del Titllar. Els teixos són molt bonics, sí, però recordeu que és una espècie protegida, i que la seva recol·lecció està prohibida.

Distància: 11,6 km | Desnivell: 510 m | Durada: 4h | Dificultat: mitjana