La força del paisatge del Priorat

Entre la captivació i el rebuig

La Roca Falconera és una de les fites de la serra Major del Montsant, i s’hi accedeix fent una passejada de tres quarts d’hora des de la Morera
La Roca Falconera és una de les fites de la serra Major del Montsant, i s’hi accedeix fent una passejada de tres quarts d’hora des de la Morera FOTO: Rafael López-Monné
25 d'octubre de 2007 a les 00:00
Guardar a favorits

Són les 8 d’un matí d’octubre i el sol torna a entrar pel coll d’Alforja per anar a daurar, de manera exagerada i magnífica, els cingles de la serra Major del Montsant. Per quina raó aquest espectacle ens deixa bocabadats? Què produeix en el cervell la visió, per exemple, d’un coster de pendent malèvola, tossudament plantat de vinya i vestit de vermells, violetes i grocs? Dean Hamer, el polèmic investigador genètic que afirma haver trobat el gen que ens porta a creure en Déu, probablement respondria que s’haurien estimulat d’allò més els neurotransmisors relacionats amb situacions plaents de tranquil·litat i pau. Potser és veritat que el Priorat ajuda a creure en Déu i en els miracles.

L’Eduard, de la Vilella Baixa, amb seixanta anys ben complerts, recorda perfectament quan ell i la seva dona van decidir abandonar el coster perquè el preu del raïm no pagava de cap manera la feina. Alguna cosa, però, va aturar-lo. Aquelles vinyes plantades poc abans que ell naixés eren part de la seva vida. El cor va desobeir el cap i va decidir tornar a podar i aguantar un any més.

La següent verema, un jove viticultor arribat de la Rioja va pagar-li quasi sis vegades més pel seu raïm. Els vells costers prioratins són avui veritables tresors i l’orgull amb què l’Eduard mostra les seves vinyes no difereix pas gaire del que pot tenir un artista davant la seva obra.

Què té el paisatge del Priorat que és capaç de capturar un empordanès com Lluís Llach, enamorar un barceloní com Joan Manuel Serrat o seduir una anglesa de Cambridge com la historiadora Angela Jackson? No té l’espectacularitat ni la grandiositat dels grans escenaris alpins, no és ric en aigua, sinó més aviat el contrari. No és un paisatge dolç i acollidor. L’orografia és abrupta, sovint violenta, en paraules de Josep Pla “cataclismàtica”, més pròpia de les restes del càstig del diluvi universal que no pas del paradís promès.

Els vells costers són avui un veritable tresor modelat per l’austeritat i l’esforç humà

Aquest no és un territori fàcil, si no et captiva, et rebutja. Ha estat modelat per l’austeritat i l’esforç i això és el que dóna a tot un valor especial. El fil d’aigua que rellisca barranc avall i que pacientment recull la bassa té la frescor i la benedicció de tots els déus. Probablement, però, tan important com el que hi ha és el que no hi ha. Per exemple, més per oblit que per convenciment, el cas és que els adossats quasi no han arribat a aquesta comarca.

Els costers de vinya i els pobles disposats a recer de la serra caracteritzen la diversitat del paisatge del Priorat
Els costers de vinya i els pobles disposats a recer de la serra caracteritzen la diversitat del paisatge del Priorat

De moment, les siluetes dels pobles mantenen una harmonia de volums i formes excepcional, una qualitat pictòrica exquisida. D’altra banda, no fa gaires anys que el propi Montsant va estar apunt de rebre un parc d’aerogeneradors. Com deia un distingit monjo de Poblet, “el Montsant és com el Sinaí, no hi ha d’haver res”. En una societat acostumada a construir, no és fàcil valorar la nuesa d’una silueta.

Miradors

Observant els Priorats

  • Llicorella. Sota el Montsant s’estén el Priorat paleozoic, el de la llicorella. Aquest és un món dur, aspre i revirat. L’ermita de la Consolació o la carretera vella de Falset a Porrera regalen un contacte molt directe amb aquest paisatge.
  • Cingleres. La serra de Llaberia és el regne de les cingleres i els barrancs. La carretera que connecta Capçanes amb els Guiamets i la Serra d’Almos es converteix, quan fl oreixen els ametllers, en una passejada meravellosa.

El paisatge, però, no és tant el territori com la manera que tenim de veure’l i valorar-lo. És possible que en la nostra mirada encara perduri algun tret de la dels cartoixans que van triar aquest racó de món per fundar-hi Escaladei, la primera cartoixa de la península Ibèrica. Els estudiosos remarquen que el paisatge és una construcció cultural, una experiència personal i col·lectiva que és fonamentalment estètica i emocional.

Patrimoni

Un territori per a la humanitat

A meitat dels anys noranta, geògrafs de la Universitat Rovira i Virgili van llançar la idea d’elaborar una Carta del Paisatge del Priorat, que vol aconseguir, entre d’altres objectius, frenar l’amenaça que comporta l’urbanisme desbocat. I a tot això s’afegeix la preparació de la candidatura perquè la Unesco declari el Priorat Paisatge Cultural Patrimoni de la Humanitat.

En aquest sentit, la qualitat i la capacitat d’aquest territori per generar emocions —incloses les del vi i l’oli— és excepcional. Davant els perills de la banalització, de l’homogeneïtzació, la comarca del Priorat sembla haver apostat per valorar allò que la fa ser tan especial. El camí per aconseguir-ho no és fàcil, però de tossuderia no li’n falta.