Són les 8 d’un matí d’octubre i el sol torna a entrar pel coll d’Alforja per anar a daurar, de manera exagerada i magnífica, els cingles de la serra Major del Montsant. Per quina raó aquest espectacle ens deixa bocabadats? Què produeix en el cervell la visió, per exemple, d’un coster de pendent malèvola, tossudament plantat de vinya i vestit de vermells, violetes i grocs? Dean Hamer, el polèmic investigador genètic que afirma haver trobat el gen que ens porta a creure en Déu, probablement respondria que s’haurien estimulat d’allò més els neurotransmisors relacionats amb situacions plaents de tranquil·litat i pau. Potser és veritat que el Priorat ajuda a creure en Déu i en els miracles.
L’Eduard, de la Vilella Baixa, amb seixanta anys ben complerts, recorda perfectament quan ell i la seva dona van decidir abandonar el coster perquè el preu del raïm no pagava de cap manera la feina. Alguna cosa, però, va aturar-lo. Aquelles vinyes plantades poc abans que ell naixés eren part de la seva vida. El cor va desobeir el cap i va decidir tornar a podar i aguantar un any més.
La següent verema, un jove viticultor arribat de la Rioja va pagar-li quasi sis vegades més pel seu raïm. Els vells costers prioratins són avui veritables tresors i l’orgull amb què l’Eduard mostra les seves vinyes no difereix pas gaire del que pot tenir un artista davant la seva obra.
Què té el paisatge del Priorat que és capaç de capturar un empordanès com Lluís Llach, enamorar un barceloní com Joan Manuel Serrat o seduir una anglesa de Cambridge com la historiadora Angela Jackson? No té l’espectacularitat ni la grandiositat dels grans escenaris alpins, no és ric en aigua, sinó més aviat el contrari. No és un paisatge dolç i acollidor. L’orografia és abrupta, sovint violenta, en paraules de Josep Pla “cataclismàtica”, més pròpia de les restes del càstig del diluvi universal que no pas del paradís promès.
Els vells costers són avui un veritable tresor modelat per l’austeritat i l’esforç humà
Aquest no és un territori fàcil, si no et captiva, et rebutja. Ha estat modelat per l’austeritat i l’esforç i això és el que dóna a tot un valor especial. El fil d’aigua que rellisca barranc avall i que pacientment recull la bassa té la frescor i la benedicció de tots els déus. Probablement, però, tan important com el que hi ha és el que no hi ha. Per exemple, més per oblit que per convenciment, el cas és que els adossats quasi no han arribat a aquesta comarca.

De moment, les siluetes dels pobles mantenen una harmonia de volums i formes excepcional, una qualitat pictòrica exquisida. D’altra banda, no fa gaires anys que el propi Montsant va estar apunt de rebre un parc d’aerogeneradors. Com deia un distingit monjo de Poblet, “el Montsant és com el Sinaí, no hi ha d’haver res”. En una societat acostumada a construir, no és fàcil valorar la nuesa d’una silueta.
Miradors
El paisatge, però, no és tant el territori com la manera que tenim de veure’l i valorar-lo. És possible que en la nostra mirada encara perduri algun tret de la dels cartoixans que van triar aquest racó de món per fundar-hi Escaladei, la primera cartoixa de la península Ibèrica. Els estudiosos remarquen que el paisatge és una construcció cultural, una experiència personal i col·lectiva que és fonamentalment estètica i emocional.
Patrimoni
En aquest sentit, la qualitat i la capacitat d’aquest territori per generar emocions —incloses les del vi i l’oli— és excepcional. Davant els perills de la banalització, de l’homogeneïtzació, la comarca del Priorat sembla haver apostat per valorar allò que la fa ser tan especial. El camí per aconseguir-ho no és fàcil, però de tossuderia no li’n falta.
Aquest article es va publicar en el número 114 del Descobrir (Novembre 2007)