Horitzons balsàmics al Priorat

Mirem a l'infinit des dels miradors del Priorat més muntanyós

El grau dels Barrots és un excel·lent mirador de la serra Major de Montsant. S’hi arriba a peu des de la Morera de Montsant per un itinerari senyalitzat
El grau dels Barrots és un excel·lent mirador de la serra Major de Montsant. S’hi arriba a peu des de la Morera de Montsant per un itinerari senyalitzat FOTO: Rafael López-Monné
25 de juny de 2020 a les 09:20
Guardar a favorits

Quan escric aquestes línies, tot just comencem a moure’ns amb una certa llibertat després dels mesos de confinament. Durant aquesta aturada del sistema, malgrat el dolor de les morts i el patiment que comportarà, són molts els qui, en veu baixa per no ofendre, confessen començar a enyorar moltes coses d’aquells dies. Asseguren haver-se retrobat amb una vida més lenta que no sabien que podia existir, més tranquil·la, més plaent, on les prioritats s’havien reordenat i les relacions humanes tornaven a situar-se al centre.

A banda de les abraçades amb familiars i amics, la majoria coincideix que allò que més ha enyorat és el contacte amb la natura, bé fos passejant tranquil·lament o fent esport. Potser som menys urbans que no ens pensem. De fet, no podem comparar els anys que com a espècie portem dins les ciutats amb els milers d’anys que havíem viscut rodejats de naturalesa.

Connectar amb el ritme de la natura

Ara, però, davant els enormes reptes que ens planteja l’emergència climàtica, abans que el sistema intenti reinicialitzar-se per complet, faríem bé de canviar bona part del software. Els experts ho tenen clar: ens cal tornar a connectar tant com sigui possible amb la natura, amb els seus ritmes i amb els seus límits.

Probablement ens cal prendre consciència de la nostra vulnerabilitat. Això em recorda unes paraules de l’escultor Eduardo Chillida: “Creo que el horizonte, visto de la forma que lo veo yo, podría ser la patria de todos los hombres”. Tothom ha nascut en un lloc o un altre, certament, però “en cualquier lugar del mundo que estés, tienes el horizonte envolviendo la zona donde tú eres el centro, tú, el que mira, y todos esos centros se juntan, se cortan unos a otros. Es decir, que el horizonte se convierte en el mundo para la visión de los hombres”.

El món és l’horitzó. M’agrada. De fet, és un espai ple de significats. Per situar-nos, per saber on som i on volem anar ens cal l’horitzó, real o simbòlic. Però, a més, l’horitzó continua essent el lloc on es troben el cel i la terra, i els humans l’hem omplert de continguts sagrats, primer, i d’espiritualitat i valors estètics, després.

“En el paisatge hi ha exactament la bellesa que un està preparat per veure-hi”

L’art i la literatura ens han ensenyat a veure paisatges allà on abans només hi havia territori. Hem après a descobrir-ne la bellesa i ens hi hem fet addictes. La mesura dels paisatges, però, depèn de l’ànim de qui els mesura. Dit en paraules de Henry David Thoreau, “en el paisatge hi ha exactament la bellesa que un està preparat per veure-hi, ni un gram més”. Sense cultura no existeix el paisatge.

El Priorat és pràcticament un espai tancat, un clos, paraula que ja ha quedat vinculada a la història del renaixement vinícola de la comarca. Les seves famoses vinyes són relativament a prop del mar, però resten protegides de l’aire humit per un seguit de muntanyes, començant amb la serra de la Mussara, al nord, i continuant amb les de Puigcerver, Pradell i l’Argentera, la mola de Colldejou i la serra de Llaberia. A l’interior, les serres de Sant Pau i de la Figuera suavitzen l’arribada dels vents càlids aponentats i frenen les boires que pugen del gran Ebre. I, finalment, el gran protector, Montsant, reforçat per la serra de la Llena, afebleix considerablement la força de l’impetuós serè (el mestral dels pescadors), el vent del nord-oest. El capdamunt de la comarca queda tancat per la serra de la Gritella, que pertany ja a les muntanyes de Prades —com la de la Mussara— i que en la seva punta més meridional regala un indret molt especial: Siurana.

Un Priorat tempestuós i cataclismàtic

No us penseu, però, que el cor del Priorat és una plana amable i plàcida. Aquí la placidesa només la trobareu a les migdiades d’estiu. Aquest és un país mineral, un país de roques i muntanyes. Josep Pla, a la seva Guia de Catalunya, confessava que el país li havia semblat “tempestuós, cataclismàtic, d’una violència geològica impressionant”. Les vinyes no veuen el mar, però, de fet, alguns pagesos de la llicorella us assegurarien que hi creixen a sobre. El seu és un mar antic, dur, cantellut, d’onades fosques i aigües sòlides. No és fàcil navegar-hi. L’horitzó apareix i s’amaga contínuament. La vista difícilment abasta grans extensions. Només es pot arribar a copsar la seva dimensió des de les crestes més altes, on hi ha les ermites. Cal procurar que el diable, sempre present, no encrespi més l’onatge.

Típic mosaic de vinyes, oliveres i ametllers que hi ha per tot el Priorat. Aquesta panoràmica està feta des de l’antic camí ral que unia els nuclis de la Vilella Baixa amb la Figuera
Típic mosaic de vinyes, oliveres i ametllers que hi ha per tot el Priorat. Aquesta panoràmica està feta des de l’antic camí ral que unia els nuclis de la Vilella Baixa amb la Figuera Rafael López-Monné

Si un es mareja, o vol recuperar forces, el millor és que posi peu en terra ferma, en terreny pla. Montsant és un lloc segur —i sagrat! Des de la serra Major la visió sobre el mar prioratí és privilegiada. Les onades paleozoiques trenquen a la base dels penya-segats de la muntanya santa. El geòleg Lucas Mallada ja va comparar les muntanyes de pissarra amb “gegantines onades d’un mar embravit” i l’historiador i geògraf Josep Iglésies va continuar la imatge identificant els pobles amb “petites embarcacions que naveguen espaiades en l’intens oneig petrificat”. Al fons, cap al sud, es pot albirar com l’onatge va fent-se una mica més amable: és el baix Priorat. Allí és possible trobar alguna plana, però per tal que els pagesos no es malacostumin, les barrancades esquincen qualsevol assossec massa generós.

Els horitzons d’aquesta comarca regalen bellesa pels quatre costats. El seu efecte balsàmic i terapèutic és un fet comprovat. De tota manera, la seva importància no acaba aquí. Ara més que mai, cobren relleu les paraules de Freeman Tilden, el pare de la interpretació del patrimoni: “Sempre hem sabut, en el nostre interior més amagat, que depenem de la bellesa per obtenir el coratge suficient que ens permeti afrontar els problemes de la vida”.