Llaberia, escenari de guerra

Territori del guerriller Carrasclet

Pere Joan Barceló, Carrasclet de malnom, va néixer en un mas de Capçanes
Pere Joan Barceló, Carrasclet de malnom, va néixer en un mas de Capçanes FOTO: Rafael López-Monné
25 d'octubre de 2007 a les 00:00
Guardar a favorits

Cabdill insurgent o guerriller al servei del poble? Bandoler rebel o benefactor dels humils? Si Pere Joan Barceló, conegut com Carrasclet, hagués viscut en un altre context, avui tindria una història novel·lada. Però va viure del cantó dels vençuts. Qui va ser aquest Robin Hood català? D’ell, en sabem que va néixer a Capçanes —al Priorat més ocult— el 1682 i que es va enfrontar una vegada i una altra a les tropes de Felip V. Sabem que a la serra de Llaberia va convocar un vertader exèrcit de rebels i que, en la lluita contra els Borbons, va pactar amb francesos i austríacs. Carrasclet va morir en plena batalla contra els Borbons a l’illa de Reinnach (Alemanya) el setembre del 1743.

El Priorat té color d’aram. Així ho certifica Salvador Estrem en un dels seus poemes sobre la comarca. Color d’aram, de vinya i de cingleres. A poca distància del mar, Llaberia és una de les anomenades serres del Mestral. De poca altura (no arriba als 1.000 m) però molt accidentada: feta de desnivells i grans moles, de cingleres, roques nues i gran bellesa. El Cavall Bernat, la Mola de Colldejou, Montredon... Un lloc feréstec on s’aprèn que, per viure, calen grans dosis de tenacitat.

Capçanes i Marçà són dos dels pobles crescuts a tocar de la serra. S’hi arriba per carreteres silencioses amb plataners a cantó i cantó. No hi busqueu semàfors: no n’hi ha. Els ocells nien sota els balcons i, si hi arribeu de capvespre, la garbinada us rebrà com un segell d’identitat de la zona.

De pares a fills

A Capçanes, no se sap amb certesa en quin mas, hi va néixer Pere Joan Barceló. A Marçà hi va viure de petit. Era fill d’un carboner (prop del poble encara es conserva una antiga carbonera) que, durant la guerra de Successió, va ser fitxat com a capità de fusellers de les companyies lliures a favor de Carles d’Àustria. El pare i també el fill. El primer va morir lluitant a Móra d’Ebre. Carrasclet, un cop perduda la guerra, deposà les armes i se’n tornà a Marçà.

Però res no és tan senzill. La dura repressió que va seguir al triomf borbònic (l’odiat decret de Nova Planta) tot just començava. Els soldats filipistes el van buscar per provocar-lo... i es va rebel·lar. Una excusa perfecta per endur-se’l pres. Pres i fugit al cap de poc: començava aquí una llarga vida més enllà de la llei.

El poble de Llaberia i la serra que l’envolta eren el quarter general de les tropes que va comandar Carrasclet
El poble de Llaberia i la serra que l’envolta eren el quarter general de les tropes que va comandar Carrasclet

Assaltar camins i desarmar soldats —a vegades destacaments de cent homes. Les seves eren accions arriscades i les emboscades acabaven en un bany de sang. Va capitanejar des d’episodis quotidians, com l’assalt a les tropes per aconseguir cavalls, fins a gestes de més nom, per exemple, l’atac a la presó de Falset, la presa de Reus, l’intent de rendir Tarragona i les accions a Valls, la Ribera d’Ebre o a altres punts més distants.

Des de la serra de Llaberia, Carrasclet va acabar convocant un exèrcit de rebels. La seva no era una lluita absurda. Tenia habilitat en la batalla i una honestedat excepcionals, i el cert és que aquella guerra de pobre recollia el malestar causat per la brutalitat borbònica. De res no van servir les recompenses i les ordres de crida i cerca contra aquell “bandido perpetuo, traydor, rebelde e infiel”: 1.000 doblers viu i 500 mort. Ni viu, ni mort. Aquell infidel lluitava del cantó del poble.

Codi d'honor

Un guerriller en defensa dels humils

Va ser Pere Joan Barceló un Robin Hood català? No cal gratar gaire per comprovar que la llista d’actes en favor del poble és llarga i parla d’una persona lleial i honesta. N’expliquen de tota mena:

  • Atacar amb cura. Sempre prenia els diners als recaptadors borbònics quan aquests ja havien cobrat i havien signat un rebut. Els atacava en sor tir dels pobles amb les saques plenes, així ningú no podia exigir als pagesos de tornar a pagar.
  • Pagar el doble. Quan comprava pa als masos de la comarca per fer farina i altres queviures que havien de servir per alimentar el seu exèrcit guerriller, pagava sempre el doble del que li demanaven.
  • Dosificar la mort. Executava sense perdó tots aquells que, fent-se passar per guerrillers seus, cometien abusos greus al poble. En els assalts a diligències, no obstant això, res pectava les vides.

L’exili d’una carboner famós

De barretina a perruca blanca i espasa cenyida... Els últims anys d’aquest guerriller català tenen volada internacional. I és que el renom de Carrasclet va creuar la frontera: Pere Joan Barceló va ser requerit per diversos exèrcits i països en pugna amb el Borbó. De França quan estava enemistada amb Felip V —i després d’entrevistar-se a Perpinyà amb el mariscal duc de Berwick el 1720—, en va rebre càrrecs, diners i municions. I d’Aùstria, en va rebre un nomenament de coronel de l’Exèrcit austrohongarès.

Des de la serra de Llaberia, Carrasclet va acabar convocant un exèrcit de rebels

Fou a Hongria, a Mugdia, on Carrasclet va acabar comprant uns terrenys per viure-hi una vellesa tranquil·la. Però encara va lluitar a Nàpols, on va ser empresonat. El 1740, després de sis anys de captiveri, fou alliberat a Cadis, i tornà a Viena. L’última campanya va ser al front del Rin comandant una companyia austriacista. La nit del 3 al 4 de setembre del 1743 va morir en combat davant la ciutat alemanya de Breisach el Vell, on va ser enterrat. Alguns diuen que va ser amb honors.

Avui, els camins de la serra contenen, encara, un missatge de fortalesa ancestral. El mateix que, de nen, va aprendre Carrasclet.

La cutiositat

Carbó de ‘carrascla’

Si aneu al diccionari, llegireu que la carrasca és una alzina de fulla curta pròpia de la Mediterrània. Si aneu al Priorat, aprendreu que el carbó de carrascla és el millor. Així ho pregonaven Pere Joan Barceló i el seu germà quan anaven a vendre el carbó del pare als mercats de Falset i Reus. És per això que aviat als dos germans se’ls va conèixer com los carrasclets. Amb els anys, quan algú arribava a un poble i cridava: “Que vénen los carrasclets!”, tothom sabia de quin bàndol li calia posar-se.