“Divendres, dia de sant Aloy, lendemà de sant Joan, que comptam XXV de juny, any de nostre senyor mil cinchcents y seixanta hu, tres hores avans de dia, desembarcaren cinch fustes de moros a la punta del garbí de la Móra, en una platja ques diu Caladebechs, y dos cents moros, pochs més o manco com judicavem, vingueren tot camí ral y entraren per lo prat [...] —¡Moros entren en la vila!— y uns restaren-se alls portals, que lavors los havien overts y los més corregueren a la fortalesa; y les dones començaren a repicar y tocar lo tambor alarma; la gent foch refeta y armada; y los moros que estaven en celada, veent que la vila era alborotada y les barques descubertes, alçaren de hon estaven y tots plegats ab son atambor sen anaren a la Móra a embarchar.”
Aquella jornada, els veïns de Tamarit van tenir la sort de cara, tal com ho recull l’historiador Salvador J. Rovira al magnífic llibre Tamarit. De fet, els pirates sembla que no van aconseguir mai entrar i saquejar aquest petit poble fortificat, edificat sobre els penya-segats a tocar de la desembocadura del Gaià, a la costa de Tarragona. No van tenir tanta sort, però, alguns dels seus veïns. El setembre del 1582, per exemple, arribaren a les cales de Salou cinc galiotes de pirates barbarescs, que van donar caça a barques de pesca de Tarragona i Tamarit. El resultat: cinc barques capturades i vint-i-nou pescadors presoners.
La captura de presoners va ser un dels grans negocis de la pirateria a la Mediterrània i un drama enorme per a la gent humil que no podia pagar el rescat. Al fet de viure sabent que el teu familiar restava presoner o esclau al nord d’Àfrica, s’hi afegia la ruïna econòmica de perdre, sovint, el sosteniment familiar que proveïa el captiu. Jaume Bover, pescador de Tamarit, va ser fet presoner el 29 de desembre del 1627. Pels documents sabem que va anar a parar a Tunis i que el 1632 continuava captiu, ja que l’1 de novembre morí la seva esposa deixant dos fills, i els jurats de Tamarit suplicaren als batlles que tinguessin cura dels nens.
Camins plens d’històries i llegendes
Aquestes i altres històries —també de més alegres— es poden reviure recorrent els camins dels voltants de la ciutat de Tarragona i els pobles veïns. Així, per exemple, es pot caminar sobre un aqüeducte romà, descobrir masos medievals, cúpules modernistes, pedreres de fa dos mil anys, hortes generoses amb bons enciams, desembocadures plenes de vida, pobles que semblen castells, cales on els pins encara baixen a banyar-se els peus i restes de barraques de carrabiners on seien parelles que miraven juntes l’horitzó, sense estar enamorades.
Un dels itineraris més recomanables és, sens dubte, el camí de la Costa (el camí de ronda) que porta de Tarragona a Altafulla passant precisament per l’antiga vila closa de Tamarit. A més, també s’hi troba, per exemple, la cala de Becs —la “Caladebechs” on van desembarcar els pirates— i la torre de la Móra, que precisament van manar construir les autoritats de Tamarit per tal de vigilar millor la costa arran d’aquell desembarcament. Queda clar que la nostra mirada sobre l’horitzó és ara molt diferent de la de Joan-Pere Cases i Jaume Nadal, veïns de Tamarit, que el 1638 es van comprometre a fer guàrdia, per un sou de 10 lliures al mes, dalt aquesta torre de la Móra.
La promesa d’una anella verda
Va ser el 2008 quan l’Ajuntament de Tarragona va començar a treballar la promesa electoral d’impulsar una anella verda al voltant la ciutat. Aquest nom tan suggeridor identifica els terrenys no urbanitzables que, en la seva major part, són ocupats per boscos joves recolonitzadors d’antigues plantacions abandonades, si bé encara es mantenen alguns conreus. La majoria d’aquests terrenys, però, són de titularitat privada i, per tant, l’única manera de gaudir-ne de prop és recorrent els camins públics que els travessen.

Sota la direcció dels tècnics de la Brigada Municipal —veritables curadors dels camins de la ciutat— es va impulsar un inventari de camins rigorós que inclogués també els antics, els de ferradura o els embardissats, per exemple. El resultat va ser sorprenent: noranta camins de titularitat pública que formen una xarxa de 142,57 km (l’anterior inventari n’havia identificat 38,71 km). La fase següent de l’estudi va portar a identificar els més adequats per als nous usos que reclamen els ciutadans: caminar, passejar, anar amb bicicleta... en definitiva, fer salut, esport i entrar en contacte amb l’entorn i fruir-ne; necessitats comunes a totes les ciutats actuals.
Una veritable xarxa viària
Un cop identificats els camins, calia senyalitzar-los i es va optar per no fer-ho com un conjunt de propostes d’excursions, sinó com una veritable xarxa viària pensada perquè qualsevol persona pugui anar on vulgui i seguir els itineraris que vulgui (tal com funcionen les carreteres). Així, a les banderoles s’identifica el camí amb el seu nom tradicional o modern —no pas el nom d’una ruta— i els tres punts principals que aquest camí connecta. L’acollida entre la població tarragonina ha estat sensacional i la prova és que aquesta mateixa concepció ha guiat les noves iniciatives de senyalització que han dut a terme poblacions veïnes com ara Altafulla o el conjunt dels municipis del baix Gaià. La xarxa de camins senyalitzats del Camp de Tarragona és una proposta oberta que va creixent i ampliant-se.
Algunes de les cartelleres informatives de la xarxa comencen amb aquesta sentència: “Caminar ens fa lliures”. Certament, el dret a circular lliurement pel nostre país és un dels més importants que tenim, i ha d’incloure també poder circular a peu. Els camins són precisament garants d’aquest dret tan fonamental i la grandesa de les ciutats es mesura per com són capaces de valorar allò que —aparentment— sembla més humil.
Aquest article es va publicar en el número 220 del Descobrir (Juny 2016)