Salou amb nens: pirates, cavallers i un secret grec

Si algú us diu que Salou és només sol i platja, és que no hi ha anat mai amb nens. El nostre cap de setmana ha estat un viatge en el temps: de la fúria dels pirates a la conquesta de Jaume I, acabant en un poblat ibèric on una antiga deessa amaga un secret molt familiar.

Bateig pirata a la Torre Vella

Comencem l'aventura per Salou amb una declaració d'intencions: volem ser pirates i venim a conquerir la Torre Vella. Aquesta imponent fortalesa del segle XVI, que es va aixecar precisament per frenar els atacs corsaris que atemorien la població, ens dona la benvinguda. Allà ens espera la Gemma, directa des de l'època dels bucaners, per posar-nos a prova. En Roc i la Tanit s'enfronten a cinc reptes d'allò més exigents: fer de pescadors, afinar la punteria, aprendre a viure en un espai minúscul als vaixells, trobar els millors botins i, el moment decisiu, desenterrar el gran tresor. L'esforç dona els seus fruits i s'acaben convertint en els temibles germans pirates Aigua Negra (Tanit) i Garfi Esmolet (Roc). Tremola, Barba-rossa, que la nova generació ja és aquí per saquejar la Costa Daurada!

Modernisme, cavallers i un drac amagat

Dissabte al matí canviem l'ull tapat per l'elegància burgesa i resseguim el passeig marítim a la caça de l'arquitectura modernista. Una desfilada de cases singulars on destaca el Xalet Bonet (o Voramar), el primer que es va construir a Salou l'any 1921, o el Xalet Miarnau Navàs, amb la seva peculiar reproducció de la Mare de Déu de la Pineda. "Això sí que són casetes de platja", sentencia en Roc.

Però l'elegància ens dura poc, perquè el passeig Jaume I ens crida amb força d'epopeia. Ens aturem davant l'imponent monument del rei, amb el seu cavall revestit de pa d'or brillant sota el sol. Va ser precisament des d'aquí que, el 5 de setembre de 1229, l'estol català va salpar per conquerir Mallorca. Mentre caminem veiem els escuts d'alguns dels cavallers que el van acompanyar: Guillem II de Bearn, Guillem de Vilaregut, Guerau de Cabrera, Guillem de Montcada... "Quants Guillems!", riu en Roc. "Segur que era un nom que estava de moda", rumia.

Caminem una mica més i on comença el Camí de Costa trobem una autèntica obra d'art a l'aire lliure: el mural de la Pilarín Bayés sobre la sortida de Jaume I. Són 12 metres espectaculars on la il·lustradora ha plasmat aquell moment històric amb tota la seva grandesa quan 155 naus de veles blanques van omplir l'horitzó marí, tal com relata el Llibre dels fets, sota un cel il·luminat per estels. És la història viva plasmada davant la costa.

De tornada, per desfer el camí, agafem el mòbil i engeguem la gimcana digital de Jaume I. I és aquí on la cosa es posa realment emocionant per als nens: resolent pistes, descobrim que a l'escut del rei hi havia ni més ni menys que un drac! A en Roc li canvien els esquemes al segon. "Jo vull ser en Jaume I!", exclama, abandonant oficialment la cursa pirata per passar-se a la reialesa.

Miradors al cap de Salou

A la tarda decidim deixar enrere batalles i corones per endinsar-nos a la natura. Posem rumb al cap de Salou, un oasi de pinedes, cales amagades i l'únic espai declarat d'interès geològic entre el delta de l'Ebre i la Costa Brava. Ens enfilem per fer una part de la ruta dels miradors i ens aturem primer al de la cala Morisca, on el blau del mar es fon amb l'horitzó. Continuem fins al far de Salou, una torre imponent que des del 1858 il·lumina la costa envoltat de pins blancs i lliris de mar. Però el que de debò fascina en Roc no és l'edifici, sinó un plafó de pedra on hi ha esculpida la Rosa dels Vents. S'hi passa una bona estona resseguint-ne les puntes i preguntant cap on queda cada punt cardinal, com un autèntic navegant buscant el nord.

La 'ciutat bella' i els monstres de pedra

Diumenge seguim estirant el fil del temps, però aquest cop viatgem fins a l'època dels ibers. Al jaciment de la Cella ens espera en Ramon, que ens fa de guia per aquesta raresa arqueològica. Ens explica que, a diferència dels típics poblats ibèrics que creixien de forma orgànica i desigual, aquí tot està mil·limètricament planificat: les cases tenen les mateixes dimensions i els carrers són regulars. "Això fa pensar que era un assentament colonial planificat, per això també es coneix com a Kallípolis, que en grec vol dir 'ciutat bella'", ens relata.

Tot i que la vida d'aquest poblat va ser curta (del segle IV al III aC), el volum de troballes és espectacular. Sobretot les àmfores procedents d'Eivissa, que acaparen més del 75% dels contenidors trobats, cosa que demostra una forta influència púnica i fenícia. En Ramon, picant l'ullet a la nostra filla, deixa anar: "Segur que aquí veneraven la deessa Tanit!". La Tanit obre els ulls com taronges en sentir el seu nom, tot i que, la veritat, no acaba d'entendre gaire què vol dir això de ser una divinitat púnica.

Abans d'anar a dinar i tancar l'escapada, ens acostem a la cala de la Penya Tallada, que ens havia quedat pendent d'ahir. És, sens dubte, una de les cales més singulars del país. Entremig de pins i vegetació autòctona, una paret rocosa s'endinsa majestuosament al mar, com si un gegant hagués tallat la pedra amb un ganivet. Mentre observem l'espectacle geològic, en Roc i la Tanit teoritzen sobre quins monstres marins adormits deuen haver creat aquelles formes.

Marxem de Salou amb el cap ple d'històries èpiques i la certesa que Salou amaga molts més tresors dels que es veuen a simple vista.