Torredembarra, cara al mar
Set personatges per entendre el litoral de baix a mar
Façana marítima de Torredembarra
1
Joaquim Orts, pescador i cuiner
Quan era petit i en feia alguna, al Quim Orts el castigaven a ajudar la seva àvia a la cuina. De ben jovenet ja pelava conills i feia allioli, i quan als catorze anys va embarcar-se com a mariner, no li va costar gaire fer-se l’amo dels fogons. Les seves ribellades, els seus ranxos de peix, arrossos, alls cremats o el famós bull amb patates (estofat de tripa de tonyina típic local) recompensaven temps enrere la fatigosa feina dels pescadors, i configuren avui la reputada base del seu restaurant, Cal Quim, que regenta des de fa quinze anys davant la platja, al barri de Baix a Mar.
Els alemanys tenen els cotxes i nosaltres, el ranxet a bord
En Quim no ha inventat cap plat nou. S’ha limitat a rescabalar plats i formes tradicionals de menjar a la barca que tenien els pescadors, “receptes senzilles, preparades a foc lent, i que expliquen el que som”. Cim i tomba, masqueta de popets i espardenyes, sípies a la brutesca... Per en Quim, el receptari popular és un tresor. “Els alemanys tenen els cotxes. Això ho saben fer bé. Però nosaltres tenim la dieta mediterrània i el ranxet de bord”, afirma.
Sortida a la mar de l'embarcació de l'Associació Vogadors de Baix a Mar FOTO: Associació Vogadors de Baix a Mar
2
Rosa Fortuny, veterana de l'Associació Vogadors Baix a Mar Torredembarra
Va agafar el rem de gran, complits els quaranta, i ara que ja ha fet la cinquantena diu que hi ha poques coses que l’omplin tant. “Remar enganxa. No pots deixar-ho fàcilment”, assegura Rosa Fortuny, filla de pescadors i veterana de l’Associació Vogadors de Baix a Mar. L’entitat, que té uns dos-cents socis —un centenar, remadors actius—, és una de les més llorejades en competicions de llagut català, un tipus de barca tradicional que molts municipis han recuperat els últims anys amb usos socials i esportius.
Quan remo, tots els maldecaps es queden a terra
A Baix a Mar, els llaguts tornen a solcar orgullosos les ones, alguns portant trofeus. A la darreria de maig, la Rosa i les seves vuit esforçades companyes d’embarcació es van proclamar campiones estatals en la categoria de veterà femení a Torrevella. Tanmateix, per a la Rosa, medalles i reconeixements no són el més important. “No és només un esport, una manera de mantenir-te en forma. El mar canvia la perspectiva de les coses. Quan remo, tots els maldecaps es queden a terra”, explica somrient la Rosa.
El poble i la platja de Torredembarra, des de les alçades FOTO: Getty Images
3
Josep Maria Fortuny, pescador i president de la confraria de Torredembarra
Abans el Josep Maria, el seu pare. I abans encara, el seu avi, en Pau del Ral. En Josep Maria Fortuny, el patró del Germans Fortuny, és l’últim d’una nissaga de pescadors de Baix a Mar. “M’he criat a la barca, i a la barca penso morir-me”, sentencia. Però els seus fills no seguiran aquest rumb. “La gent plega. La pesca està molt malament i els polítics no l’ajuden. S’haurien de promoure les arts tradicionals, més sostenibles, més selectives, amb un producte de qualitat”, explica en Josep Maria.
M'he criat a la barca, i a la barca penso morir-me
Al port de Torredembarra, construït als anys noranta, hi queden una desena de barques, entre les quals hi ha la seva, dedicada al palangre. El barri conserva la identitat marinera, però les coses han canviat. “Abans escoltaves els pescadors amb la xerradora (l’emissora). La gent cantava, explicava acudits. Estava contenta. Ara no sents a ningú. Tothom està enfadat, i el pitjor, enfrontat per lleis i normes injustes”, explica. La conclusió ve seguida: “No ens rendirem”.
Façana marítima de Torredembarra FOTO: Turisme Torredembarra
4
Rafael Figuerola, mestre d'aixà i constructor de patí català
Cada curs, els alumnes de tercer a sisè de primària de l’escola pública L’Antina destinen vint hores de classe d’educació física a aprendre a navegar amb el Club Marítim. “Si a muntanya els nens esquien, a la costa bé han d’aprendre a navegar”, explica Rafel Figuerola. Aquest jove regatista i fill del barri de Baix a Mar és des de fa un parell d’anys l’únic constructor que queda al món de patí català. Es tracta d’un tipus d’embarcació tradicional de fusta, petita i a vela, popular arreu per la seva maniobrabilitat.
Si a muntanya els nens esquien, a la costa han d’aprendre a navegar
El patí porta el nom del nostre país fins a països com Austràlia, els Estats Units, Sud-àfrica o Bèlgica. A mitjan juliol, Torredembarra —on hi ha uns vuitanta patins catalans— en va organitzar la Copa d’Europa. En Rafel en fabrica artesanalment uns quaranta a l’any, alguns menys per la crisi. Però hi veu futur. “El patí es vara a la platja i gairebé no té manteniment. A la llarga sortirà molt més car navegar a motor, pel preu dels amarradors i pel combustible”, explica.
La platja dels Muntanyans
5
Ramon Ferré, tècnic del GEPEC-EdC
La febre del totxo i les cases en filera han transformat de tal manera el litoral català que els espais naturals que queden arran de mar són comptats, i la seva vàlua, excepcional. Un d’aquests tresors és l’emblemàtica platja dels Muntanyans, un sistema de dunes i llacunes salobres entre Torredembarra i Creixell amb un alt nivell de biodiversitat, i que la mobilització social va salvar anys enrere del ciment. “A Salou o a Cunit hi havia ecosistemes semblants, però van desaparèixer.
La platja dels Muntanyans permet explicar què és una platja natural
La platja dels Muntanyans ens permet explicar què és una platja natural”, explica Ramon Ferré, tècnic del GEPEC-EdC, entitat ecologista que s’encarrega de gestionar l’espai i fer pedagogia entre els visitants. La sensibilització ha augmentat moltíssim. “Ara no hi ha catàleg del Patronat de Turisme que no faci servir imatges dels Muntanyans com a reclam”, explica Ferré. L’espai, que és zona de protecció PEIN des del 1992, presenta una alta densitat d’espècies botàniques i s’hi han vist entre dues-centes trenta i dues-centes quaranta aus diferents, inclosos flamencs.
Una ruta vora la mar de Torredembarra FOTO: Cecília Lorenzo
6
Gabriel Comes, professor de la URV i historiador local
Restaurants i apartaments turístics, tovalloles i para-sols pinten de colors la façana marítima de Torredembarra. Però si sentiu enraonar la gent, algunes expressions d’ús local delaten un passat força diferent, genuïnament mariner. Aquí, per exemple, quan algú “s’ha fet la pava” és que s’ha mullat molt. A falta de molls, durant anys, hivern i estiu, explica Gabriel Comes, centenars d’homes de Baix a Mar es feien la pava cada dia, una feina duríssima que consistia a empènyer les barques des de la sorra on eren varades fins a l’aigua, i en tornar de pescar, en sentit contrari per deixar-les immòbils de nou a la platja.
El barri perdura, però la memòria dels pescadors es va afeblint
Als anys cinquanta, el seitó i la sardina donaven feina a centenars de persones. Una important flota d’encerclament va fer base a Baix a Mar. I els banyistes, cada cop més nombrosos, compartien espai a la sorra amb les xarxes. Al final, els estiuejants van superar en nombre els mariners. I d’aquell Baix a Mar antic, només en queden records, expressions i alguna vella estructura, com el bloc i el pes de la llotja. “El barri perdura, però la memòria dels pescadors es va afeblint”, diu Comes.
El far de Torredembarra és una icona del municipi FOTO: Getty images
7
Oriol Milà, oceanògraf i director capità del port de Torredembarra
La panoràmica del barri de Baix a Mar és completa des d’on som. Però si portem la mirada lluny, hi reconeixerem fins i tot Vilanova. Al sud, el mar de Tarragona i un eixam flotant de petroliers. Al capdamunt de la punta de la Galera, dos llums de 400 watts i una òptica amb sis panells diòptrics fan llum a l’intens trànsit de vaixells que circula fins a vint milles de la costa. En només dotze anys, l’imponent far de Torredembarra (el més alt del país, amb trenta-vuit metres de coll) s’ha convertit en un símbol de la població.
El far fixa la nostra identitat al mapa
“El far no solament il·lumina. Fixa la nostra identitat al mapa”, explica Oriol Milà, director capità del Port. El far, que es va descartar construir al mar —com deia el projecte original— per estalviar costos, simbolitza la nova Torredembarra, igual que el port (1994). Amb 752 amarradors esportius, és un dels més grans d’aquest tipus del sud del Principat, juntament amb el de Sant Carles de la Ràpita. La seva construcció resultà polèmica: es va cegar una part emblemàtica del roquer litoral. Vint anys després, segons Milà, el seu paper com a motor econòmic és inqüestionable.
Aquest article es va publicar en el número 172 del Descobrir (Agost 2012)