Despunten les primeres llums del dia i un estol de xatracs i gavines alcen el vol des d’on dormen, ran de costa. Fa dos mesos que altres ocells s’han arrecerat en aquestes dunes en el seu pas migratori anual cap al sud. No endebades, els Muntanyans és la cinquena zona de Catalunya en nombre d’ocells observats. Aquest matí, la Jana —txeca—, en Bastien i la Valentine —francesos—, com fan regularment des de fa un any, surten a mesurar l’evolució de la línia de dunes. Són membres del Servei de Voluntariat Europeu que col·laboren amb el grup ecologista local en tasques de seguiment i divulgació ambiental. “Aquesta és una experiència única que ens ha permès ajudar a difondre la biodiversitat d’un espai singular”, diu la Jana.
Els Muntanyans gaudeixen d’un pla especial de protecció des del juny del 1997 que gestiona la Generalitat de Catalunya amb conveni amb l’Ajuntament de Torredembarra. “Des del 2005, la brigada ambiental duu a terme treballs de manteniment i neteja, i també de senyalització i instal·lació de les infraestructures previstes en el Pla”, assegura l’Elisenda Forés, tècnica municipal de Medi Ambient. És cert que els Muntanyans s’han escapat miraculosament de la febre constructiva que ha patit tot el litoral català, però no els seus voltants. Fins a set càmpings i cinc urbanitzacions esquitxen l’entorn. I ara plana com una espasa de Dàmocles un nou projecte urbanístic a tocar de l’indret.
Per visitar la zona protegida el millor és seguir els itineraris marcats que arrenquen d’un aparcament passat Cal Freu, al fi nal del passeig marítim. Una torre mirador, just on comença la primera passera, ens ofereix una panoràmica general de l’espai, amb els estanys del Sol i de Clarà en primer terme, a més dels primers bancs de dunes mòbils (o grogues), de l’estany del Gaianet i del front marítim fi ns a les cases de Clarà Mar, que tanquen la perspectiva al nord. Si girem la vista al sud veurem tota la platja de Torredembarra que s’estén fi ns al port esportiu, i com un Posidó sorgit de la mar, l’escultura de Rafael Bartolozzi Alfa i Omega, just sobre una illa artifi cial (el “bloc”), des d’on s’empenyien antigament les barques de pescadors cap a mar i cap a terra.
Tot l’itinerari està resseguit perimetralment amb estaques unides per una corda, plafons informatius i indicacions clares que impedeixen de sortir del camí. Si som observadors veurem les petjades d’algun ocell sobre les dunes; o els rastres de serps, gripaus, eriçons o sargantanes. Però també, malauradament, veurem la petjada d’algun humà que sembla anar a l’encalç d’un gos. Aquí els gossos no hi poden passejar, ni tan sols lligats, per motius sanitaris i d’higiene.
Seguint l’itinerari, que a voltes ens porta ran de mar, arribarem a l’estany del Saler i del Gorg. Els estanys segueixen un cicle regular: secs a l’estiu, plens a hivern i mig buits o mig plens a la primavera i a la tardor. És un cicle secular, basat en una sèrie de processos d’erosió, sedimentació i resedimentació derivats de la dinàmica litoral: platja, franja de dunes i zona de maresmes i aiguamolls. En dies de tempesta, les onades arrosseguen l’aigua pels canals perpendiculars a la costa que connecten les llacunes interiors (els anomenats salats) a través de les depressions de les dunes. Hi ha, doncs, un món que mira de cara a la mar i un altre que mira cap endins. El vent acaba dibuixant formes variables segons d’on bufi . La dinàmica dunar té una lògica pròpia, molt fràgil, que ha estudiat Ramon Ferré, dinamitzador de l’Operació Muntanyans-Gorg del GEPEC-EdC. Ell ens avança: “Si, d’una banda, les passeres han ajudat a ordenar l’ús públic, ara ens adonem que, com que fan de barrera paral·lela a la mar, hipotequen la recuperació dels valors pels quals, precisament, es van construir”.
Un ecosistema modelat pels corrents marins
A la platja potser trobem restes de posidònia que el corrent marí ha arrossegat. Antigament aquesta planta cobria tot el litoral català, fi ns a una cinquantena de metres de fondària. La seva funció era fi xar la sorra de la platja i servir de refugi i aliment a peixos i ocells. També augmentava la qualitat de l’aigua fi ns fer-la medicinal. El doctor Bofi ll, que va aixecar al passeig marítim el xalet modernista que duu el seu nom, s’hi va instal·lar per aquest motiu. Però des de l’inici dels anys setanta del passat segle, la instal·lació dels emissaris submarins l’ha fet quasi desaparèixer dels nostres fons. Amb la instal·lació de la depuradora aquesta planta es recupera, aprofi tant a més la protecció de les antines, línies de roques paral·leles a la costa.
La diversitat i quantitat d’espècies en aquests ecosistemes dunars és escassa, però la seva raresa i fàcil observació obliga a serne curosos. Coronant les dunes mòbils trobem el borró, una planta gran i esvelta, o el lliri de mar, que fl oreix a l’estiu. Més endins, en les dunes fi xes —o grises—, trobem el timó marí, de poca alçària i de color gris; i la bufalaga, un arbust mitjà d’aspecte sempre decaigut. Quan les sorres comencen a donar pas a terrenys més humits i llimosos, comencen a aparèixer les jonqueres, plantes altes i nues de fulles amb un extrem punxegut, que es combinen amb les fulles en forma de fi deus gruixuts del plantatge crassifoli, un àpat exquisit per als conills. Les depressions salines donen pas a la salicòrnia, que comparteix a voltes l’espai amb l’invasor canyís.
Visita guiada
Un mirall salat en perill
L’estany del Saler és el més gran de la zona. El nom es deu a la capa de sal que se n’extreia durant la sequera de l’estiu. La polla d’aigua, la fotja o l’ànec collverd hi són veïns habituals. A redós seu, es troba un pineda ben conservada, els pins de Creixell o de Cal Valent. Des d’aquí podem tenir una panoràmica dels prats humits, del canyissar i la pineda emergent del corredor biològic del torrent de Gibert, que ve de la Pobla de Montornès, terra endins. És en aquest entorn on, des del 2001, plana la construcció de la urbanització Muntanyans II, amb 550 habitatges previstos, que la plataforma Salvem els Muntanyans ha denunciat reiteradament perquè es tracta d’una zona inundable. Hi han fet els vials, però encara no s’hi ha construït cap edifi ci. Després de diversos informes desfavorables, la darrera paraula la té la Generalitat de Catalunya. L’estany del Saler acaba prop dels edifi cis Constelación, ja al terme de Creixell, que tallen en sec l’espai protegit. En apropar-nos-hi, ho fem seguint clapes de jonquerars i tamarius. Davant seu, petites zones acordonades protegeixen dunes grogues. El Gorg, prop de Creixell, el punt on les maresmes arriben a la seva màxima amplitud, és el cor d’aquest sistema: un estany prou malmès, en part ocupat per un càmping i a tocar d’una urbanització.
La remor constant de les onades que trenquen a la riba i el brogit somort dels vehicles que passen al fons emmarquen un paisatge fràgil i imponent alhora. El pas fugaç d’un tren altera, de tant en tant, el quadre. Les aus que sobrevolen l’espai semblen immunes a aquests condicionants. Són les protagonistes fi dels dels Muntanyans, el reialme de la mar, la sorra i el vent.
Aquest article es va publicar en el número 145 del Descobrir (Juny 2010)