Castells de frontera

Un recorregut per les fortaleses de l'Anoia

Text:
L’espadanya i poca cosa més. És el que queda de la capella de Sant Miquel del castell de Queralt, ubicat en un punt estratègic al terme de Bellprat
L’espadanya i poca cosa més. És el que queda de la capella de Sant Miquel del castell de Queralt, ubicat en un punt estratègic al terme de Bellprat FOTO: Alfons Rodríguez
25 de juny de 2018 a les 00:00
Guardar a favorits

Som a 600 metres d’altitud sobre el nivell del mar, al mirador del Salt de la Donzella de la tossa de Montbui. Un cop de vent escombra l’únic núvol que cobria el sol com si fos una manta i camps, turons, serralades, xaragalls, teulades, terrats i carreteres es veuen radiants. Despleguem el mapa i obrim bé els ulls.

Torres a l’horitzó

Allà hi ha el castell de Tous... veiem les restes del de Jorba... del castell d’Òdena, també el de Castellolí... distingim la fortalesa de la Pobla de Claramunt... i segons el mapa, per l’esquena, ens apunta el d’Orpí.

Fa més de mil anys quehisónilaseva esplendor es va apagar fa molt de temps, però últimament es vol recuperar. David Alquézar, vicepresident del Consell Comarcal de l’Anoia i alcalde de Sant Martí de Tous, recorda que l’any 2013, buscant un discurs que vertebrés tota la comarca, van considerar que ho podien fer els castells que tenen escampats pel territori. I van recapitular: trenta-tres municipis. I van fer inventari: quaranta-cinc castells. I van fer una auditoria: vint-i-cinc de visitables. I hi van apostar. Molts eren de titularitat privada, d’altres municipals, i amb tots es van signar acords i convenis.

Ja se cita el castell de Claramunt en una butlla papal de febrer de l'any 978!

També es van demanar ajuts i subvencions a les administracions per reconstruir, millorar i adaptar les edificacions al seu nou ús, el cultural. Es començava des de zero i el més difícil, confessa Alquézar, va ser “bastir una base de reserves úniques que centralitzés les visites de manera professional i amb contingut i rigor històric”. Des del principi que ho fa l’empresa Anoia Patrimoni, que compta amb un aliat tecnològic de primer ordre que es va estrenar fa un parell d’anys, l’app per a mòbils Anoia, terra de castells, un joc d’aventures medievals ambientat en aquests magnífics castells de frontera. Reben aquest nom perquè es van construir entre els segles X i XII per fer front a les ànsies de conquesta del món àrab, els anomenats sarraïns. Però no és l’única raó.

Una doble frontera

“De fet, la comarca era una doble frontera”, aclareix Dani Gonzàlez mentre visitem el castell de Tous, “frontera entre territori cristià i musulmà però també entre els tres comtats i bisbats catalans que hi havia”. En Dani és historiador i guia d’Anoia Patrimoni i cada setmana explica a un públic ben divers que quan els àrabs van deixar de ser la principal amenaça, aquests edificis van convertir-se en centres administratius de senyors feudals, després en palaus residencials de nobles i, en el moment en què l’atracció de les ciutats va ser massa forta, molts van ser abandonats, reconvertits o venuts.

Venut com el fabulós castell de Tous, que després de passar per diferents llinatges i dependre del monestir de Sant Jeroni de la Murtra de Badalona, tingué diversos propietaris. “I fa cent anys que el meu rebesavi el va comprar per fer-hi vi, perquè llavors tot era vinya”, diu en David Rodríguez Rojals, l’actual propietari. El va heretar del seu besoncle quan només tenia disset anys. Ara en té trenta-dos i moltes ganes que la gent hi vagi per mostrar-los cada racó (“el meu preferit és l’església, pel recolliment que hi trobo”) i cada misteri que l’envolta (“diuen que hi ha un túnel subterrani que connecta el castell amb el molí de Tous, que és a un quilòmetre”).

Al marge de les visites que s’hi fan, des de l’any passat s’hi celebren bodes i esdeveniments que acaben en una bona taula gràcies a l’Espai Gastronomia, empresa de la qual és propietari i cap de cuina.

ingle del torrent del Morei, allà on acaba l’asfalt de la BV-2132 i es veu, al fons, Montserrat, hi ha el castell d’Orpí. S’explica que va ser allotjament de les tropes catalanes que Antoni Desvalls comandava l’any 1714 i que va ser bombardejat per les forces borbòniques. Amb el temps, es va transformar en un poble petit.

Herència medieval

L’Àlex Urgell té trenta-sis anys i prové dels Claret, una família que fa quatre-cents anys ja ocupava un d’aquells habitatges. “A casa hi ha sis escriptures diferents, la de la torre de defensa i les de les cases que s’hi van adossar”. Un besavi que va tornar de Xile amb certa fortuna va comprar alguns dels habitatges i els seus descendents, gent que ha viscut de la muntanya i dels forns de calç, la resta. I ell aquí ha nascut, aquí ha crescut, aquí ha convidat els companys d’escola del Carme a jugar “a una sala enorme plena de joguines i másters del universo”, aquí ha vist els avis cuinar per als més propers i els pares —veritables artífexs de la rehabilitació— seguir els seus passos. Des de fa vuit anys, els nobles del Restaurant Castell d’Orpí són ell i la seva cuina, i els reis, els afortunats comensals que s’asseuen a les seves taules.

Dalt d’un turó de 461 metres s’aixeca el castell de Claramunt, principal atractiu històric, arquitectònic i turístic de la Pobla de Claramunt
Dalt d’un turó de 461 metres s’aixeca el castell de Claramunt, principal atractiu històric, arquitectònic i turístic de la Pobla de ClaramuntAlfons Rodríguez

De torres i castells esborrats del mapa, també n’hi ha. Veciana n’és un exemple. Va arribar a tenir quatre castells, un d’ells el de Segur, molt actiu fins al segle XVII. Però l’aleshores virrei de Catalunya el va fer enderrocar argumentant que s’havia convertit en un amagatall de bandolers. Va quedar colgat per la runa, la vegetació i el pes de quatre segles, però fa pocs anys s’hi va començar a excavar. “Crèiem que perdríem el temps i que no hi trobaríem res”, recorda en 

Dani. No va ser així i ara en llueixen dues torres circulars, murs de defensa, un antic pati interior amb cisterna, l’entrada a un túnel i molts fragments de ceràmica que daten dels segles XV i XVI. “Aquest desenllaç va animar altres ajuntaments a excavar”, i fa amb un somriure, “perquè... i si passa com a Segur?”. També és sensacional la història del tresor del castell d’Òdena. “N’hi havia un, i tant, però no el van trobar sinó que va sortir volant pels aires enmig d’una voladura per extraure pedra i fer guix”. Els mancusos d’or i el dinar de Ceuta recollits es conserven al Gabinet de Numismàtica del MNAC.

La Torre Manresana fou un punt clau dels austriacistes en la guerra de Successió

També tenen la seva particular història el castell de Vilademàger de la Llacuna, a cavall entre les comarques de l’Anoia i l’Alt Penedès, i la Torre de Claramunt, encara en mans de descendents de la nissaga Claramunt que compraren aquell domini del terme al segle XVI.

Són els darrers a afegir-se a un catàleg de rutes guiades que encara s’incrementarà més perquè la intenció, diu David Alquézar, és “continuar apostant per la difusió cultural i per la rehabilitació”. El boca-orella funciona i l’àrea metropolitana de Barcelona, tan a tocar, és un gran potencial de visitants.

De totes maneres, en Dani avisa: els castells són només el principi, perquè la seva comarca té molts més atractius per oferir. “Tenim cases senyorials, palaus, molins i un ric patrimoni industrial”. Però aquesta ja és una altra història. Ara bé, si ens l’expliquen, també la viurem i l’escriurem. Per descomptat.