Com es va crear Montserrat?

Us expliquem com es mouen les muntanyes per crear les formes capricioses del massís més famós del País

Text:
Les curioses agulles de Montserrat fan que tingui una silueta molt singular
Les curioses agulles de Montserrat fan que tingui una silueta molt singular FOTO: Dani Codina
15 d'octubre de 2024 a les 11:53
Guardar a favorits

Viatgem per un mo­ment a un passat molt llunyà. Ara fa cinquanta milions d’anys, el territori català era ben diferent de com el coneixem. Les muntanyes del vell massís Catalanobalear s’estenien des de la zona prelitoral catalana fins a les Balears, que encara no eren illes. I el mar Cantàbric penetrava com un braç d’aigua i ocupava bona part de l’interior de Catalunya. En aquest context comença la història geològica de Montserrat.

Com es van formar les agulles?

Esquerdes

Anomenades diàclasis, aquesta xarxa atapeïda de fractures, distri­buïdes de forma vertical i ortogonal formant quadrícules, va permetre la infiltració pregona de l’aigua de la pluja .

Erosió

L’aigua infiltrada dissolgué el carbonat càlcic i va eixamplar les esquerdes, donant lloc a canals. Entre dos canals poden quedar, aïllades, les columnes tan singulars que ano­menem agulles.

Vegetació

Les alzines penetren per les canals i s’assenten sobre la roca i en zones de molt pendent. I, per tant, la força de les arrels també contribueix en bona mesura a engrandir les esquerdes.

Pels vessants inclinats del massís Catalanobalear baixaven torrents que desguassaven cap a aquest mar interior. Els torrents no eren gaire llargs, però produïen fortes avingudes que arrossegaven grans quantitats de materials procedents de les muntanyes. En la desembocadura d’un d’aquests torrents va néixer el massís de Montserrat.

Acumulació ‘milionària’

Fruit de les riuades, els sediments es van anar dipositant en capes constituint una mena de delta en forma de ventall. Els materials més durs (sorres i graves) s’acumulaven en terra ferma, mentre que els més fins (argiles i llims) es dipositaven al mar.

L’acumulació de sediments va durar uns 27 milions d’anys, de manera que el ventall costaner va anar creixent fins assolir més de deu quilòmetres de llargada i un gruix de més de 1.300 metres. Això va ser possible, en part, per l’enfonsament de la conca marina interior, que deixava espai per anar acumulant els materials. Durant aquest llarg període també hi va haver èpoques en què el ventall era envaït pel mar, cosa que explica que entre les roques de Montserrat abundin els fòssils d’animals marins.

Amb el temps, el gruix de materials acumulats es va compactar. En general, eren còdols (pedres arrodonides) de mides diverses barrejats amb fangs i sorres. Els còdols es van anar cimentant fins que van originar els conglomerats, roques de gran duresa pròpies del massís montserratí.

Atès que el massís va néixer d'un delta, a les seves roques s'ho troben fòssils marins

Aquesta història visqué un gir fa uns 23 milions d’anys. Les plaques tectòniques de l’est de la península Ibèrica començaren a separar-se i això comportà que el massís Catalanobalear iniciés un procés d’enfonsament esglaonat. Amb el temps, una gran part del massís quedà sota les aigües del Mediterrani, mentre que una altra part va restar emergida. L’enfonsament creà també l’actual depressió del Vallès i el Penedès i els conglomerats montserratins quedaren aixecats respecte d’aquesta fossa. D’altra ban­da, les forces de separació de les plaques van provocar que a l’interior dels conglomerats es formessin esquerdes verticals i perpendiculars.

Com que els materials que envolten els conglomerats són més tous (corresponen als antics sediments dipo­sitats al mar interior), la pluja i el vent els erosionen amb més facilitat i el massís de Montserrat va guanyar entitat. Per la seva part, l’aigua penetra a l’interior dels conglomerats i va dissolent els materials calcaris per formar l’espectacular relleu d’agulles i monòlits i coves com les del Salnitre, que tant identifiquen Montserrat.