Amb el vent a favor a Pujalt

Ens perdem per la història, el present i el futur dels 5 pobles del municipi de Pujalt

Text:
Els 27 molins de Pujalt generen l’energia necessària per abastir 54.000 habitants
Els 27 molins de Pujalt generen l’energia necessària per abastir 54.000 habitants FOTO: Oriol Clavera
25 d'abril de 2019 a les 09:00
Guardar a favorits

Acabem d’arribar i ja estem sorpresos. Cases perfectament restaurades, carrers empedrats, costeruts, arcs i voltes, bigues de fusta, panys de ferro, restes de muralla, aquí una font, allà un pou, una roda de molí. Es respiren les flors dels testos i la flaire d’una barbacoa en un pati. “Ai, aquests calçots!, trigaran a fer-se, que són massa gruixuts!”, sentim a dir. Som a l’Astor, un petit nucli de la comarca de l’Anoia que, juntament amb Conill, Vilamajor i la Guàrdia Pilosa, pertany al municipi de Pujalt.

“Jo sempre dic que som una confederació de cinc pobles perquè estem agrupats administrativament però cadascun té la seva personalitat, la seva forma de viure, la seva festa major”. Ho diu Antoni de Solà, que és alcalde de Pujalt però fill de Conill, d’una casa documentada des del segle XIV, Cal Senyoret. Explica que fa 25 anys aquests pobles presentaven carències. “Hi havia dèficit de serveis, els carrers eren de terra, no hi havia sanejament, no tenien aigua corrent...”. Quan l’Ajuntament va posar fil a l’agulla en l'àmbit urbanístic, els veïns van fer la seva part: restaurar la casa. “Quan un acabava, seguia el del costat”, i admet que van ser molt útils les subvencions públiques que es van destinar a aquesta finalitat entre els anys 90 i el 2004.

El resultat és admirable, cinc pobles amb encant, amb ermites romàniques i restes de castells que conviden a perdre la noció del temps. Un conjunt harmònic que conserva el seu caràcter medieval. Perquè és en aquest període on trobem el seu origen.

Nascuts a l’edat mitjana

Cap a l’any 1000 aquestes eren terres de frontera, de confrontació entre cristians i sarraïns i, en gran part, estaven deshabitades. Cal avançar una mica per veure els cinc punts creixent al voltant d’una torre o al capdamunt d’un turó. El nom de Pujalt, per exemple, fa referència als 773 metres on està assentat, i el de la Guàrdia Pilosa, als orígens defensius en un terreny inhòspit i pelat. I diuen que una torre d’origen musulmà és l’eix vertebrador de Vilamajor, que és propietat del Seminari de Barcelona. Tant de bo recuperi el projecte social que guarda en un calaix perquè aquest patrimoni es pugui estudiar, datar i compartir.

El lloc de l'Astor està documentat des del 1176 i ha mantingut el traçat medieval

Carreteres i camins que van drets a tot arreu per aquests 30 quilòmetres quadrats on viuen poc més de 200 habitants. Durant el cap de setmana augmenten gràcies a segones residències i al turisme rural, una activitat que ha arribat per quedar-se i que té una abanderada, Cal Carulla, a l’Astor, i una amfitriona que és un model a seguir, la Cecília.

Les vistes s’allarguen fins al Pirineu des de la privilegiada ubicació de Conill
Les vistes s’allarguen fins al Pirineu des de la privilegiada ubicació de ConillOriol Clavera

És un terreny ondulat, esquitxat de conreus i petits boscos mediterranis que des de l’aire deuen dibuixar un bonic trencadís d’ocres i verds. Saludem el pagès d’un tractor. Treballen cereals —blat i ordi, bàsicament—, i també colza i pèsol per fer-ne farratge per alimentar el bestiar. Hi havia hagut vinya però es va abandonar als anys 70. I hi havia hagut cigró i també es va deixar de banda per la impossible competència amb els homòlegs de Còrdova i el Canadà. Per sort, hi ha ganes i empenta i una desena de productors han rescatat el gustosíssim cigronet de l’Alta Anoia. En Pere Mestres n’és un. Prové d’una família de pagès que fa més de 500 anys que doblega l’esquena sota el sol de Vilamajor. Dedica 26 hectàrees a aquest llegum, que es troba als prestatges dels punts de venda més gurmets.

Còmplices de l’energia verda

Si l’enginyós cavaller Don Quixot desembarqués a Pujalt, tindria feina a lluitar contra els 27 molins que transformen energia eòlica en elèctrica. Giren des del 2009 i la seva presència, la seva ombra i el seu brunzit són omnipresents. Com imposen! Són altíssims. I molt fotogènics. Molts viatgers els busquen a la posta de sol. Ens preguntem si cal parlar d’impacte o es pot parlar d’atractiu visual. De Solà ho té clar. “L’estètica és molt subjectiva, així que ho hem de veure des del punt de vista positiu, i el valor més important és que estem produint energia neta sense malmetre el medi ambient i amb un gran retorn social”. Aquest retorn arriba en forma de serveis i al municipi hi ha piscina municipal, per exemple, pista de pàdel i tres locals cívics. I també beneficia la butxaca perquè diu que el consistori pot mantenir els impostos al mínim.

La curiositat

L'alzina indomable

Per més vent que faci, el Quercus ferricus de la Guàrdia Pilosa no es doblegarà mai. Va néixer per resistir. És una escultura de ferro i pedra construïda per Lluís Vallvé i Jaume Estafanell l’estiu del 2011 amb l’ajuda d’altres veïns del poble. En Lluís és director del Centre de Recursos Artístics de Barcelona i va proposar encarregar una escultura que marqués l’entrada al poble com històricament ho han fet les creus de terme, com la de Conill, que, escapçada, però és allà. Tots els ulls el van mirar a ell. Doncs endavant.

“Vaig triar una alzina com a símbol de la Guàrdia perquè és un arbre molt resistent”. Els Quercus s’arrelen i s’abracen a les pedres i això és el que fan la trentena de varetes de ferro de l’escultura, “una per cada casa que hi havia al poble en aquell moment”. Una per cada família arrelada. Totes van ser testimoni de la instal·lació, recollida en un audiovisual de 2 minuts que es troba al canal Vimeo i que val la pena veure: vimeo.com/28592400.

Això al marge de les compensacions econòmiques que reben els propietaris dels terrenys on hi ha aerogeneradors. N’hi ha un d’especial, per cert, que té el mèrit de ser el primer del sud d’Europa que ha sorgit d’una iniciativa popular, el del projecte “Viure de l’aire del cel” que impulsa la societat Eolpop, participada per empreses, associacions i particulars. “Pretenem democratitzar l’energia, crear riquesa local, contribuir a la independència energètica i reduir les emissions”, explicava en el seu dia als mitjans de comunicació Pep Puig, el promotor.

Un 67% del terreny del municipi de Pujalt es conrea, amb un predomini del cereal

Per bona energia la de la Guàrdia Pilosa, el nucli més peculiar. En Lluís Vallvé el va trepitjar per primer cop amb la seva família quan era un adolescent. “Buscàvem una casa i vàrem trobar un poble abandonat”. Reconstruir-lo era una aventura massa gran per a ells sols, així que donaren veus a amics, parents i coneguts. La crida va  tenir doble efecte, perquè els qui n’havien marxat i només hi anaven a donar un cop d’ull es van sumar a un projecte de recuperació col·lectiva. “Cada vegada que esbrossàvem un carrer fèiem una festa”, apunta.

Renaixement rural

En Lluís ha passat aquí els caps de setmana, vacances i festius i aquí ha vist créixer els seus fills. I els dels altres, els de la Maria Devant, per exemple, que hi passa tot el temps lliure que pot des del 2007. Amb els seus també cercava algun racó de món i un oncle els va parlar d’aquí com “un poble on hi ha molt d’ambient”. De fet, hi ha gegants, hi ha una jove orquestra que ofereix un concert cada any, hi ha un festival de música estiuenc. “La Guàrdia és la pau, la tranquil·litat i les amistats.” I en aquest ordre. Trobem grans dosis de calma passejant pels tres carrers i mig del traçat, acariciant les antigues esteles funeràries arrenglerades davant l’església romànica, gaudint de l’horitzó que allà al fons pentina el massís de Montserrat, conversant amb en Biel.

Ho sabíeu?

El camp d’entrenament de la guerra civil

En un revolt de Pujalt, allà on oneja una bandera republicana, hi ha el Memorial de l’Exèrcit Popular, l’espai museïtzat que recorda que aquí es va instal·lar el Camp d’Entrenament del XVIII Cos de l’Exèrcit Popular de la República. Va estar operatiu els últims nou mesos de la guerra i hi van passar uns 20.000 soldats. Sota reserva, l’Anna fa una visita deliciosa que comença en un espai tancat amb desenes d’imatges, fotografies, textos i objectes trobats o cedits per familiars dels soldats.

Segueix amb un audiovisual que recull el testimoni de persones grans que recorden com va canviar la vida del poble, que va veure com l’església de Sant Andreu es convertia en l’Hogar del Soldado, per exemple, o que un camp de cereals es convertia en la pista d’atletisme i de ball. La visita acaba amb un atractiu recorregut a peu pel bosc que mostra on i com dormien, on menjaven, on s’entrenaven i on es refugiaven en cas de bombardeig. Gràcies a la museïtzació de CAT Patrimoni és molt fàcil posar-se a la seva pell.

“Passeu, passeu”. En Biel té una salut de ferro que li permet viure sol a la mateixa casa on va néixer fa 92 primaveres, un fill que “els diumenges em ve a buscar per portar-me a dinar” i una cambra amb desenes de tomàquets de penjar. Hi suca pa, en fa conserva, sofregit i, quan toca, en germina les llavors i les planta a l’hort d’un marge més avall. El fa feliç viure el temps de descompte a l’edat d’or de la Guàrdia. Ho és per a tot el municipi.

Cau el sol i toca marxar però abans fem un pacte amb Èol, el déu dels vents: tornarem als horaris, la pressa i la rutina si a l’estiu ens porta de nou aquí. Volem veure com han crescut les tomaqueres i, si pot ser, tastar-ne els fruits.