El governador Manuel Desvalls reviu els últims dies de resistència del castell de Cardona, fins a la capitulació -que no vol dir rendició- de la vila ducal, una setmana després de la caiguda de Barcelona.
Pujo al cavall, com el meu migrat seguici, i amb el dubte de mirar enrere o no quan surti d’entre les parets que m’han marcat l’existència. I no per por de transformar-me en estàtua de sal. Encara que comparteixin aquest condiment, Cardona no és un lloc maleït com aquelles ciutats de la plana de què parla la Bíblia. Sí que ho ha estat per a l’enemic fins ahir, fins al dia 18 d’aquest setembre en què la guerra ha acabat a Catalunya. Fins aleshores esperàvem un miracle, que tornessin per ajudar-nos les tropes estrangeres que ens havien abandonat mitjançant jocs diplomàtics.
Però allò que va aparèixer a l’horitzó va ser un destacament amb l’estendard borbònic, encapçalat, molt a disgust, per un dels nostres millors generals, el valencià Basset, que venia a anunciar-me quelcom que ja sabia feia tres jorns per boca del meu germà Antoni: Barcelona havia caigut l’11 de setembre. El que ignorava era que una de les condicions imposades en la capitulació pel duc de Berwick, per evitar la massacre indiscriminada dels defensors de la ciutat, fou que se li lliurés Cardona. La fortalesa inexpugnable. El trofeu que faltava a Felip de Borbó.
“Berwick va exigir que se li lliurés Cardona, el trofeu que faltava a Felip de Borbó”
El meu interlocutor va entendre el meu silenci. L’acompanyava una freda expressió de dolor. Igualment, s’havia d’obeir. Amb una frase brusca, “Manuel Desvalls i de Vergós, governador del castell”, Basset em va presentar qui, en nom de Berwick, havia de negociar els acords de capitulació, el comte de Montemar, un castellà que l’agost de l’any passat s’havia plantat amb les seves tropes davant els nostres murs a demanar-me que em rendís i a qui vaig engegar a dida amb la cortesia adient.

Em va sorprendre la seva generositat a l’hora d’acceptar les meves peticions. Em va dir que sí a gairebé tot: la guarnició sortiria lliurement de la fortalesa -de fet, n’estic sortint ara i albiro de lluny la porxada d’en Soler, a la plaça de Santa Eulàlia-, es respectarien la vida i les hisendes dels soldats i dels oficials i dels habitants de la vila, i aquells membres de la guarnició que optessin per quedar-se a Catalunya i no exiliar-se a Itàlia gaudirien de l’indult concedit per Berwick, sense que se’ls pogués desposseir de les propietats personals. Més tard, l’Antoni, que pels seus mèrits al capdavant de l’Exèrcit aquests darrers temps arreu del país hauria merescut alguna distinció més fora de la de ser marquès del Poal, em va comentar que la magnanimitat de Montemar calia relacionar-la tant amb les ganes del seu amo per enllestir la guerra com amb el respecte que la fortalesa inspirava als militars.
Noto allò que, segur, no vull veure, els moviments dels invasors per entrar al lloc d’on marxem. He paït l’instant de la derrota sense trets. En canvi, el de la victòria, fa tres anys, havia estat sorollós. Aleshores, Cardona la formaven més de cinc-centes cinquanta cases habitades per unes dues mil cinc-centes persones, dins i fora de les velles muralles que enllacen el poble i el castell. La guerra ens havia respectat prou.
L’esdeveniment de més relleu d’aquella època lligat al conflicte que podíem contar havia succeït l’octubre del 1705, al cap de poc que juréssim fidelitat a sa majestat Carles III, rei dels catalans li pesi a qui li pesi: al duc de Cardona, un castellà instal·lat a Madrid com a bon llepa que era de Felip de Borbó, li van segrestar les rendes del ducat, en especial les de les salines.
Mentrestant, res no impedia als veïns fer la seva. Hi abundaven els menestrals, sobretot aquells que es dedicaven a la llana, el cotó, la seda, el lli i el cànem amb què hauríem de vestir-nos, però també estàvem proveïts de traginers, ferrers, moliners, pastissers, vidriers i gent d’altres oficis, tots lliures de regalar-se aire fresc als horts i ermots de la banda nord.
Els cardonins que vivien més enllà de les muralles, escampats en una trentena de masos i als ravals de la Coromina i de Bergús, acudien amb la resta de naturals a la plaça de la Fira per veure el correbou i per resar a Nostre Senyor a l’església de Sant Miquel... La calma, tensa, i tanmateix calma al capdavall, es va acabar el novembre del 1711.
Recorro la vila perquè tothom em vegi sa i estalvi
Recorro la vila tranquil perquè tothom em vegi sa i estalvi i s’adoni que si a mi no m’han fet mal a ells tampoc no ha de passar-los res de dolent. Fa tres anys ja van salvar-se, van abandonar casa seva per endinsar- se al bosc el matí que van descobrir l’amenaça d’aquells uniformes blancs. Pels volts dels Prats de Rei hi havia una batalla des de feia setmanes, i l’enemic va decidir estendre el front fins a Cardona. Jo, un coronel ascendit a governador del castell el gener d’aquell any, amb una guarnició que no arribava a dos mil homes de diferents nacionalitats, no imaginava que hauria d’enfrontar-me a l’atac de deu mil soldats...
Els borbònics van fer via. Van engolir Solsona, el 12 de novembre van presentar-se davant nostre i el 15 van enderrocar a canonades els murs d’una vila deshabitada. Dos dies després ja senyorejaven els carrers. Ferit durant la lluita, vaig retirar-me a la fortalesa amb les meves tropes, i encara vàrem tenir temps d’endur-nos peces i fustes de la teulada d’una casa per fer casamates i cobrir cisternes. Començava un setge d’un mes i escaig, amb l’enemic bombardejant-nos des de la plaça de la Fira i més indrets, convençut de reduir-nos per la fam.
Aviat, la paraula resistència va adquirir el seu significat més cru, però per als dos bàndols. Nosaltres patíem pels estralls de les seves bombes, les bretxes que obrien i sobretot per la manca d’aigua; ells, perquè se’ls esgotaven les municions i els queviures, gràcies a l’acció dels sometents, que capturaven els bagatges que se’ls enviaven. Aquella carrera contra el temps la guanyàrem nosaltres el 22 de desembre, un dia boirós i alhora brillant, quan un exèrcit de catalans, holandesos, alemanys i anglesos va trencar el setge i va obligar els borbònics a fugir cap a Solsona.
El resum de tot plegat? Uns cinccents morts, seixanta cases de la vila destruïdes i el terme de Bergús espoliat i incendiat. Ara, en algunes zones, encara es manté aquell aire espectral o es conserven les cicatrius de la batalla. Veig el portal de Graells, l’únic amb torres laterals dels quatre que hi ha per accedir a Cardona, i els de Barcelona i Capdevila, robustos malgrat les adversitats, i el portalet de la Pomalla, que mena a la font del mateix nom i em fa recordar les necessitats diàries, les coses quotidianes i que la vida continua...
La vida. Molts van deixar-la al petit hospital de Sant Jaume, al costat de la muralla, que contemplo amb una reverència que s’acreix quan topo amb el cementiri, entorn de la plaça del Mercat. Allà, amagada entre les tombes, es va trobar després del combat i amb gran alegria la creu processional dels Sants Màrtirs i patrons de la vila, Sant Celdoni i Sant Ermenter, que es creia en poder de l’enemic.
Els ulls se me’n van de la porxada d’una plaça a la d’una altra, la de la Fira, on hi ha la seu del Consell Comunal. Possiblement, persones notables que volen esborrar els seus senyals d’adhesió a la causa són dins cremant documents comprometedors...
Cap a Mataró i Gènova
Arribo a casa meva, al carrer de Sant Miquel. La miro força estona, amb una sobtada nostàlgia, abans de baixar del cavall i entrar-hi. Me n’estic acomiadant. Potser no la tornaré a veure mai més. L’Antoni, jo i la resta d’oficials ens ensumem que els borbònics ens trairan en qualsevol moment. Ja hem capitulat. Què els impedirà empresonar- nos quan vulguin? Ho tenim clar: cap a Mataró, i d’allà, a Gènova. No hem de donar-los l’oportunitat de penjar-nos de l’era de les Forques.
Abans del viatge, aniré a l’església de Sant Miquel, i en la seva nau fumada pels focs que van encendre aquells que s’hi van refugiar, demanaré la protecció de l’Altíssim i que els nostres enemics, ells sí, es converteixin en estàtues de sal. En esquitxos de la muntanya de Sal de Cardona.
Aquest article es va publicar en el número 196 del Descobrir (Juny - Setembre 2014 2014)