A vista d’ocell, Montserrat sembla només una muntanya, un munt de roques disposades de forma capriciosa, col·locades ben bé per no se sap qui, alimentant llegendes sobre les mil formes diferents -tantes com interpretacions hi ha! De fet, Montserrat és una muntanya heterogènia. I això ho saben els pobles que li fan de muralla, aquelles viles que jeuen als seus peus, protegint-la. La gent d’Esparreguera, el Bruc, Olesa de Montserrat, Monistrol de Montserrat, Marganell, Collbató, Castellbelli el Vilar, Vacarisses i els Hostaletsde Pierola tenen perspectives i punts de vista diversos sobre la muntanyai sobre tot allò que els envolta. Montserrat marca els designis dels habitants i dels pobles i els forja un caràcter tosc, agrest, salvatge i místic, il·luminat i fosc, talment com si fossin pedres de la mateixa muntanya.
Aventures i coneixences
Tots els camins duen a Montserrat. Hi ha infinitat de camins, corriols i senders que t’hi duen. Quan puges a Montserrat, “has de pregar que el viatge sigui llarg, ple d’aventures, ple de coneixences”, talment l’Ítaca de Kavafis. A Olesa de Montserrat s’hi troba l’ermita romànica de Sant Pere Sacama, on es van trobar restes d’un enterrament medieval. També hi trobem les ermites de Sant Jaume i la de Sant Salvador de les Espases. Per accedir a aquesta última, hi arribarem des del coll de les Espases, que és un mirador magnífic de Montserrat i el monestir. A l’oest d’aquest coll podem veure part de les roques conglomerants de quars que simbolitzen les espases de Sant Salvador. I, òbviament, s’hi associa una llegenda on la intervenció divina hi té un paper important.
La Moreneta té seguidors fervents, creients i no, en tots els pobles
El paper místic de la muntanya -i la gran icona que és la Moreneta, que té seguidors fervents, creients i no, en tots els pobles- fa que aquesta terra sigui pròdiga en l’aparició de mites i llegendes. La tradició popular també n’és una gran font. El pas dels Lladres, o coll del Bram -som a Olesa encara-, és un pas estret on els lladres esperaven per assaltar les víctimesi robar-los el que portaven. Era un punt de l’antic camí d’Olesa a Vacarisses. Molt a prop hi ha la cova dels Lladres, una cova amb forma d’úter, on s’hi havien fet enterraments i on es van trobar importants elements arqueològics com collars o ceràmica. La forma d’aquesta cova, de difícil accés, va associada a la idea de l’origen de la vida: tornar al lloc d’on vam sortir. O el punt de sortida al món exterior.
Els pobles, com les persones, creixen i són diferents, irreconeixibles a vegades. Això no obstant, tots conserven una petita part que els recorda què van ser. A Castellbell i el Vilar, el castell n’és l’edifici més representatiu i un mirador d’una de les moltes vistes de la muntanya. A Collbató, aquesta empremta la trobem a l’arc d’en Bros, que era la porta sud d’entrada al recinte medieval. Ben a prop de l’església i, ja perduts pels carrerons antics, hi ha Cal Tutor, una casa senyorial d’estil gòtic on residia un representant de l’abadia de Montserrat.
Els poders eclesiàstic i econòmic han fet estada als pobles que viuen als peus de Montserrat. A Monistrol, per exemple, trobem Cal Cavaller, al carrer de Sant Joan, que probablement n’és el primer nucli urbà. Era la casa dels Riusec, propietaris agrícoles de pes del poble fins a mitjan segle xvii, emparentats amb els Olzina, que eren membres destacats del Consell de Cent i de la Generalitat.

Si parlem de burgesia, hem de parlar de Can Casas, l’actual Ajuntament del Bruc, un edifici modernista que havia estat una antiga casa pairal dedicada a la vinya; o de Can Sedó, l’antiga colònia tèxtil, propietat de la família Sedó, que actualment són edificis d’habitatges i on hi ha el Museu de la Colònia, on es conserva la Turbina Planas de 1.400 CV. No podem oblidar-nos del balneari de la Puda, també a Esparreguera, situat a la riba del Llobregat i conegut per les seves aigües sulfuroses. La seva època d’esplendor fou a les acaballes del segle XIX i la primeria del XX, quan es posà de moda entre la burgesia barcelonina. El 1971 patí moltes destrosses a causa d’un gran aiguat. Actualment es troba en estat ruïnós. Altre cop la idea de la vida i la mort, i la muntanya de Montserrat com a teló de fons.
De fet, si fem camí pels pobles de Montserrat, trobarem molts edificis que ja no es troben en condicions òptimes però que poden visitar-se per veure com el pas inexorable del temps els ha passat factura. Masos i masies, com el de Puigventós a Olesa o el de Can Dolcet a Collbató; ermites com la de Sant Pere de Pierola, als Hostalets, un edifici romànic substituït per un temple barroc, o l’església de Sant Esteve de Marganell, també romànica. Llocs que havien estat cabdals en la vida de cada poble. Sort que sempre ens quedaran les llegendes.
La mà d’un gegant
Als Espilons, a Monistrol de Montserrat, lloc de pas de l’antic camí que pujava a Montserrat, la llegenda popular explica que hi ha enterrada la mà d’un gegant que espanta la mainada que hi passa. La por, de nou. D’històries i anècdotes en trobem tambéa la torre del Rellotge, a Olesa. Antiga presó, s’hi poden observar uns grafits fets pels presos que hi eren tancats. Grafits que simbolitzen peixosi ocells, la idea de llibertat. Una idea que va associada a la muntanya, lloc sacre i místic, farcit d’anècdotes i llegendes, ahir, avui i sempre. Punt de pelegrinatge religiós, muntanyenc, la muntanya continuarà sent la coronai els pobles que dormen als seus peus, en seran sempre els guardians.
Aquest article es va publicar en el número 239 del Descobrir (Gener 2018)