Aquestes terres van estar poblades ja des de l’època ibèrica i romana, tot i que no va ser fins a l’edat mitjana quan es consolidaren els assentaments actuals. La pagesia va instal·lar-se definitivament a les muntanyes, on va construir habitatges estables aprofitant les balmes naturals de les roques. Malgrat l’austeritat amb què vivien, aquesta solució arquitectònica els cobria les necessitats econòmiques i defensives i, amb el pas del temps, aquests abrics es van convertir en masos totalment autosuficients, on l’ésser humà vivia en harmonia amb l’entorn, conreant la terra.
Durant els segles XVIII i XIX , va ser molt important la producció de vi, el treball de les dones a les creixents indústries tèxtils i el comerç d’oli, blat i carbó vegetal pel camí ral que unia Barcelona amb Manresa. A les acaballes del segle XIX, la plaga de la fil·loxera va malmetre les vinyes, i això comportà l’abandonament progressiu dels conreus i, en conseqüència, dels pobles, i un increment de l’activitat industrial que durà fins als anys quaranta i cinquanta del segle XX.
Com diu la dita: “Mura, Talamanca i Rocafort, tres pobles de mala mort.” Aquestes viles van caure en l’oblit ben bé fins als anys seixanta i setanta, quan s’inicià el fenomen de les segones residències que els ajudà a ressorgir. Avui, la font principal de riquesa d’aquests pobles és l’activitat generada pel turisme.