Entre els murs del monestir de Santa Maria de Lluçà

Descobrim els secrets d'aquesta joia romànica del Lluçanès

La pluja cau al claustre de Santa Maria de Lluçà.
La pluja cau al claustre de Santa Maria de Lluçà. FOTO: Òscar Rodbag
25 de juny de 2011 a les 00:00
Guardar a favorits

Origen, enclavament, referència, tresor, centre... I moltes més coses podríem arribar a dir d’aquest indret. Difícilment, al Lluçanès trobarem un punt on conflueixin tantes i tan intenses referències. Massa sovint, hom pensa, de la comarca estant, que Lluçà és tant de casa, és tan nostre, que el valor el donem per massa sabut. I és que no té preu ni parió la visió de l’indret des del castell. O l’aparició del lloc en fer el darrer revolt, a l’altura de Cal Fuster. O una estona de pausa asseguts, recolzats o ajaçats pels encontorns del monestir.

Molt sovint, la gent, en passar per algun indret desconegut i singular on troba un monestir ben instal·lat, esmenta l’agudesa dels qui van tenir l’encert d’ubicar l’edifici, l’estança, en aquell indret tan especial, oblidant que al llarg dels temps pensar, valorar i decidir han estat processos encadenats al coneixement, no a la immediatesa de les decisions, fent lògic allò que avui ens pot semblar excepcional. I aquest és el raonament que ha acompanyat, sense gaire dubtes, l’assentament de Lluçà. I el Lluçanès organitzà el poblament a partir d’aquest lloc.

Un bell passeig entre pedres

En arribar-hi, el primer que copsem és la curiositat del nucli. Lluçà és el centre d’una agrupació de cases que, com erol o rovellonera, ha tingut un lligam invisible i necessari per desenvolupar-se, tot mantenint la distància entre elles. I en l’epicentre, l’església, la rectoria, el cementiri i la casa de la Primitiva. Una concentració per asserenar l’esperit, l’ànim i el cos. I la visita, depèn de l’hora o les necessitats, ens permet començar per portes diferents a endinsar-nos en l’aventura. La imatge de la porta ferrada, icona del turisme lluçanès, ens pica l’ullet i ens crida cap a l’església. Si truquem al timbre de la porta del costat, però, ens rebrà el Joan Vila, qui des de fa quatre anys s’ha fet càrrec del monestir, per explicar-ne les històries, donar-hi forma de proposta de culte històric i cultural i per desvelar-nos referències veritablement singulars. Un cop a les seves mans, farem una intensa passejada per un monument romànic, amb aires àrabs i referències úniques.

Les altres joies lluçanenques

Sant Andreu de Llanars

Una de les peces emblemàtiques, a tocar del raval de Prats de Lluçanès, prop de la Casa de la Vila de Llanars. Una ruta curta i agradable des del poble. Es manté en bon estat i s’ubica en un indret tranquil i bonic.

Sant Jaume de Fenollet

A l’empara dels grans xiprers que l’acompanyen, ens trobem davant d’una altra peça important, ara a Sant Bartomeu del Grau. Datada el segle x, es caracteritza pel campanar d’espadanya, absis i portalada a migdia.

La cripta d’Oristà

Se’n començà a parlar al segle xvi. Un segle després, amb les obres a l’església, la cripta va quedar amagada. Seguint la descripció del bisbe Pasqual, del segle xiv, la gent del poble trobà la cripta l’any 1969, un esforç col·lectiu.

Sant Vicenç del Castell

Es tracta de l’església del castell de Lluçà, l’única part del conjunt original que es manté. De planta rodona, és una de les poques que es poden trobar en bon estat —fruit de diverses restauracions— arreu del país.

Passarem la portalada encarada cap al sud, i ens ubicarem en la proposta de promoció que se’ns ofereix, ubicada en l’indret de la vida comunitària dels estadants del monestir, fins a una vintena en diferents èpoques del segle XI al XV. Les escales ens aproparan a la porta d’entrada al claustre, una peça original en la seva forma, en els capitells i àbacs decorats amb figures sense referències religioses i amb la presència de les tombes antropomorfes cobertes amb vidres que ens permeten remarcar-ne la dimensió. L’any 1967, la Diputació de Barcelona en va fer una restauració que eliminà les restes d’un pis superior i hi col·locà una coberta embigada que fa de teulada del claustre. Passejar per aquest espai, contemplar els diferents elements i gaudir de la seva serenor, avui amb l’aportació a la història del Joan, no ens deixarà indiferents.

El terratrèmol del segle XV va afectar la façana i el campanar, que van ser reedificats més tard

L’església de Santa Maria de Lluçà, consagrada l’any 905, és avui un edifici d’interior auster. Durant el trist període de la guerra franquista en van desaparèixer els retaules, que ara retrobem exposats en una sala del Museu Episcopal de Vic.

Sense sortir del recinte, accedirem a les sales on hi ha conservades les pintures murals del segle XIV, encarregades per Bernat de Serra, descobertes l’any 1954. Una mostra realment interessant, restaurada, amb peces destacades com el Sant Jordi o el Pantocràtor.

A mig camí entre l’ànima i el cos

Els edificis que hi ha davant per davant del monestir a vegades ens fan sentir als dos cantons d’una frontera. En aquest cas, la història ha fet que l’ànima i el cos se sadollessin a cada costat de la ratlla. La fonda La Primitiva ha estat la botiga de Lluçà, el bar, la central de telèfons, l’indret del repòs i la casa de la festa. Avui, restaurant a ritme de tango, allotjament i sala on alambinar creacions artístiques. Contrapunt necessari on cos i ànima conflueixen en l’esperit.

A prop de Santa Maria s’aixeca Sant Vicenç, un dels pocs temples circulars del país

Des d’aquesta mena de centre universal lluçanès també podem plantejar-nos altres coneixences. El mateix castell i la seva església romànica de Sant Vicenç, de planta rodona. El pantà del Garet, espai de territori en custòdia. La referència a la Ruta dels 400 anys, en commemoració centenària de l’existència de la primera institució comarcal del Lluçanès, la sotsvegueria. L’espiral, mostra concentrada d’expressió de la Festa de les Arts. El cementiri, i el xiprer que el vetlla... Bon lloc d’inici, bon lloc d’estada, bon final de ruta.