“Havia tingut gent treballant-hi, però les coses van com van”. El taller, a la planta baixa de la casa d’Olost, és un senyor taller. L’Amparo hi decora vidre, amb pintures, experimenta esmalts. Últimament toca bastant el vidre pla provinent de reciclatge. També fa bijuteria, anells, penjolls. I sempre en termes de peça única. N’hi ha de tan maques que caus de cul, però millor no fer-ho perquè això és ple de coses de vidre. Aquests són mals temps per a l’artesania, admet. Si més no, per a l’artesania com l’havíem coneguda. “El comerç xinès de records l’ha matada, no pots competir-hi en preu i vas perdent els clients l’un rere l’altre. Jo n’havia arribat a tenir prop de quatre-cents. Ara només me’n queden deu”. L’Amparo va néixer en un poble aragonès actualment deshabitat (“Hi passa l’N-II”, vindica) i, després d’haver viscut a Barcelona va traslladar-se a un altre poble deshabitat... que lògicament llavors ja deixaria de serho: Espluga de Serra, al Pallars Jussà. No va ser l’única que va protagonitzar aquella experiència, que avui dia batejaríem de neorural però en aquells primers anys setanta l’expressió no existia encara. “De fet, érem hippies. Vam acabar fent-nos la pròpia escola per a la canalla, vivíem en contacte amb la natura, però cadascú feia la seva”.
Els inicis amb sorra de colors
Per ser hippy, un dels requisits era guanyar-se la vida amb una feina alternativa. L’Amparo en va escollir una que no podia ser-ho més: el seu ofici consistia a omplir ampolles de medecina injectable amb sorra de coloraines en combinacions cromàtiques i fent alguna silueta i tot, aconseguida amb l’ajut de punxons i petits embuts. “Estava mitja hora per fer-ne una, i en vaig vendre milions. En una sola fira podia treure’n 150.000 pessetes de l’època, quins temps!”.
Però els mercats alternatius no deixen de ser mercats, i quan un producte hi té èxit, n’apareix aviat la competència. Més i més artesans es van posar a fer ampolles amb sorra de coloraines, qui no n’ha tinguda una a casa? Al cap del temps ja n’arribaven de l’altra punta del món a preus imbatibles i l’Amparo va decidir canviar de treball artesà. També va canviar de residència. Olost seria un bon lloc per instal·lar-s’hi. Va acompanyarla en el doble periple pirinencolluçanès el seu exmarit, el Miquel —que feia d’aquelles marionetes còniques—, ai, perdó, que els hippies no són marit i muller: volia dir el seu excompany. Una tercera persona va fer amb ells l’aventura sencera, el Flautis. En realitat no es diu Flautis, però tothom el coneix amb aquest nom perquè fa flautes. O almenys en feia, feia flautes i posteriorment ja es va atrevir amb instruments de vent més complicats com gralles, dolçaines o sacs de gemecs, però ara gaudeix de temps sabàtic. El Flautis recorda amb enyorança les seves estades en Terra Santa: l’Eivissa hippy. “Hi vaig anar per primera vegada als catorze anys i ara ja en tinc cinquanta-cinc, és a dir que imagina’t quina Eivissa. Sant Antoni eren tres casetes. Hi anava de Setmana Santa a Tots Sants, els mesos bons del mercat hippy des Canar. Primer feia arracades amb filferro perquè no sabia fer res més, però de seguida vaig veure que no aniria enlloc i vaig passar a les flautes travesseres, que tenien més sortida”. Tanta sortida tenien, que el Flautis recorda amb un somriure als llavis un dia que un home se li va adreçar entre perplex i curiós, per preguntar-li si vivia d’allò. Al cap d’una estona d’observar el ritme de comerç de la parada va tornar a acostar-s’hi, però aquesta vegada era per demanar-li si li podria ensenyar com es feien les flautes.
El Flautis fa gralles i sacs de gemecs, però el més venut són els petits penjolls de gaita
L’edat d’or comercial de la flauta travessera artesanal també va durar el que va durar i el Flautis va haver de reconvertir el quefer, sofisticant-lo: poca broma amb les seves gralles de doble canya, que harmonitza mitjançant programes que es baixa amb el telèfon mòbil. Tot amb tot, un producte final així casa poc amb la lògica d’un mercat d’artesania: la gralla més aviat l’encarrega amb temps el membre d’una colla de músics d’animació de carrer. “La gent no et compra un sac de gemecs anatòmic perquè el vegi a la paradeta. Potser t’agafarà la targeta i et telefonarà per parlar-ne, sí, però el gènere que té sortida és l’objecte petit, la compra d’impuls. Ara faig unes gaites petites en penjolls, que són el que em salven el mercat”.
Ha arribat tant a domini públic la brama que força gènere artesanal prové d’algun indret de les quimbambes on s’ha fabricat a gran escala -o ha estat fet dins vaixells de pavelló ni-t’hi-fixis per munions de persones en condicions de treball no gaire diferents dels remers de galera de Ben Hur-, que poder observar en viu la confecció del producte és el millor aval d’autenticitat. El Flautis ho comenta: “Sovint em trobo que venc més quan me’n vaig en un racó a produir més gènere, que quan sóc a la parada”. I és que, així com el gat escaldat fuig de l’aigua tèbia, l’afeccionat a l’artesania veu una bèstia grossa i abans de comprar-la tem, ai, ai, ai, ves que en realitat no sigui un bou.
Aquest article es va publicar en el número 158 del Descobrir (Juliol 2011)