Moià és una cruïlla de diferents vies. Ja ho era molt abans de l’any 1000. La més important era la que anava d’est a oest, que venia de la plana de Vic i anava cap a Manresa. Era l’antiga strata francisca, que unia França amb la part occidental del comtat i bisbat d’Osona. També hi devia haver, com avui, una altra via que anava de nord a sud, de Terrassola i l’Estany vers Castellterçol. Per això, per la seva excel·lent posició geogràfica, Moià és i ha estat el centre aglutinador de l’altiplà.
Tal com remarca Antoni Pladevall, historiador i rector de la parròquia de Sant Quirze Safaja, Moià és exactament a vint-i-cinc quilòmetres de Vic i a vint-i-cinc quilòmetres de Manresa. I assenyala que això va fer que els comtes de Barcelona, també comtes de Vic-Manresa, hi creessin un alberg on hostatjar-se en els seus desplaçaments, anomenat pomposament palau “a causa de la dignitat dels seus esporàdics ocupants”. Sota l’actual campanar de Santa Maria de Moià és on hi devia haver aquesta edificació.
Aquesta posició de lloc del mig entre Vic i Manresa va fer que antics autors volguessin derivar el nom de Moià de medium o medianum, ‘lloc intermedi’, però almenys des de l’any 912, en què hi ha el primer esment del lloc, s’escriu Modilianum o Modeliano, ‘Moianet’, que prové del desdoblament del lloc de Moià, que probablement era molt més antic.
Moià s’esmenta per primera vegada el 912 com a ‘Modilianum’ o ‘Modeliano’
El Moianès, la comarca del mig amb Moià al centre, és controlat en l’època medieval des de les talaies on s’ubiquen castells i temples. El castell de Clarà, esmentat ja l’any 915 i del qual es conserven únicament algunes restes de murs i una part de la torre principal, es troba situat dalt d’un turó, al cantó de ponent de la vila de Moià. Des d’allí es domina un ampli panorama i la seva situació a la punta del turó fa que sigui de difícil accés i, per tant, fàcilment defensable per tres dels seus cantons.
L’incòmode i petit castell de Clarà va desaparèixer pràcticament de la història a partir del 1381, quan Pere de Planella aconsegueix comprar tot el terme i obté del rei que es doni el rang de castell a la residència de Castellnou de la Plana, des d’on controlaven els seus dominis.
Els orígens i la ràpida ascensió i potència econòmica de la família Planella són uns fets que mossèn Pladevall confessa que sempre l’han intrigat. Entre el 1370 i el 1390, en uns moments de crisi per a la majoria de famílies senyorials del país, van comprar i vendre castells i jurisdiccions amb abundància. Dins de les seves possessions a Moià, edificaren la Casa dels Molins. El mas, d’aspecte imponent, s’alça al sud de Moià, a tocar de la riera de Castellnou, i fou on els Planella establiren la seva residència.
Al segle XIV, la família Planella va comprar i vendre castells amb abundància
Actualment, Castellnou de la Plana és un mas deshabitat, però ben conservat pels propietaris. En destaquen un seguit de finestres rectangulars a manera de fris, a l’estil dels nous palaus gòtics. I, a la part de baix, un grup de finestres de tipus renaixentista, dues de les quals amb reixes artístiques. Teresa Capdevila, veïna de Castellcir i guia del Consorci del Moianès, encara recorda quan, cap a la dècada dels anys cinquanta del segle passat, el baró de Maldà, llavors amo de Castellnou de la Plana o el castell de Castellcir, passava pel poble a cavall per donar un cop d’ull a les seves possessions.
En competència amb els Planella de Moià només hi havia el monestir de Santa Maria de l’Estany, que esdevingué també un dels senyors més forts del Moianès, amb la possessió dels castells d’Oló, Castellterçol i Muntanyola. La comunitat agustiniana es va fundar el 1080, liderada per l’abat i formada per dotze monjos i dotze beneficiaris. La seva història, però, esdevingué atzarosa, perquè arran de la compra del castell i el terme d’Oló s’iniciaren una sèrie de tensions que van acabar amb l’incendi de l’abadia el 1395 i la dispersió de la comunitat. Va començar així la decadència del monestir, que rebé un nou cop de gràcia amb el terratrèmol del 1448.
Curiositat
L’extraordinari interès d’aquesta joia del romànic català rau en els setanta-dos capitells del claustre, magníficament esculpits i força ben conservats. És un dels claustres més originals perquè entre les seves escenes bíbliques i vegetals, se n’hi troben diverses de tema profà: cacera, esposalles, noia que es pentina... Però més enllà d’aquests grans centres de poder, el Moianès conserva nombrosos temples medievals que disseminaren la influència de l’església en un territori eminentment rural. D’entre aquests, en destaquen dos per les seves característiques: Sant Jaume de Vilanova, una de les poques esglésies de planta rodona del país; i Sant Feliuet de Terrassola, una parròquia que, en comptes del tercer absis, té adossada la rectoria. Totes dues són ben a prop de l’Estany i totes dues s’obren a les visites turístiques.
A Sant Feliuet de Terrassola, a més, hi viu permanentment el matrimoni format per Joan Raurell, de vuitantatres anys, i Lourdes Garriga, de setanta-set, que hi van arribar fa una trentena d’anys i que es van encarregar de restaurar el conjunt amb les seves pròpies mans. Joan Raurell explica orgullós com va refer els absis i l’antiga porta d’entrada situada dins de la casa, als baixos, on fins llavors hi havia hagut bestiar. Com en l’època medieval, però en ple segle XX. Ara, aquestes estances han estat reconvertides en una mostra de la vida al camp: amb una sala, el forn, el celler... Perquè en el segle XXI també està bé recordar que el que tenim és un pòsit dels segles.
Aquest article es va publicar en el número 167 del Descobrir (Abril 2012)