Ens imaginem que, durant la prehistòria, el Moianès era un batibull d’homes i dones cabelluts fent puntes de sílex per tot arreu. Però realment no sabem si la presència humana va ser aquí més significativa que en altres territoris. El que sí que sabem és que en aquest altiplà n’han quedat molts vestigis, i això, avui, és una llaminadura per al coneixement.
Marta Fàbrega, directora del Museu Arqueològic i Paleontològic de Moià, en té una explicació molt senzilla: “Probablement a altres llocs de Catalunya han aparegut menys jaciments pel simple fet que l’activitat humana allà ha estat més agressiva i la urbanització n’ha eliminat el rastre. El Moianès ha estat històricament una zona poc transformada”. Gràcies a l’absència de grans nuclis de població, doncs, un grapat de dòlmens es van salvar de ser convertits en lloses de pedra i alguns boscos amb coves no van arribar a ser mai sòl urbanitzable. Les restes de megàlits, coves i balmes són un regal de l’atzar. Els indicadors dels camins de la comarca en van plens.
Entre els jaciments del Moianès, hi ha un gran tresor arqueològic i paleontològic: la cova del Toll. És una formació càrstica espectacular de formes fantasmagòriques i gairebé dos quilòmetres de recorregut, dels quals cent vuitanta metres són visitables. Es tracta d’un dels jaciments més importants d’Europa en fauna del Quaternari, el període geològic iniciat fa uns dos milions d’anys i durant el qual va aparèixer el bípede xerraire: l’home.
La cova del Toll és un dels jaciments més importants de fauna del Quaternari
S’hi han trobat restes molt valuoses que avui es guarden al Museu Arqueològic i Paleontològic de Moià. Les peces més preuades són l’esquelet gairebé sencer d’un ós de les cavernes, les restes fòssils d’una dona de seixanta anys (una edat rècord) i la primera ceràmica que es va trobar a la cova a la dècada del 1950.
Hipopòtams i bisons
La col·lecció recull restes tant de la cova del Toll com de la cova de les Toixoneres i altres jaciments, i en destaquen els fòssils de macrofauna. Hi ha el ossos fossilitzats de bèsties d’ecos africans: hiena de les cavernes, hipopòtam, bisó, cavall, lleó, rinoceront de Merck... I se suposa que en bona part es troben allà perquè les coves eren veritables caus de hienes: hi portaven la carronya per devorarla en la intimitat.
L’elecció de la cova del Toll per part dels animals devia ser molt bona: quan els primers homínids van trepitjar les terres del Moianès es van fixar en el mateix cau. Les restes humanes trobades són del neolític i l’edat del bronze i ens parlen durant un període molt llarg de la vida de l’home en aquest territori ple de rieres, cavitats adequades per a l’assentament i planes aptes per al conreu. L’home s’hi va establir des que era recol·lector i caçador fins que ja treballava la terra. Al Museu de Moià hi ha exposats fòssils d’individus enterrats a la cova, amb el seu aixovar: ceràmiques, ganivets, collarets, agulles, destrals, fletxes, botons.
L’home hi plantava blat, ordi i pèsols i la seva dieta també incloïa conill i cargols
Blat, pèsols i botons
Entre altres coses, sabem que plantaven cereals com el blat i l’ordi i llegums com els pèsols. Hi ha eines sofisticades de transformació i manipulació dels aliments, com ara el molí de mà, el vas colador i la cullera. Sabem que es vestien amb robes que cosien amb agulles fetes amb os i que feien servir fins i tot botons. A les coves, s’hi aixoplugaven, hi dormien, hi menjaven i s’hi aparellaven. Amb tot, no coincideix mai l’època en què hi feien vida amb la que hi enterraven els morts.
A part de les coves del Toll i de les Toixoneres, l’altre jaciment de més valor arqueològic és la balma del Gai, a uns tres quilòmetres d’aquestes coves. La balma va ser ocupada per grups de caçadors recol·lectors ara fa entre 12.000 i 8.000 anys i els treballs que s’hi han fet indiquen que la seva dieta incloïa conills i cargols. Bon gust, definitivament.
Però encara hi ha una pila més de llocs interessants. Un dels més bonics és la balma de l’Espluga, al municipi de Sant Quirze Safaja, que mostra la seva millor cara després de les pluges, quan un salt d’aigua preciós hi cau just per davant.
Les restes de molts habitants prehistòrics del Moianès han descansat durant mil·lennis sota els dòlmens. I és que aquells cavernícoles eren toscos però candorosos. S’estimaven: tenien cultura de la mort i inhumaven els seus amb honors. Els dòlmens de la comarca són monuments funeraris individuals o col· lectius de diferents tipus. Els més grans són els de corredor, que s’aixequen sobre un tumult i són una mena de versió troglodita d’una piràmide egípcia. Així, la càmera o càmeres mortuòries quedaven sota terra i les restes mortals s’acompanyaven de l’aixovar complet dels difunts. Al voltant del megàlit, hi feien un cromlec, una àmplia circumferència marcada amb pedres de grans dimensions.
En els enterraments, les restes mortals s’acompanyaven de l’aixovar del difunt
Entre els dòlmens més importants hi ha el del pla de Trullars i el de Perers, ambdós reconstruïts, i d’altres que no han rebut cap intervenció però que s’han mantingut dempeus, com el de Puig-rodó. Avui aquests megàlits sovint es troben descuidats enmig del bosc com unes pedres qualssevol. En presència seva, és bo fer una reflexió sobre la força del seu significat quan van ser aixecats en la prehistòria. Permet gaudirne amb plenitud. Tant de bo, però, tot el país hagués conservat el patrimoni prehistòric com ho ha fet el Moianès. Sabríem molt més dels nostres orígens. Les autopistes i ciutats d’avui deuen sepultar incomptables vestigis d’aquells entranyables paleocatalans que ens van precedir.
Aquest article es va publicar en el número 167 del Descobrir (Abril 2012)