Tinc la sensació que enguany els Reis han tendit a portar-nos coses pràctiques, entenc que conscients de la situació econòmica. A mi per exemple em van deixar un opuscle de comparacions txiquitistanianes. Utilíssim. Que ara vull fer una determinada frase amb la paraula feliç? Doncs n’escullo una i, adaptada, ens quedaria així: un ecologista, al Moianès, és més feliç que Gepetto amb una Black&Decker.
El consumisme ecològic no deixa res per verd, almenys a Catalunya. Tenim banca de proximitat, el Barça ha posat a la venda una samarreta ecològica i en matèria de manduca som imbatibles: l’altre dia m’arribava a la bústia publicitat de sushi ecosostenible. Però el sector alimentari del Moianès destaca fins i tot dins el nostre context. Només a Calders ja hi trobem dues marques de vedella ecològica; Castellcir té hort ecològic i cabrits ecològics; sense sortir de Castellterçol podrem comprar productes delicatessen ecològics d’Amella Bio Food, pollastre ecològic, cereals ecològics, farratge ecològic, xai ecològic, lleguminoses ecològiques.
Moià ens ofereix sèmoles ecològiques, embotits ecològics, pa ecològic o els coneguts làctics ecològics de Nadolç; per a llavors ecològiques haurem d’anar a Monistrol de Calders, si ens cal farina ecològica apuntem-nos aquest nom: El Raiguer, de Sant Quirze Safaja, població on també té seu Fai Ecològic… I deixem-ho aquí a tall de mostra o ens menjaríem l’article sencer.
El Moianès té una proliferació molt atapeïda de productes d’alimentació
Una proliferació tan atapeïda d’empreses de nyam-nyam fa que sovint es parli de cluster. El cluster alimentari del Moianès. Aquest terme, cluster, vaig sentir-lo per primera vegada a classe del doctor Hortalà, fa un disbarat d’anys o potser més. No se m’havia acudit mai de mirar al diccionari si té traducció en la nostra llengua. I resulta que sí. Cluster vol dir ‘grup’. Però, per alguna raó, quan el grup és de corporacions que comparteixen sector i espai físic ho diem en anglès (una mica com, quan un forat és de certa mena, ho diem en basc: zulo). Un cop resposta la pregunta impertinent, ens farem la pertinent: per què existeix aquest cluster? El portal d’Internet Gastroteca.cat ho resumia en els termes següents: causalitat + casualitat.
La causalitat vindria donada per raons climatològiques, els aires frescs d’altiplà haurien afavorit tasques com l’assecat de formatges (casos d’El Canadell i La Pastora, tots dos obradors a Santa Maria d’Oló) o la cura d’embotits (com Cal Picañol o Tarhom, a Castellterçol i Collsuspina, respectivament). Una segona raó causal seria la centralitat geogràfica que facilita la distribució de la producció a bona part del Principat.

I la casualitat la trobaríem en el factor humà. Vegetàlia, l’empresa clau d’aquesta història, té aquí la seu senzillament perquè el fundador, Salvador Sala, és de Castellcir. Sala va obrir restaurant vegetarià a Manresa als anys setanta —quan amb prou feines Linda McCartney havia convençut el seu marit d’estar-se de carn— i més endavant va decidir fer-se ell mateix el gènere. Vegetàlia treballa la soja i és pionera a Europa en l’elaboració de tempeh, que ve a ser com el tofu però amb més nutrient. Tomás Redondo acompanyava Salvador Sala en el periple però van acabar partint peres amistosament i així va néixer una firma que també té nau al Moianès, Natursoy.
Amb el pas del temps, noves iniciatives sorgiran a partir d’aquelles empreses seminals. Natureco, per dirne una. Suma-li que quan un polígon aplega quatre empreses que fan menjar és més fàcil que la cinquena vingui del mateix sector, per sinèrgia i logística. I ja tindríem embastada una explicació del cluster.
Vegetàlia va ser pionera en productes ecològics, després van venir les altres
Visc a aquesta cruïlla de tres comarques, prefereixo aclarir-ho. No en sóc pas fill, però tinc casa a Castellterçol. Recordo que l’API em volia convèncer de la compra argumentant que “aquí la gent és tan ecologista que s’ha oposat a tallar una alzina pel traçat d’una carretera”. Raons per decidir-me, aquella més aviat no (et trobaves l’arbre enmig de la calçada!), però una de suggestiva va ser que el poble feia olor de vainilla. Si la sentia jo, amb sinusitis crònica, senyal que era potent.
Emanava de la fàbrica Sosa, de neules. Produït el relleu generacional, el nou factòtum, Quico Sosa, ha transformat l’antiga factoria de galetes en una mena de Bulli en versió indústria. I ha convertit Sosa en referència mundial. Fullejar el seu catàleg de textures gelificants, vinagres en pols, agents airejants, colorants liposolubles i què sé jo em remet a la part final de la pel·lícula 2001: no n’entens gran cosa però almenys et captiven les coloraines. Comentava a Les Voltes, el restaurant de Moià on vaig a dinar quan no em quedo a La Violeta, de Castellterçol, que tenia intenció de dedicar al Quico una entrevista a la revista Cuina. Em van respondre: “Amb quatre pàgines no en tindràs prou. Hauria de ser un llibre”. Comprendreu, per tant, que ho aturi aquí, perquè el fenomen Sosa, explicat en quatre paraules s’entendria menys que... espera, que consulto el meu regal de Reis. Ja ho tinc: s’entendria menys que Darth Vader parlant mentre menja polvorons.