Una lleugera boirina entela el paisatge de l’altiplà, blanc de gebre. Malgrat el fred d’aquest cru hivern, l’activitat no s’atura en aquest racó de món. Diverses columnes de fum s’enfilen espesses enmig del bosc. Un parell neixen d’unes piles de carbonet, una altra fuig de la xemeneia d’un forn de calç. Als masos la llar de foc també crema amb ganes. A Esplugues no es deixa apagar mai i el sutge ennegreix la balma que fa de sostre a la casa. Molt a prop, a la riera de Fontscalents, se sent la fressa dels xerracs. Els homes tallen el gel que s’ha pres als gorgs i a les basses. L’apilen dins de les poues. Aquí dins aguantarà fins que arribi la calor. Llavors el vendran als hospitals, als vaixells i als fabricants de begudes i gelats de la ciutat de Barcelona.
Els carros de gel viatgen de nit. Eviten que les barres es fonguin i circulen més tranquils. Perquè amb l’arribada del bon temps els camins del Moianès són un formiguer, plens de pagesos que van i vénen. Porten només el càntir, la bóta i un farcell amb el dinar. Les eines, les guarden a les barraques que hi ha a tocar dels camps i els horts. A dins, hi fan la migdiada a recer del sol i s’hi aixopluguen quan plou. A Calders i a Monistrol de Calders diuen que una barraca toca una altra.
I arriba l’estiu. Els camps se seguen i tot són presses per portar el gra als molins. Les mestresses van més contentes als safarejos, perquè l’aigua és tèbia i la roba és més lleugera. Al rentador del Roquer, però, la feina s’acumula. Han arribat els ramats transhumants i cal netejar tota la llana que s’ha esquilat a les ovelles. Cap al sud, cap a Sant Quirze Safaja, s’hi tornen a veure fumeres enmig del bosc. Els fornots d’obra estan encesos. Han pastat fang i l’han posat dins de motllos. I ara, totxos i teules esperen la cuita.
Molins, poues, forns i rentadors funcionen a tot drap fins que arriba l’electricitat
La data d’aquesta postal escrita del Moianès no és concreta, però posem que volta la primera meitat del segle XIX. Molins, barraques, rentadors, poues i forns funcionaven a tot drap. Fins que arriba la industrialització, l’electricitat, els motors... I tot canvia. Moltes feines desapareixen o es transformen. I molts edificis cauen en desús, s’obliden i queden engolits per les bardisses. Al Moianès tota aquesta història hauria desaparegut si no fos perquè en un moment donat coincideixen necessitats urgents. L’any 1995 es crea el Consorci per la promoció dels municipis del Moianès. Neix amb l’objectiu de revitalitzar l’economia de la zona, molt tocada pel tancament de fàbriques tèxtils i per la recessió de l’agricultura. I veuen en el turisme una bona sortida: “El primer que vam fer va ser un inventari dels recursos turístics del Moianès per saber què teníem i com podíem gestionar-ho”. La Teresa Soler és la responsable de l’àrea de dinamització turística del Consorci. Una de les ideòlogues de l’Ecomuseu, un museu a l’aire lliure de més de 300 km2 i amb més de cent llocs visitables.
“Ens vam trobar amb una gran concentració d’elements de l’època preindustrial. Tots estaven en desús i la majoria eren de propietat privada. No són elements únics, perquè a tot arreu n’hi ha. Però la característica del Moianès és que en poc tros en trobem molts i molt variats”, explica. I és aquí on coincideixen la necessitat de buscar una sortida econòmica a la comarca, la responsabilitat de no deixar perdre el patrimoni i la curiositat de buscar totes aquestes construccions, moltes perdudes i amagades entre la malesa.
La Teresa posa l’exemple del rentador de llana del Roquer, a Castellterçol: “Fins fa pocs anys només alguns avis del poble sabien que existia. Quan un grup de voluntaris va netejar l’entorn va quedar a la vista el safareig, una taula de pedra enorme, els canals d’aigua, la zona on s’eixugava la llana. És únic a Catalunya i l’han catalogat com un dels cent cinquanta llocs preindustrials més interessants del país”.
El rentador és ara una de les construccions que formen part de l’Ecomuseu del Moianès. El projecte dissenyat pel Consorci consisteix a localitzar i restaurar aquests elements: “Escollim els llocs que recuperem en funció de les facilitats que ens posin els propietaris, els diners que aconseguim de subvencions i l’accés, que ha de ser fàcil”. Cada construcció que es neteja o es restaura es dóna a conèixer a través de les oficines de turisme i del web del Consorci. En alguna s’hi fan visites guiades i d’altres són d’accés lliure.
L’ambició de l’Ecomuseu és que a cada poble hi hagi una petita seu dedicada a una activitat tradicional concreta. Per ara s’ha aconseguit fer a Castellcir. Uns antics estables de la casa d’Esplugues s’han reconvertit en centre de visitants. Aquí se’ls explica com es vivia en aquesta singular casa, construïda sota una balma, i com s’ho feien per canalitzar l’aigua que regalimava de les parets i com aprofitaven l’escalfor del forn de pa per assecar les llonganisses de la matança.
El rentador de llana del Roquer, al terme de Castellterçol, és únic a Catalunya
A Castellterçol s’han restaurat diverses poues. En una d’elles, a la Ginebreda, s’hi pot entrar i sentir, en pròpia pell, la fredor que ajudava a conservar el gel. A l’Estany s’ha fet una radiografia de la mina que desguassava l’aigua dels camps del monestir. Gràcies a això s’han localitzat i reparat algunes esllavissades que afectaven l’espectacular construcció de pedra seca. A Monistrol s’han netejat marges i barraques de vinya i a Calders es dóna suport als propietaris dels forns de calç per donar-los a conèixer a tothom. I a Collsuspina aquest any netejaran el camí ral entre Vic i Manresa, una ruta que creua el Moianès de punta a punta.
Hi ha el perill que la crisi econòmica entorpeixi o alenteixi durant un temps aquesta tasca de recuperació del patrimoni. Però almenys, en catorze anys, s’ha aconseguit que el mapa del Moianès s’hagi omplert de punts vius. És una feina de mai acabar, amb l’objectiu de conservar la memòria de les pedres.
Aquest article es va publicar en el número 167 del Descobrir (Abril 2012)