Santa Maria d'Oló, un poble de conte

El racó de les ermites romàniques austeres

Text:
El nucli antic de Santa Maria d’Oló s’estén sobre el llom d’un pujol
El nucli antic de Santa Maria d’Oló s’estén sobre el llom d’un pujol FOTO: Quim Roser
25 de juliol de 2010 a les 00:00
Guardar a favorits

Situat dalt d’un pujol, l’antic nucli de Santa Maria d’Oló té l’encant dels contes. I és que el seu emplaçament, aposentat en un niu d’àligues al caire de l’abisme, desperta la imaginació i les ganes d’endinsar-s’hi. Un carrer, el de Sant Antoni, conegut pels veïns com la Costa, venç el desnivell que hi ha entre l’Oló vell i el pla, on el poble començà a créixer a la darreria del segle XIX. De fet, es pot afirmar que es tracta d’un salt en el temps. Efectivament, en enfilar Sant Antoni amunt deixem enrere un món de fàbriques i cases de treballadors per, lentament, tornar a l’origen medieval de la població. Un origen que té, en el punt més elevat de la seva orografia, un castell i una església.

Erigida sobre una antiga edificació d’origen romànic, el temple actual data de mitjan segle XVII. Al seu interior, obra del mestre Pau Sunyer, s’hi conserva un retaule barroc que el visitant pot il·luminar prement el botó que hi ha just damunt d’una pila baptismal ben notable. La qualitat de les talles és magnífica, tant pel que fa a la línia, com per la seva vívida expressió. Un petit passatge orientat al nord envolta el perímetre de l’església i desemboca a la plaça Major: unes cases amb portalades d’arc de mig punt delimiten el conjunt.

En contrast amb el pla, el nucli antic d’Oló és una illa de pau. De tant en tant, algun vailet s’hi deixa veure. O una dona amb un cabàs que baixa a comprar. Tanmateix, el so d’un mall contra una superfície metàl·lica o bé la melodia d’una ràdio delaten l’existència que s’amaga darrere les façanes. I l’oreig que tot ho pentina, i el cant d’una garsa, que fugaç travessa el blau del cel, revelen fins a quin punt estem a prop de tocar amb el tou dels dits l’esperit de la natura.

Però, i el castell? Per sort, la toponímia ens rescata, ja que per poc que voltem pel petit nucli toparem amb el carrer del Castell, que com bé indica fou l’espai on, temps era temps, s’erigia l’antiga fortalesa. El primer document que l’esmenta data de l’any 931. Fou al seu voltant que, de manera atapeïda, es construí ocupant tot l’espai disponible. Finalment, quan l’espai mancà, les cases anaren configurant l’actual vial de Sant Antoni. Dit altrament, davallaren cap al pla amb gràcia en un moviment que acabà per envair la totalitat del puig.

Del castell, sols en resta una torre de vigia i trossos de murs disseminats. És interessant observar com les cases han engolit la torre esfèrica en un exercici de simbiosi, i com només mostra part de l’antiga estructura. Potser per això, per tal que pogués ser identificada, hi ha una inscripció del segle XVIII que diu: “És castell d’Oló”. Just dessota, un dels característics bancs de pedra de la vila convida a seure i, durant una estona, a gaudir del temps deturat. Un temps que amb la industrialització s’activà de nou, frenant de cop la pèrdua de població a què Oló es veia abocada a causa de la fil·loxera, i més en general, per la crisi en la indústria rural.

L'església de Sant Feliuet de Terrassola despunta damunt dels camps
L'església de Sant Feliuet de Terrassola despunta damunt dels camps

En Pere, un veí de Santa Maria que regenta un comerç a la vila de Moià, explica que “mig poble treballava en el tèxtil”. Per acabar reblant que “ara només queden uns pocs tallers i la Sauleda” fent referència a la fàbrica de lones i teixits industrials. Una industrialització que abocà el poble al pla. És molt probable que el futur econòmic d’Oló vagi de la mà del turisme. És així que el ric patrimoni del romànic de la zona reviscola i adquireix una altra perspectiva. En aquest sentit, la Teresa, que amb el seu home regenta l’únic hostal de tot el poble, l’Hostal Santa Maria, és un pou de ciència i ens recomana, amb la seva veu pausada, “si jo hagués de triar en cap cas deixaria d’anar a Sant Feliuet”, tot i que, després d’una pausa, afegeix “però Sant Vicenç de Vilarasau té l’encant del romànic més senzill”. Queda clar quins són els indrets a tenir en compte.

A nou quilòmetres en direcció a l’Estany s’erigeix, dalt d’un turó isolat com una illa, l’excepcional església de Sant Feliuet de Terrassola. És romànic auster en estat pur. Hi destaca el joc d’absis amb la tensió que genera, vertical, la massissa estructura d’una torre que li fa de campanar. Però, i sobretot, la imatge llunyedana de Sant Feliuet, tot venint d’Oló, que per un rar efecte visual ens mostra l’església talment com si estigués mig suspesa en l’aire.

Tocant de peus a terra s’arriba caminant a Sant Vicenç de Vilarasau, l’altre exemple de romànic que resulta imprescindible de conèixer. Allunyada de l’efectisme de Sant Feliuet de Terrassola, Sant Vicenç enamora el visitant per la seva senzillesa. Crida l’atenció el campanar d’espadanya doble. En realitat, l’entorn i el conjunt que conforma amb el mas de Sau és un compendi del que representa aquest racó bagenc: la terra d’Oló, esquerpa i delicada, tan propera com ignota.