A Osona hi ha tantes masies que és fàcil trobar-hi les que són més característiques i representatives del típic mas català que tots tenim dibuixat al cap. Ara entrarem en la intimitat de les masies del país i, després de conèixerne les característiques peculiars, ens adonarem que tot això, a la comarca, ens resulta molt familiar.
La primera sensació que ens transmet un mas és de rotunda solidesa. L’estructura habitual de la masia és un bloc molt compacte. Les diferents estances que s’hi anaven afegint en un procés de reforma i creixement constant al llarg dels segles eren meres extensions del nucli central per raons d’economia constructiva o més facilitat de defensa. Les edificacions aïllades al voltant de la casa gran, que en algunes n’hi ha, no són ni de bon tros la norma, tot i que els pallers sí que se separaven sovint per evitar el perill d’incendi.
Mirant sempre a migdia
Malgrat la diversitat de tipologies, el mas clàssic (ja ho hem dit, orientat habitualment cap a migdia), té tres o quatre plantes (són rars els casos d’una de sola) distribuïdes en tres eixos paral·lels perpendiculars a la façana. A la planta baixa, a les dues bandes d’un ampli cancell cobert sovint per una ferma volta catalana, s’hi situaven els estables i corrals, els magatzems per guardar les eines i les collites, i, a les inques dedicades a la vinya o l’oli, el celler, el trull i premsa, si bé no totes en tenien. I al fons d’aquest gran rebedor neix normalment l’escala que mena al pis superior.

En aquest hi acostumava a haver, en un dels laterals, els dormitoris, situats sobre les quadres per aproitar la calor del bestiar. I al centre, la gran sala, l’espai representatiu del mas, reservat per als grans esdeveniments i celebracions familiars, ja que els àpats i trobades del dia a dia s’acostumaven a fer a la cuina, vora la llar de foc, en el racó més calent de tot l’ediici.
Per damunt del primer pis s’alçaven les golfes, que s’empraven per emmagatzemar i assecar el gra, i de vegades per habilitar-hi estances per als criats de la casa. El sostre, normalment de dues aigües, era suportat habitualment per una estructura relativament senzilla de bigues i cabiró sobre la qual es col·locaven directament les teules. Era un entramat molt fàcil de desmuntar si més endavant calia afegir una altra planta a l’immoble. Tot estava previst.
Els masos van sorgir de la fragmentació de les antigues vil·les romanes
Generació rere generació (cal no oblidar que el mas es llegava sempre sencer a un sol hereu per conservar unit i mirar d’incrementar aquest patrimoni), el conjunt patia remodelacions i ampliacions sempre que un increment de les activitats productives o el creixement de la família així ho reclamaven.
Una masia, doncs, no es podia considerar mai una construcció acabada. Fet i fet, totes són una acumulació d’estances i àmbits incorporats en èpoques molt diferents. “El que la distingeix és el seu net caràcter d’ediici obert, ja que, des del punt de vista espacial, no existeix cap restricció que en condicioni l’expansió, ja sigui lateral o vertical”, destaca Josep Martí, antropòleg i investigador del CSIC.
En el segle XIX es va posar de moda afegir, en un dels costats o sobre la mateixa façana, un cos addicional format per una galeria o diverses de superposades, sostingudes per arcades o llindes. Constituïen un element de prestigi i servien de sala d’estar els mesos de més calor i d’assecador per al gra. En el segle XVIII havia passat quelcom semblant amb els esgraiats a les façanes. I en el segle XX, el moviment modernista deixaria la seva inconfusible empremta a moltes cases pairals.
Els orígens del mas català es remunten als segles IX o X. “Va sorgir de la fragmentació de les antigues vil·les romanes”, explica Josefina Mutgé, especialista en història medieval que va coordinar per al CSIC el col·loqui que va donar lloc al llibre El mas català durant l’Edat Mitjana i la Moderna (segles IX-XVIII). Aspectes arqueològics, històrics, geogràics, arquitectònics i antropològics.
Els dormitoris se situaven sobre les quadres per aprofitar la calor del bestiar
Els primers masos van adoptar la forma de casa forta per protegir-se de les invasions germàniques. La construcció d’una torre defensiva, normalment rodona, a la qual només es podia accedir per una passarel·la, fou freqüent durant els llargs períodes en què el bandolerisme, la pirateria i les guerres amenaçaven la seguretat d’aquests nuclis de població aïllats. En arribar dies més tranquils, es van acabar fusionant amb la casa principal. D’aquelles èpoques de violència, en són també testimoni les espitlleres i els matacans que conserven molts dels seus murs.
L’epidèmia de pesta negra del 1348 i les guerres del segles XIV i XV van delmar la població rural i moltes masies van quedar buides i abandonades. Se les anomenà masos rònecs. La davallada demogràica va propiciar un procés de concentració de la propietat. Diferents cases passaren a mans d’un sol propietari i noves fórmules de contracte van permetre retornar la vida a inques que semblaven condemnades.
Estius més frescs i saludables
En el segle XIX, nombroses explotacions agràries en crisi van ser comprades per grans terratinents rendistes o per acabalats barcelonins que adquirien el costum d’estiuejar en un entorn més fresc i saludable que el de la capital. Tots aquests fenòmens van contribuir a consolidar la institució de la masoveria.
La nova gran despoblació del camp del segle passat encara va acostar més els masos a l’extinció. N’hi ha centenars, potser milers, d’enrunats i devorats per la vegetació. La moda benestant sorgida les darreres dècades de la centúria de convertir-los en segones residències d’urbanites i l’opció de fer-ne restaurants o establiments de turisme rural els han ressuscitats.
La pesta negra va delmar la població rural i moltes masies van quedar buides
Aquests nous usos han permès també recuperar la igura del masover, la persona que s’ocupava d’explotar la inca pagant un lloguer o, més modernament, de mantenir en condicions l’habitatge en absència dels propietaris. Ara n’hi ha que porten no una casa sola, sinó un bon grapat que només estan habitades els caps de setmana. De fórmules, n’hi ha moltes, i la història continua...
Aquest article es va publicar en el número 189 del Descobrir (Desembre 2013)