Conciliar vida laboral, personal i familiar és avui dia una carrera d’obstacles. Però una bona colla de les primeres dones que van treballar en fàbriques entre les acaballes del segle XIX i el començament del XX ho van poder fer. Allà on la força del riu va donar sentit a la construcció fabril, algunes colònies —resultat de l’agrupament familiar vora el lloc de treball— van anar brodant una completa xarxa de serveis que incloïa església, escola, economat, farmàcia, correus, dispensari i llar d’infants. “Durant el primer any i mig de les criatures, les mares podien sortir a alletar-les tres cops al llarg de la seva jornada laboral de vuit hores”, explica amb un punt d’orgull la Maria Carme Llinares. Els seus avis es cuidaven de la Mare de Déu de Borgonyà, l’ermita del segle XIII que va donar nom a la colònia on ella encara viu.
Turisme industrial al Ter
La fàbrica (1895-2000) era de l’escocesa Coats (l’empresa fabricant de fil de cosir més important del món) i de la barcelonina Fabra. “A Borgonyà, el capellà tenia por que amb un amo protestant els d’aquí ens convertiríem, però no va passar”, recorda Llinares. “Es va prohibir que la xemeneia de la fàbrica fos més alta que el campanar de l’església, per representar que Déu estava per sobre. Però quan es va comprovar que el fum, amb el vent, entrava a la fàbrica per les finestres, es va haver d’aixecar un tram més de xemeneia, un afegit fàcil de reconèixer en la torre”, explica Emília Vilademunt, filla de qui va fer la xemeneia i casada amb l’encarregat de personal de la fàbrica. Per això ella encara viu en un dels xalets reservats per als càrrecs de l’empresa.
"Pagàvem un lloguer de sis pessetes l'any i quatre per l'hort" diu Maria Carme Llinares
La resta de treballadors vivien en casetes de tres habitacions, menjador i cuina. A dalt, les golfes. “Pagàvem un lloguer de sis pessetes a l’any, més quatre del dret a l’hort”, diu la Maria Carme. “Érem la mar de feliços”, expressa la Maria Bujet, veïna de la colònia que des del 1982 és coneguda com el poble de Borgonyà. “Cada any et pintaven la cuina,
i cada cinc anys, la casa. Si es trencava un vidre, els avisaves i, de seguit, t’enviaven un manyà. La llum l’havíem de pagar, però l’aigua no.

Carbó i llenya, ens ho deixaven més barat que si ho haguéssim comprat a fora”, diu Bujet. “Els dissabtes a la nit i els diumenges a la tarda feien teatre, cine i ball, i molta gent d’altres llocs venia per veure-ho. Aquí hi havia de tot”, diu l’Emília. “Teníem llibertat per agafar el tren i marxar on volguéssim. Això sí, si treballaves a la fàbrica, havies de complir l’horari”, recorda. “Potser sí que estàvem una mica controlats, però aleshores jo no me n’adonava; fins que no ho he estudiat, aquella vida em semblava normal”, diu la Maria Carme Llinares als seixanta-set anys.
Criar dos nens alhora
No gaire lluny, a la colònia de Vila-seca, també al municipi de Sant Vicenç de Torelló, la Teresa Oms cargolava madeixes de fil en una altra empresa. “Un dia, el meu pare va arribar a casa i va dir: ‘Avui ha vingut un noi més eixerit a la fàbrica..., i ve d’Astúries’”. La Teresa s’hi va acabar casant. Mentre criava la seva filla, era també la dida del fill del director de l’empresa.
L’avi de la Mercè Albi va arribar a la colònia de Vila-seca per portar la fonda, “a canvi d’un lloguer que pagava al propietari de la fàbrica, que ho era també de l’hostal”, explica la Mercè. Ella porta ara la fonda Vilaseca, que ja no allotja hostes, però sí que serveix menjars.
"Teníem llibertat de marxar, però havíem de complir amb els horaris de la fàbirca"
Records com aquests van ajudar a construir l’exposició Colònies Industrials, que va tenir com a primer escenari, l’any passat, el Museu d’Història de Catalunya i que tracta ara d’obrir-se un itinerari per la resta del país. “La implicació de la gent de les colònies va ser molt gran. Van venir desenes d’autocars de gent que es veia reflectida a la mostra. Molts d’ells van cedir material”, explica el seu comissari, Xavier Martí, historiador i periodista que porta més de vint anys treballant temes de colònies i de patrimoni industrial.
Una inquietud semblant a la de l’historiador Jeroni Marín. “Sóc de la vall de Ribes i volia saber quina vida representava per a les persones el treball en una fàbrica gran en aquell inici del segle XX, en què el Ter va marcar la vida al Ripollès. He entès que tota la pau veïnal de les colònies era per aquella feina assegurada que es tenia”, diu l’autor del llibre Condicions de vida i de treball de la classe obrera i conflictivitat social al Ripollès 1900-1923.
En moltes d’aquelles fàbriques i colònies, una vintena al Ripollès i una trentena a Osona, ja no hi ha ningú. D’altres s’han reconvertit, adquirides per altres empreses que ja no fan ni vetes ni fils. I algunes han compartimentat les seves naus per llogar els espais com a magatzem. “Estan molt ben situats, són espaiosos, tenen columnes estretes de ferro forjat”, explica Carles Garcia, director del Museu Industrial del Ter (MIT).
"La pau veïnal de les colònies era per la feina assegurada", diu l'estudiós Jeroni Marín
Les diferents sales d’aquest espai museístic són una excel·lent porta oberta al coneixement de tota l’energia vital que va moure el riu fent de la seva força un motor de la revolució industrial a Manlleu, a Osona i a tot el país. Una visita guiada al Museu de Manlleu és una classe d’història, sociologia, economia humanitats en un agradable passeig per una antiga fàbrica de filatures. Dues turbines encara es posen en marxa per recuperar la remor d’aquella feina i la força fluvial que la feia possible.
Una força que primer va fer moure molins fariners. Més de noranta en va arribar a catalogar de les conques del Ter i el Freser el ja desaparegut Gonçal Cotrina i Sorinas, “gran conservador de la memòria ripollesa”, tal com diu Quico Terradelles, que va centrar la seva tesi com a arquitecte en els molins fariners. “Després, el Ter faria anar serradores, fargues i martinets per moure telers i fàbriques tèxtils, i encara ara genera electricitat”, precisa Terradelles. “Tot el riu era un rosari de fàbriques. El canal industrial de Manlleu segueix tota la façana fluvial de la ciutat”, explica Carles Garcia des del seu museu.
Encara sense una jubilació plena, el Ter mou moltes turbines avui, que fan electricitat a diverses centrals, com les de Vilanna, a Bescanó, i Carbur de Baix, a Montesquiu. Riu avall, continua encesa la força d’aquella aigua que va ser aliment energètic per a tantes famílies.
Aquest article es va publicar en el número 149 del Descobrir (Octubre 2010)