El Montseny, un ric mosaic de climes

Si haguéssim d’emprendre un hipotètic viatge per conèixer els diferents tipus de paisatge que existeixen a Europa invertiríem moltes hores —i també, no cal dir-ho, uns quants diners— en la recerca. Però els catalans tenim la sort de fer aquest viatge en un grapat de quilòmetres, tot visitant la serralada del Montseny i els seus paisatges, els quals comprenen des d’alzinars a matollars propis de les terres fredes. És obvi que al massís no hi trobarem totes les plantes del nostre continent, però sí un compendi d’algunes de les formacions vegetals que hi dominen. La seva situació a tocar de la Mediterrània, el clima i l’alçada expliquen les diferències que hi observem.

La vegetació del Montseny es disposa en estatges, és a dir en pisos que canvien en funció de l’alçada. El món dels alzinars, a les parts baixes, representa la vegetació més mediterrània, la qual caracteritza una bona part del massís. En aquest sector també hi ha brolles i garrigues, en què es localitzen bosquines de pi blanc i pinyoner.

Són territoris aromàtics, lluminosos, força xardorosos a l’estiu. Aviat, però, els alzinars esdevenen més ferrenys i ombrívols i s’omplen d’espècies pròpies de les rouredes. Els vessants coberts per aquest tipus d’alzinar, anomenat muntanyenc, tenen un aire envellutat, dens, com si els arbres dibuixessin el relleu i les fondalades. Els pendents de la Calma en són un dels millors exponents. L’observador amatent comprovarà que les línies dels estatges no són lineals, sinó que pugen i baixen en funció de l’exposició o la continentalitat. Entre els 800 i els 1.300 metres, per exemple, apareixen les rouredes, amb un paisatge que ens recorda el de l’Europa central i que tècnicament ja forma part del domini eurosiberià.

Rouredes rialleres

A la tardor aquestes belles rouredes —de fulla gran i de roure martinenc— són memorables. Fins a cert punt encara són boscos una mica riallers i lluminosos. Ben al contrari del que s’observa als dominis de la fageda, entre els 1.000 i els 1.600 metres, els quals ens acosten de manera decidida a l’Atlàntic. Els boscos de faigs, com els de Santa Fe i Sant Marçal, tenen una lleugeresa peculiar, una melangia vegetal, sempre un punt ombrívola i blavenca, que els fa idonis per a la contemplació i el passeig. Hi trobarem l’herba fetgera, el buixol i el marxívol, una planta amb flors verdoses que surten en ple hivern.

També dins l’estatge de la fageda se situen les avetoses, les més meridionals d’Europa. Guerau de Liost, un dels poetes indestriables del Montseny —juntament amb Verdaguer, Manent i Ribot—, va escriure aquests coneguts versos dedicats als faigs i als avets: “Gòtics semblant el faig, l’avet,/ puja, segur, l’avet ombriu,/ rígid de fulles, d’aire fred,/ car és d’un gòtic primitiu./ Amb son fullatge trèmul, net,/ ben altrament, el faig somriu,/ més joguinós que massa dret,/ car és d’un gòtic renadiu.”

La imatge és ben exacta: els faigs i els avets tenen l’aire solemne i vertical de les catedrals gòtiques. El Montseny, no cal dir-ho, és un massís de grans contrastos. I, tanmateix, els paisatges del nord d’Europa no acaben pas aquí. Quan les fagedes i les rouredes s’interrompen apareixen, en els ambients desforestats, les landes i els matollars de ginebró. El ginebró és un arbust que viu arrapat al terra per suportar el fred i els forts vents de les parts altes. Aquest és un domini que recorda l’àrtic. La vegetació amb prou feines s’aixeca del terra i presenta espècies que després només retrobarem al Pirineu.

Les landes, tanmateix, són una altra cosa: falgueres, brucs i ginestes s’alternen en un ambient exuberant, que atorga una gran verdor al massís. Tot plegat conforma una natura esponerosa i fràgil, que caldria que continués essent un santuari botànic, un resum de la vegetació europea estès en poc més de tres-cents cinquanta quilòmetres quadrats.