El Ges, principal element vertebrador de la vall del Ges, neix, curiosament, fora d’aquest territori. Ho fa més al nord, a Vidrà, i en el seu recorregut cap al sud de seguida topa amb la carena de muntanyes que formen, d’est a oest, les serres de Curull i de Bellmunt. El riu s’ha obert pas a través d’aquestes serres excavant el congost del forat Micó, l’espectacular porta d’entrada a la vall del Ges.
Ens trobem al nord de la vall, a la zona més muntanyenca, agresta, salvatge. Alguns cims superen els 1.300 m d’altitud. Aquí domina el bosc, alzinars i rouredes a la solana, fagedes a les bagues i fondalades, boscos de ribera resseguint torrents i rierols. Hi destaca la Grevolosa, una fageda espectacular que alberga tres exemplars de faigs catalogats com a arbres monumentals.
El regne del bosc
L’home, que havia aprofitat antigament el bosc per obtenir carbó, llenya i fusta, s’ha retirat a la plana, més amable, més còmoda. Les muntanyes han quedat reservades per al lleure: excursionistes, ciclistes i boletaires en són ara els principals usuaris.
Al sud del forat Micó el paisatge s’obre, primer tímidament, després de manera més evident. A poc a poc el bosc deixa pas a espais oberts, pastures i conreus. A l’altura de Sant Pere, a l’indret conegut com els Mesclaments, el Fornès, un riu que prové de l’est, de la serra dels Llancers, s’uneix al Ges. Costa de dir qui és afluent de qui, però és el Ges qui manté el nom. Ara el bosc queda ja confinat als turons pedregosos de margues, de poc interès per a pagesos i ramats, i als marges dels cursos d’aigua.
Abans d’arribar a Sant Pere, el Ges passa sota el pont romànic de la Riera, en un tram amb un bosc de ribera exuberant. Entre Sant Pere i Sant Vicenç, població amb una interessant església que combina romànic i barroc, el riu visita allò que queda de l’antic balneari de la Fontsanta, construït el 1847 aprofitant la presència d’una font sulfurosa (la font Pudenta) i una de ferruginosa (la font del Ferro). La font Pudenta encara brolla després de pluges importants.
L’efecte de la mà de l’home sobre el paisatge es fa més evident aigües avall, i quan travessa Torelló el Ges està canalitzat. El 1940 un fort aiguat va provocar la crescuda del riu i hi van morir 61 persones segons les cròniques de l’època. Calia domesticar el Ges, i la solució va ser canalitzar-lo. Passat Torelló el riu torna a circular lliure, i s’uneix al Ter a l’indret anomenat la Bardissa. La vall del Ges encara s’estén un tros enllà, al sud, pel marge esquerre del Ter, enmig d’un paisatge agrícola ja plenament incorporat a la plana de Vic.
Arriba la industrialització
El Ges no era prou cabalós per generar l’energia necessària per fer funcionar les grans fàbriques tèxtils, però el Ter sí. A finals del segle XIX, amb l’arribada del tren i la millora de les carreteres, aquesta indústria es va implantar amb força a la vall del Ges, principalment a Torelló i Sant Vicenç: la Coromina, Can Tarrés, Cal Feiner, Can Casaramona, Borgonyà, Vilaseca... van suposar un canvi total en l’economia de la vall i la manera de viure dels seus habitants. Aquell territori forestal, agrícola i ramader va passar a ser una zona fortament industrialitzada.

El canvi no només va ser directe, pels llocs de treball associats a les fàbriques, sinó també indirecte. El tèxtil demanava una indústria complementària que l’abastís dels elements necessaris per a la seva activitat: bitlles, rodets, canons... I aquí va venir la transformació de l’antiga torneria de fusta i banya, present a la vall des de l’època medieval, però sempre limitada a petits tallers artesanals, que en pocs anys es van convertir en grans fàbriques de torneria.
En Gerard Verdaguer, del Museu de la Torneria de Torelló, ens explica com a la vall “van aparèixer tres grans fàbriques de torneria que donaven feina a 200 treballadors, tots homes: la Torneria Pujol, la Torneria Vidal i la Torneria de Joan Pujol Codinachs o INVISA”.
Reinventar-se o morir
La crisi del sector tèxtil de la segona meitat del segle XX va canviar de nou el panorama. El sector productiu de la vall del Ges es va haver de reinventar. Mentre que l’agricultura i la ramaderia encara subsisteixen, la indústria s’ha diversificat. La torneria tradicional pràcticament ha desaparegut, i la que es manté, curiosament, en part s’ha transformat i especialitzat en la producció de taps per a colònies i perfums. Encara trobem, però, torners artesans reinventats, com en Quico i en Jan Soler, dos germans de Sant Pere que ens expliquen que “nosaltres fabricàvem baranes de fusta, i el 2008 vam veure com el negoci desapareixia de cop. Ens vam haver d’espavilar i vam fundar BAART”. Ara fabriquen baquetes artesanes per tocar la bateria, i entre els seus clients hi trobem grups musicals ben coneguts.
En els darrers anys el turisme s’està obrint pas dins l’entramat socioeconòmic de la vall del Ges. No hi ha mar, no som als Pirineus, però la vall ofereix paisatges, sensacions, indrets i racons que cada vegada atrauen més un turisme familiar i actiu.
4 indrets i racons que s'han de conèixer
Aquest article es va publicar en el número 270 del Descobrir (Agost - Setembre 2020 2020)