La vall de la Vansa és una vall singular. Per arribar-hi no es pot remuntar el riu que la drena, com passa amb la majoria de valls. Al contrari: el riu de la Vansa arriba al Segre després de travessar una formidable angúnia geològica, un congost llarg i estret que és el paradís del barranquista. Per fer cap a la Vansa sempre haurem de superar colls. Entre Ossera i la vall d’Alinyà, el d’Ares. El coll de Bancs ens assegura l’accés per l’Urgellet, just allà on s’acaba el Cadí. L’entrada pel Solsonès és el coll de Port. I pel coll de Josa aniríem cap a Gósol i Berga.
La vall està tancada pel nord pels lloms suaus de la solana de la serra de Cadí, que semblen negar la verticalitat de la banda de l’obaga. Al sud, la vall la tanca la serra del Verd i la muntanya de l’Arp, el vessant de la serra de Port del Comte. I és precisament als boscos de l’Arp on hi ha les pistes de l’estació de Tuixent-Lavansa: trenta quilòmetres de somni nevat, on els esquiadors de fons trobaran pistes ben traçades, boscos d’aire nòrdic, espais oberts i grans panoràmiques. No podem demanar res més...
La vall de la Vansa està tancada pel nord pels lloms suaus de la solana del Cadí
Què té aquesta estació que no tingui cap altra? Bé, d’entrada és la més pròxima a l’àrea metropolitana, a cent seixanta quilòmetres clavats de la plaça de Catalunya. Aquesta circumstància, en si, no hauria de ser especialment significativa. Però és l’orientació de la muntanya i la qualitat de les pistes les que fan que Tuixent-Lavansa sigui una gran destinació per als esquiadors de fons. La serra de Port del Comte, que geològicament és Prepirineu, és una muntanya amb molt de caràcter, on, quan hi neva, hi neva bé. La seva posició, avançada i elevada respecte de la resta de serralades prepirinenques, és garantia d’excel·lents vistes sobre les muntanyes del nord. Els boscos de l’Arp, que durant el segle XVIII proveïen de fustes l’Armada espanyola, conserven encara la qualitat congènita dels espais naturals poc alterats.
Turisme actiu
La suma de factors fa que les pistes de l’estació tinguin un atractiu singular i particular. Grosso modo, pugen fent ziga-zagues per la muntanya boscada fins a arribar a la part superior, el prat Llong. Aquest topònim és exacte: un prat allargassat, en direcció est-oest, envoltat de bosc, al peu de la tossa Pelada i del pedró dels Quatre Batlles, els cims més característics de la serra de Port del Comte. Cas que hi hagi poca neu en cotes baixes, a partir d’aquest hivern s’ha previst un transport que porti els esquiadors dalt de tot —anomenat Pratllong Express—, on les condicions òptimes d’innivació estan més que assegurades.
Al segle XVIII, els boscos de l’Arp van proveir de fusta l’Armada espanyola
Dins dels trenta quilòmetres de pistes esquiables, n’hi ha per a tots els nivells: des de qui només vol fer un tomb pel bosc fins a qui vol cremar-ho tot. També hi ha marcats circuits de natura per fer amb raquetes, una manera d’acostar-se a la neu que cada vegada té més adeptes. Les pistes i l’esquí només són la meitat de l’atractiu de l’expedició. La vall, per si mateixa, ja hauria de ser un objectiu per al viatger que busqui espais no tòxics, carregats d’atractius sòlids. Tuixén —o, si us ho estimeu més, Tuixent— n’és el poble més gran, al peu del coll de Port i al límit sud del Parc Natural del Cadí-Moixeró.
A Tuixén hi ha el Museu de les Trementinaires, l’espai que recorda totes les parelles de dones de la vall (sempre n’eren una de gran i una altra de més joveneta) que recorrien, valentes, tot el país a peu venent trementina d’avet i plantes medicinals. De fet, la recol·lecció d’herbes remeieres és encara una activitat ben viva a la vall.
Els bons homes de Josa
Josa, de camí cap al poble de Gósol, és un d’aquells pobles aturonats que quan apareixen provoquen al viatger una impressió inesborrable. Bressol de nobles càtars, per aquí passa un brancal del camí dels Bons Homes. I més amunt, ja instal·lats als vessants del Cadí, hi ha Fórnols i Cornellana, dos pobles aeris i assolellats, magnífics miradors.
Fórnols i Cornellana són dos pobles aeris i assolellats, uns magnífics miradors
L’antic municipi de la Vansa —o de Lavansa, perquè tampoc no hi ha acord en aquest cas— està format per petits nuclis i disseminats, de noms sonors: Sisquer, Sorribes, Montargull, Sant Pere, Padrinàs, Ossera... És precisament a Ossera on hi ha avui la màxima concentració d’artesans de tot el Pirineu. Mítics formatges de llet de cabra, del ramat que pastura cada dia pels paratges terme, extraordinàries melmelades i confitures, herbes remeieres... Quan el poble estava a un pas de l’extinció, l’arribada dels nous habitants va representar una sacsejada econòmica i demogràfica. Avui, Ossera és exemple de renovació, la prova que la vida a muntanya és possible, fonamentada sobre unes bases renovades.
xº

La vall de la Vansa, relativament allunyada de la civilització (traduït: de la metròpoli) i continguda per una orografia singular, també ha aconseguit preservar el seu patrimoni: als pobles no hi ha desgràcies urbanístiques d’aquelles que et fan posar les mans al cap i que tant de mal han fet a molts pobles de muntanya. L’arquitectura tradicional, genuïna i gens impostada (a la zona: pedra calcària i teula, en definitiva), és present a tot arreu, sense estridències ni decorats, com una conseqüència natural de l’adaptació al medi i a una terra feréstega com n’hi ha poques.
Al poble d’Ossera hi ha la màxima concentració d’artesans del Pirineu
Naturalment, hi ha esglésies: un romànic essencial, a Sant Julià dels Garrics, Sant Romà de Sisquer, les restes de la de Sant Pere de Cornellana... Però també s’ha conservat un conjunt molt notable de retaules gòtics i barrocs —que han evitat la voracitat comercial dels rectors i el foc iconoclasta dels anarquistes. Els podem veure a Fórnols, Cornellana, Tuixén, Sorribes i Ossera. Restaurats i resplendents: un motiu més d’orgull per a una terra que se sap antiga i valenta.
Aquest article es va publicar en el número 190 del Descobrir (Gener 2014)