Els escenaris de la Catalunya de 1714 a Castellciutat

Una plaça molt difícil que vetallava per la integritat de la frontera pirinenca

Els escenaris de la Catalunya de 1714 a Castellciutat
Els escenaris de la Catalunya de 1714 a Castellciutat FOTO: Jordi Bas
25 de maig de 2014 a les 00:00
Guardar a favorits

La plaça forta de Castellciutat, pròxima a la Seu d’Urgell i amb una vista estratègica sobre les valls del Segre i de la Valira, va tenir un paper destacat en la guerra de Successió al Pirineu. Ens ho explica el mateix general Moragues, protagonista de la defensa del bastió, que va acabar amb la capitulació davant de l’Exèrcit francès el 28 de setembre del 1713.

Diguem-ho d’entrada: Castellciutat és -i això no ho pot discutir ningú que tingui dos dits de front- la plaça més difícil de defensar de totes les que té la nostra terra. I això no ho dic per dir, ni per justificarme ni per atorgar-me mèrits ni reclamar reforços o distincions especials, Déu me’n reguard.

Els espies del Borbó Felip i del rei de França que vénen tot sovint d’amagat a fer les seves visures se’n fan creus i així ho proclamen. I prou que hi entenen, que els francesos en saben, de fer defenses, que aquí només hem fet que copiar-los i encara a mitges i malament. I això que si puges dalt de la torre Blanca, que és el nostre punt més elevat, et sembla que ets l’amo del món. Tens la vista oberta als quatre vents. A llevant, trobes el forat estret del Baridà, per on passa el camí de Cerdanya. Girant cap a migdia, tenim la prodigiosa muralla del Cadí i, més enllà, en un segon terme, la serra de Port del Comte. Al sud, la serra d’Arfa, les muntanyes de la vall de Tost, el forat del congost de Tresponts, la serra d’Ares, la muntanya de Taús. A ponent, el pic de l’Orri i els vessants boscats de Sant Joan, i al nord els turons pelats de les comes de Burbre i la vall de la Valira, la que intentem defensar des de l’avançada de la torre de Solsona. Les primeres muntanyes d’Andorra treuen el nas al fons.

Parets de pasta fullada

Tot és molt bonic i omple el cor, certament, però és clar que només amb les bones vistes no es guanyen les batalles. I des de Castellciutat no ens és gens fàcil aturar l’avanç dels enemics. Els informes que hem interceptat als seus correus destaquen sobretot la mala posició de les nostres fortaleses, amb unes altures immediates que l’amenacen i, el que és més greu, la gran feblesa de llur construcció. Una de les relacions que vam poder prendre a un correu de l’enemic adreçat al duc de Popoli diu, literalment, que la consistència de l’obra principal dels baluards és comparable a la de la “pâte feuilletée” (‘pasta fullada’). Amb prou feines té vint anys de servei i tot són esquerdes, moviments d’assentament que comprometen l’estabilitat dels murs i esllavissades, en un procés de deteriorament que va començar l’endemà mateix que les obres es declaressin acabades.

“Quan els borbònics ens van posar setge, ja sabíem que no podríem durar gaire”

Diuen que l’enginyer que les va projectar damunt del vell castell dels vescomtes de Castellbò, el milanès Borsano, es va posar malalt de febres terçanes i no va poder supervisar les obres com s’esqueia, i que els contractistes, sense ningú que els vigilés de prop, van estalviar en calç tant com van poder. Sort n’hi ha que aquí dalt l’enemic només hi pot fer arribar l’artilleria lleugera, perquè els carros que traginen les peces tan sols poden passar per una carretera que fa uns anys s’empescà el duc de Noailles, oberta, amb penes i treballs, pel fil de les muntanyes que hi ha entre Bellver i la Seu, a tanta altitud que només es pot fer servir des del mes de maig fins al setembre, quan comença a nevar i la converteix en una gelera impracticable.

L’antic castell de Ciutat s’aixeca sobre el puig d’Urgell i domina tota la plana. Aquesta ciutadella, reforçada després de la guerra de Successió seguint els models del francès Vauban, domina el nucli de Castellciutat, que pertany al municipi de la Seu d’Urgell
L’antic castell de Ciutat s’aixeca sobre el puig d’Urgell i domina tota la plana. Aquesta ciutadella, reforçada després de la guerra de Successió seguint els models del francès Vauban, domina el nucli de Castellciutat, que pertany al municipi de la Seu d’Urgell Jordi Bas

Però fins i tot durant els mesos de bon temps aquesta carretera és tan pendent, boteruda i desgraciada que els canons més grans que han aconseguit plantar davant de les nostres posicions són els de bronze de sis polzades. Són poqueta cosa, encara que, si estan ben situats, ens poden fer molt de mal. Només que poguessin arrossegar fins aquí uns quants canons de deu ja seria tota una altra cosa. Duraríem un parenostre, perquè les cortines i els baluards es desfarien com una neula sucada en malvasia. Cal dir que nosaltres tampoc no podem respondre amb el que es mereixerien, perquè la nostra artilleria de plaça és certament escassa, i encara part de la poca que teníem se la van endur fa set anys cap a Ponts, a començament de la guerra, dalt d’una petita flota de rais, perquè, insisteixo, no tenim carreteres, sinó camins de bast i d’esporret, del tot contraris a l’art i a les necessitats de la guerra moderna.

I això que som indispensables a l’hora de contenir l’entrada dels francesos per la banda de la Cerdanya, que prou fàcil ho tenen, pel coll de la Perxa i avall que fa baixada. Tan sols podem intentar de contenir-los, i encara amb tota la pena del món, des del castellot de Toloriu, al punt on el Segre s’estreteix i se separen l’Urgellet de la Cerdanya. Però aquesta és una fortalesa vella i escassa de guarnició, i tan sols serveix per ferlos nosa, amb prou feines som una pedra a la sabata dels enemics. De les defenses de la ciutat d’Urgell, val més no parlar-ne, perquè em poso de molt mal humor.

La ciutat del bisbe -per cert, fa temps que no el veig, on és?- té unes muralles fetes de l’any de la picor, formades amb còdols de riu, mitjans i petits, i lligades amb un morteret de calç, que cauen només que te les miris. La ciutat està tan exposada que els canonges, per protegir-se en temps de calamitats van haver de fortificar la catedral, i sempre que han anat mal dades s’hi han tancat a dins amb uns quants porcs, esperant que passi la maltempsada. El refugi dels canonges -que no es veu des de l’exterior- té fins i tot un forn de pa i un pou perquè mai no els falti l’aigua. Això és molt escaient en temps d’escaramusses de poca durada, però del tot inútil per a una tempesta bèl·lica universal com és la nostra.

Però tampoc no calen grans desplegaments. Quan els soldats borbònics ens van posar setge, a mitjan setembre de l’any de 1713, ja sabíem que no podríem durar gaire, que era només qüestió de calcular el temps de resistència en funció de les provisions que teníem. Érem quatre companyies del Regiment de la Diputació i dues companyies més de miquelets de muntanya. Poc més de dos-cents homes, però amb pocs queviures i encara menys munició per poder suportar gaires dies un setge dibuixat per dos mil soldats amb ganes de fer-nos la pell a tots.

Els soldats ens van desarmar en arribar a Martorell, en un acte humiliant

Vaig haver de capitular amb honors davant del general Feliciano de Bracamonte Rodríguez de las Varillas, que a fe de Déu que els castellans no estalvien en cognoms. El 28 de setembre vam deixar la fortalesa, amb l’acord que ens deixaven pas lliure per baixar, armats, cap a la defensa de Barcelona. Hauria estat un bon pacte, si els nostres enemics l’haguessin complert. Els soldats del duc de Popoli ens van desarmar en arribar a Martorell, en un acte humiliant, contrari a totes les lleis de guerra. Naturalment, amb aquest incompliment ignominiós ens sentírem alliberats de la nostra part del pacte. Durant l’hivern ens vam preparar per a la recuperació de Castellciutat. Érem conscients que no seria gens senzill, però bé ho havíem de provar.

L’11 de febrer del 1714 ens vam plantar a les envistes de les fortaleses que tot just quatre mesos enrere defensàvem. Llavors ho vam fer en qualitat d’assetjadors, perquè en la guerra, com en els jocs de cartes, s’han de saber tocar tots els pals. No érem pas gaires. Miquelets malfargats, mig morts de fred, mal calçats i mal armats, però amb l’entusiasme que generen les causes difícils o perdudes. El comte de Brihuega i les tropes del seu Campo Volante, a qui Déu confongui, ens ho van fer impossible. Sis-cents soldats d’infanteria i quatrecents cavallers es van cuidar de desmuntar el nostre setge en un tres i no res. Vam haver de fugir cames ajudeu-me cap al Pallars, travessant la serra Seca, amb pèrdues d’homes.

Entre d’altres, els borbònics van atrevir-se a capturar la meva esposa, i la van tancar a Balaguer, seguint els passos dels cònsols de la ciutat d’Urgell, que havien estat fets presoners anys abans. Però el dia de Sant Joan, en un cop d’audàcia, vam aconseguir alliberar-la, gràcies a Déu sien dades. Tanmateix, la guerra està perduda, i és inútil que visquem de quimeres. És només qüestió de temps, de saber quant podrà resistir la nostra tenacitat davant de l’urc de l’adversari, que es prepara -i ho fa molt bé- per a l’ofensiva final. Ens han abandonat els nostres aliats, estem tenallats per un enemic implacable i decidit, que no estalvia recursos per aixafar-nos. Amb la muntanya perduda, el país va cap a un crepuscle incert.

Posta de sol a la serra del Cadí

La torre de Solsona [vegeu fotografia de les pàgines 84 i 85] és un edifici de titularitat municipal que es troba a tocar de la carretera N-260. És el mirador privilegiat -i també el més ben conservat i accessible- del sistema de fortificacions de Castellciutat. Domina el seu flanc nord i ofereix una magnífica vista sobre la capital de l’Alt d’Urgell, el castell de Ciutat, Benavarre, la partida de Sant Esteve, la vall de la Valira i la ribera occidental de l’Urgellet. És especialment recomanable pujar-hi al capvespre, quan el joc de colors de la posta del sol sobre l’espectacular serra del Cadí fa de formidable teló de fons de la plana.

Com arribar-hi: La torre de Solsona es troba a la dreta de l’N-260, si sortim de la Seu d’Urgell en direcció a Castellciutat.