La història pesa però no enfarfega, a Organyà. Hi ajuda el país: un oasi prepirinenc, una plana amable i ben regada, entre congostos ferotges i muntanyes de calç. Hom hi conviu amb la més gran naturalitat: és una herència sensible que ha estat molt ben administrada pels hereus. La carretera que travessa la vila hi dóna molta vida i referma el seu caràcter hospitalari, que ve de lluny: la fira de Sant Andreu era una de les de més anomenada de la muntanya catalana. A la fira, s’hi tractava amb bestiar de peu rodó i, entre molts d’altres, s’hi va pactar el matrimoni dels meus padrins. Avui, quan ningú no ven ni matxos ni mules, la vila continua vetllant pel confort del visitant o del passavolant: terrasses animades, bona cuina, carrers plens de caràcter i un entorn natural magnífic, el paradís de l’excursionista de mitja muntanya. El record viu de tres episodis històrics que hi van tenir lloc ens donarà peu a tres maneres originals d’aproximar-nos a l’Organyà d’avui.
Un bisbe pescat amb ganxos
El 3 de novembre de l’any 1035, el bisbe Ermengol feia visita d’obra al pont de Bar, al cor del Baridà, el país feréstec que fa de frontissa entre l’Urgellet i la Batllia cerdana. Les cròniques d’aquell dia fatídic són d’un laconisme corprenedor: el bisbe d’Urgell va relliscar, va caure i es va obrir el cap contra les roques. A partir d’aquí, la llegenda. El seu cadàver, arrossegat per les aigües, va arribar a la Seu, on les campanes de la catedral van sonar sense intervenció humana, abans de continuar viatge Segre avall. Quaranta quilòmetres: és el recorregut que va seguir el sant cos, fins que, aturat en un toll a prop de la vila d’Organyà, els seus coratjosos habitants el van poder treure de l’aigua amb l’auxili d’uns ganxos. D’aquí prové el seu malnom, que els organyencs porten avui amb l’orgull dels galons guanyats amb mèrit. Però el rastre del bisbe pontífex a Organyà va més enllà d’aquest trist episodi final.
El viatger que remunti el Segre en direcció nord haurà d’encarar el formidable congost de Tresponts. Si s’hi fixa, veurà arrapades a les roques restes d’un camí penjat sobre l’esbalçader. Ermengol va obrir el congost al pas humà, amb la construcció de tres ponts,tres, amb la natural oposició del malvat diable, que va fer mans i mànigues —i màgiques miccions— per impedir-ho. Fa poc que s’ha recuperat un sector de l’antic camí, des de la Reula fins al primer pont del congost, el de la Torre. Aquest tram passa pels Pontarrons, uns arcs espectaculars construïts sobre les aigües del riu per salvar les escletxes de la penya: és una experiència única per experimentar el vertigen del viatger preindustrial.
Un tresor de la llengua catalana
La trama urbana d’Organyà sembla dissenyada per un agrimensor romà, amb el seu cardus i el seu decumanus. Els seus carrers són rectes, tot i l’aire deliciosament arcaic de les cases i els coberts. En un angle de la vila antiga, s’hi aixeca la col·legiata de Santa Maria. Església viva, modificada una i mil vegades al llarg dels segles, conserva vestigis de la primera fàbrica romànica del segle XI, amb un singularíssim cimbori ocult entre dos sostres. A la seva rectoria es van trobar les famoses Homilies, el primer monument literari en llengua catalana. Les darreres investigacions suggereixen que són la creació original d’un canonge agustinià, potser tortosí, i les van copiar i predicar a Organyà durant els primers anys del segle xiii, molt versemblantment durant la Quaresma del 1204. Avui les guarden a la Biblioteca de Catalunya, però el seu eco encara ressona per les voltes de la col·legiata, que ha estat restaurada fa ben poc.
Mirador
El 1904, exactament set-cents anys més tard del moment en què van ser predicades, l’erudit Joaquim Miret i Sans remenava l’arxiu de la col·legiata, a la recerca de dades sobre la casa dels Caboet, una formidable nissaga feudal. Li va cridar l’atenció un quadernet de pergamí. Eren les Homilies, que dormien des de feia set segles als armaris de la rectoria. Miret les va comprar per vuitantacinc pessetes al rector, mossèn Riba, i se les va endur a Barcelona. Una passejada pel carrer del Sol, o pel de Santa Maria, tot contemplant les reproduccions de fotografies antigues que hi ha instal·lades, ens permetrà evocar aquell Organyà de començament de segle.
L’últim viatge d’un comte odiat
Charles d’Espagnac, àlies el comte d’Espanya, era el capità general dels carlins catalans durant la guerra dels Set Anys. Els seus correligionaris li tenien tírria, pel seu caràcter violent i atrabiliari. Farts d’aguantar-lo, en un conclave celebrat a la rectoria d’Avià, al Berguedà, la Junta de Berga el va destituir. El desenllaç de la història és sòrdid, però molt representatiu d’una guerra que va presenciar episodis d’una crueltat extraordinària. El van escortar en direcció a Andorra, camí de l’exili. L’1 de febrer del 1839 van fer nit a Caselles, una casa als afores d’Organyà, al peu de la muntanya de Santa Fe, al camí que va d’Organyà cap a Montanissell passant pel miracle càrstic de la font Bordonera.
L’endemà, seguint el camí, el van fer baixar de la cavalcadura, el van apunyalar i el van llençar al Segre al pont de la Torre, allà on hem trobat l’obra de sant Ermengol. El seu cadàver va ser recuperat més avall d’Organyà, al pont d’Espia, i les esborronadores vicissituds post mortem del crani del comte escapen de l’abast d’aquest article i no són aptes per a esperits sensibles. Sigui com sigui, el darrer viatge del comte ens pot servir d’excusa per travessar el Segre pel pont de Fígols, pujar fins al poble i contemplar el panorama des de l’església de Sant Víctor (on el 1836 van ser cremats vius una partida de soldats liberals). Després, podem baixar cap al pont d’Espia passant pel peu de la roca de Narieda. Un viatge apassionant al límit entre la història i la llegenda.
Aquest article es va publicar en el número 179 del Descobrir (Març 2013)