El pas del Segre pel comtat d'Urgell

A partir de la Seu, congostos i embassaments conviden a fer turisme actiu

La C-14 acompanya el curs del Segre al congost de Tresponts. Un dels ponts era el del Diable, del qual només queden les restes dels pilars, aferrats a les parets de roca
La C-14 acompanya el curs del Segre al congost de Tresponts. Un dels ponts era el del Diable, del qual només queden les restes dels pilars, aferrats a les parets de roca FOTO: Francesc Muntada
25 de juny de 2019 a les 00:00
Guardar a favorits

El Segre, lo Sícoris aurífer, que deia el poeta Verdaguer, ens arriba a l’Urgellet després d’haver superat sense grans entrebancs la seva plàcida infantesa cerdana. L’inici d’aquest tram està marcat, tanmateix, per la llegenda del dissortat bisbe sant Ermengol, mort el 3 de novembre del 1035 mentre supervisava les obres del Pont de Bar. I és que el Segre discorre i s’articula, en aquest article, íntegrament pel territori del comtat —i del bisbat— d’Urgell.

El cadàver episcopal va baixar, endut per les aigües del riu, fins a la Seu. Allà es va aturar un moment mentre les campanes de la catedral sonaven sense que hi hagués intervenció humana. Després va seguir avall, per la ribera de l’Urgellet, fins que va entrar al congost de Tresponts i, en arribar a Organyà (algunes versions asseguren que encara va baixar fins a Peramola!), el van pescar amb uns ganxos (i d’aquí el malnom amb què es coneixen els habitants d’Organyà).

El Segre comença a girar cap a migdia a la sortida de la Seu, on rep la Valira

Va ser 947 anys més tard, el dia de Sant Ermengol del 1982, quan uns terribles aiguats van modificar profundament el paisatge f luvial de la comarca, i encara són part viva de la memòria col·lectiva. Els treballs de canalització del riu i la reparcel·lació dels terranys que la crescuda va arramblar van permetre la construcció del famós Parc del Segre, on van tenir lloc les proves d’aigües braves de Barcelona 92.

El Segre, que des del seu naixement ha seguit una insòlita orientació est-oest, quan el més normal és que als Pirineus les valls discorrin de nord a sud, comença a girar cap a migdia a la sortida de la Seu, on el riu rep el cabal de la Valira. L’aportació de la fresquíssima aigua andorrana li dóna cos i força per emprendre el viatge cap a les planes del migdia. No serà un trajecte fàcil: així que gira amb decisió noranta graus i deixa enrere la plana de l’Urgellet, el riu s’encaixona entre un rosari de congostos calcaris per travessar el primer tram d’un Prepirineu rost i feréstec.

Uns quants ponts volats

Avui, la carretera contemporània —i, ben aviat, un túnel— ens fa oblidar les trifulgues dels viatgers que havien de caminar entre aquelles angúnies de pedra. Al llarg d’aquest primer congost hi havia tres ponts per travessar el Segre (un d’ells, naturalment, era el del Diable, amb la seva corresponent llegenda). Avui, d’aquell trio vertiginós de ponts només en queden els estreps, perquè cada cop que hi havia una guerra —i per aquí n’han passades moltes, ai— ens els volaven a còpia de barrinades per dificultar tant com fos possible el trànsit dels enemics.

I el riu ens porta de seguida a Organyà, que no només és vila cèlebre per haver pescat el cadàver d’un bisbe accidentat, sinó sobretot perquè allí s’hi van predicar les Homilies, un dels monuments més antics de la catalana llengua. La col·legiata de Santa Maria en va ser l’escenari.

[DESSGLOSAT 1]

Un passeig pel bonic nucli antic d’Organyà, ple de porxos i racons deliciosos, ens permet evocar els ecos d’aquelles remotes prèdiques en una llengua que assolia la majoria d’edat. Però Organyà és també la meca de l’ala de pendent. La configuració de les muntanyes —sobretot la serra d’Ares— fa que a les tardes hi hagi grans corrents ascendents d’aire que facilitin el vol. Així, a l’estiu el cel s’omple de petits calderons de colors, aquell signe de la notació musical que significa la suspensió a l’aire d’una nota: és una metàfora exacta per representar els minúsculs éssers voladors.

La següent etapa és Coll de Nargó —Nargó, com en diuen els nadius. Amb el permís de la pallaresa Pobla, és l’altra gran capital raiera del Pirineu català. El transport tradicional de la fusta era una feina altament especialitzada, que exigia molta força física i una traça gairebé sobrehumana. Els nargonins excel·lien en totes les fases del procés de la fusta: tallar, barranquejar, enraiar (i desenraiar!). Començaven als boscos subalpins i l’acabaven a Tortosa.

Una travessa complicada

La travessa del Segre era difícil, amb passos impossibles que obligaven a desmuntar i tornar a muntar els rais diverses vegades, sempre amenaçats pel gran cabal del desglaç, per altra banda necessari per assegurar la navegació. Avui, el record de les peripècies d’aquells padrins heroics és ben viu: cada any, pels volts de la Mare de Déu d’agost a Nargó fan baixar un rai Segre avall.

Entre Nargó i Oliana ens trobem amb el primer gran embassament que constreny el curs del Segre. És el pantano, relíquia hidràulica franquista —i encara n’hi havia tres més de planificats aigües amunt. És un pèl sinistre, on la llegenda diu que hi ha uns corrents invisibles, tan violents i traïdors que en dificulten qualsevol aprofitament nàutic.

Entre Nargó i Oliana ens trobem amb el primer gran pantà que constreny el riu

Als peus de la presa trobem Oliana, la porta del Prepirineu, poble gran o ciutat petita, amable i acollidora. A l’altra banda del riu, Nuncarga, Tragó i Peramola, la de les mil fonts, amb el teló de fons del roc de Rombau, Sant Honorat i la roca del Corb.

D’aquí en avall, el paisatge i la vida d’aquesta fèrtil ribera van quedar alterats amb la construcció de l’embassament de Rialb. Fet als anys noranta, va transformar profundament i irreversible el Segre mitjà: els pobles de Tiurana i Bassella i moltes cases aïllades van desaparèixer —van tenir la delicadesa una mica perversa de dinamitar-los abans— sota les aigües. Aquest èxode forçat va provocar la curiosa reconstrucció de Tiurana a l’ermita de Solers, aprofitant alguns dels elements arquitectònics que es van salvar de la destrucció. El Segre reprèn la seva forma fluvial a Ponts, capital in pectore del Segre mitjà, refugi de milers d’andorrans en trànsit i altres passavolants.

L’embassament d’Oliana, vist des de Castell-llebre, fa que el Segre es calmi després de recórrer 12 km entre congostos, des de Coll de Nargó
L’embassament d’Oliana, vist des de Castell-llebre, fa que el Segre es calmi després de recórrer 12 km entre congostos, des de Coll de NargóFrancesc Muntada

A partir de Ponts, el Segre gairebé desapareix del nostre imaginari —és a dir, s’aparta de la C-14 i, per tant, s’amaga de la vista dels que no es mouen dels eixos bàsics. És trist haver-ho de constatar, però hem d’admetre que la nostra percepció bàsica del país es fa des de la finestra dels vehicles i encara per carreteres generals. Per copsar-ne la veritable essència cal deixar els camins principals i resseguir les vies secundàries, que és on hi ha la vida i on s’amaga la realitat.

El riu se’ns torna a acostar a l’altura d’Artesa (de Segre, òbviament), però a partir de la capital mundial de la coca de recapte el Segre, que semblava domesticat, riu cabalós però dòcil i manyac, recupera l’ímpetu juvenil i encara un últim —però certament intens— tram de dificultats, en travessar la darrera manifestació del Prepirineu, recuperant el sentit llevant-ponent de la seva joventut.

L’estret del Mu: obligatori

Entre Artesa i Camarasa discorre encaixonat entre la serra Carbonera —al sud— i la muntanya de Sant Mamet —al nord—, que és un formidable contrafort del Montsec de Rúbies. A la meitat del camí trobem Alòs de Balaguer. Des d’aquí, l’accés a l’estret del Mu és excursió obligada, entre passarel·les i ponts penjants i paratges de vertigen, fins a arribar a l’aiguabarreig amb la Noguera Pallaresa, aigües amunt de Camarasa.

Aiguabarreig, esglésies i dòlmens

El mesclant

Al peu de Castellciutat s’uneixen el Segre i la Valira. El topònim és preciós, com de poema simfònic de tall wagnerià: el Mesclant de les Aigües. Quan hi ha crescuda, els diferents colors dels sediments que arrosseguen els corrents són una lliçó d’hidrologia recreativa.

Els Pontarrons

Just abans d’entrar al congost de Tresponts es pot recórrer un tram de l’antic camí medieval (promogut, sí, pel sant Ermengol que es va esbalçar!) . Són els Pontarrons, un seguit de petits pontets que salven les escletxes de la roca ben arrapats a la paret, penjats sobre les aigües ràpides del riu, una singular obra d’enginyeria medieval. Estan senyalitzats entre la palanca de Noves de Segre i el pont de la Torre, just a la sortida del túnel de Montan.

Castell-llebre

Dominant l’entrada als congos- tos prepirinencs, l’església romànica de Castell-llebre, on s’arriba des de Peramola, ocupa l’emplaçament d’un antic castellot romà, el Castro Vetere de la documentació. La vista, entre les muntanyes del nord i les planes del sud, és espectacular.

La Clua

La Clua, al terme de Bassella, era un altre punt de control dels romans, que tenien la mania de voler-ho controlar tot. Avui península fluvial, ha esdevingut un dels millors miradors sobre l’embassament de Rialb. Una prova d’habilitat prospectiva: trobar a les parets del poble dos sarcòfags suposadament visigòtics.

Sòls de riu i Santa Eulàlia de Pomanyons

Com van fer els egipcis a la presa d’Assuan, que van moure muntanya amunt els colossos de Mèmnon, aquí es va traslladar a zona no inundable —entre altres monuments— el preciós dolmen de Sòls de Riu i l’esglesiola de Santa Eulàlia de Pomanyons. L’un al costat de l’altre. Els trobareu al terme de la Baronia de Rialb.

Gualter

A tocar de Ponts, a l’altra banda del riu, hi ha les restes venerables del priorat de Santa Maria de Gualter. Convertit en polvorí durant la guerra civil, el van fer esclatar —igual destí que el del Partenó. Les restes, ben restaurades, fan un munt de goig i el conjunt mereix una visita.

Col·legiata de Sant Pere de Ponts

Va ser la seu d’una antiga canònica agustiniana. Actualment se’n conserva l’església, magnífica, altiva i imponent, que ha tornat a la seva esplendor gràcies a l’Associació Amics de Sant Pere de Ponts, que ha liderat diverses campanyes de reconstrucció en les últimes

És aquest el segon gran aiguabarreig que rep el riu, després del de la Valira, i forma un espai d’altíssimes qualitats naturals. Quan passa pel pont destruït de Camarasa —el pont Vell—, l’escenografia és d’un romanticisme arrabassador. Ens fascinen, els ponts destruïts, per la seva trista inutilitat, de causa perduda. I, més avall, encara trobem un altre pantà, el de Sant Llorenç de Montgai.

Ponts és la capital ‘in pectore’ del Segre mitjà, refugi de milers de passavolants

I malgrat els obstacles humans, el Segre, mogut per una força de la gravetat que és llei indiscutible, arriba a Balaguer, mans i majestuós. Discorre per l’est de l’antiga ciutat, islàmica primer i capital comtal després. La connexió amb la Seu, el transsecte de què és objecte aquest article, no és un simple caprici geogràfic. Si els primers comtes vivien a Castellciutat, el darrer de la nissaga —el pobre Jaume el Dissortat— va ser capturat pels partidaris del Trastàmara el 1413, després del setge al castell Formós. El riu, metàfora del temps que discorre i no torna mai.

Els ponts del Segre

El primer i l'últim

El primer pont que es troba el riu tot baixant de les fonts del Segre és just a la vora del refugi de la Culassa, a més de 1.800 m, i és una modesta construcció feta amb dos tubs d’aproximadament un metre de diàmetre per damunt dels quals passa la pista de terra que va dels Banys de Llo al pla de la Creu, muntanya amunt. I l’últim pont del riu abans d’abraçar-se amb l’Ebre és a Mequinensa, a la Franja: és un flamant pont de 500 metres de llargada que supera la cua del pantà de Riba-roja i que porta a la partida de Dellà Segre, abans plena de miners i ara de pescadors de silurs.

Els ponts penjats

Al llarg del Segre es poden trobar diversos ponts penjants, però en un tram relativament curt n’hi ha tres de força interessants, als termes de Fígols i Alinyà i Peramola, a l’Alt Urgell. El primer és el pont de la Reula, que va substituir una cistella que lliscava per una sirga amb la força de les mans. El segon és el pont de Fígols, just davant d’Organyà. I el tercer és la palanca de Tragó, un bon exemple de com n’eren de dolentes les comunicacions en aquest territori temps enrere. Oliana era a tocar de Tragó, just a l’altra banda del riu, però per arribar-hi s’havia de fer una llarguíssima marrada de bastants quilòmetres, de manera que es va establir primer un pas de barca, després la caixa de fusta per a 4 persones i, finalment, un pont penjant bastant precari, el precedent del pont actual, que feia de la travessa un esport d’aventura molt abans que s’inventés el concepte.

Per aquí no hi passa ningú

Hi ha ponts per on hi passa molt poca gent, però costa trobar-ne algun per on no hi passi mai ningú. El candidat més ben situat és el pont de Sant Martí dels Castells, aigües avall de Bellver de Cerdanya, on el riu dibuixa un meandre gairebé perfecte. L’antiga carretera resseguia el meandre pel marge dret i un pont portava fins al conjunt edificat que quedava a l’altra banda. Ara, dos ponts sobre el Segre i un túnel permeten anar molt més de pressa. Per l’antiga carretera, hi passa algun excursionista despistat, però el pont no el travessa pràcticament ningú. Un lloc molt recòndit que va inspirar a Gus- tavo Adolfo Bécquer la tenebrosa llegenda La cruz del diablo.

La 'lògica' dels noms

Hi ha ponts que no tenen nom i ponts que tenen un nom previsible, el pont de Fígols porta a Fígols i el pont de les Pereres porta a les Pereres. El pont Vell és un nom que sovinteja, però només apareix quan s’ha fet un pont Nou, que ha convertit automàticament el primer en vell. És el cas de Lleida, on els dos primers ponts van ser el Vell i el Nou, i després en van arribar molts més, que eren més nous, però el nom ja estava samat. A Balaguer, en canvi, tenen el pont Nou, però cap pont Vell, perquè el vell ja tenia nom propi, el pont de Sant Miquel. Hi ha noms que fan volar la imaginació, que demanen explicacions. El primer és el pont dels Oblidats, al bell mig de les gorges del Segre. Qui eren els oblidats que es mereixen un pont? Davant del Pont de Bar, hi ha un pont antic, ara en desús, amb nom propi: el pont del Comare. Qui és el Comare? Difícilment es pot referir al Josep Jordana, acordionista emblemàtic conegut com el Comare de Toloriu, poble que queda a la vora. El pont d’Espia porta a la vall d’Alinyà, que no va tenir carretera fins que la van construir els presoners de la Guerra Civil. De ben segur que el nom no té res a veure amb les novel·les de John le Carré, però no deixa de cridar l’atenció.

Els més bonics i el més medieval

Si busqueu ponts bonics com els de la pel·lícula Els ponts de Madison, aneu directament a Iowa: al Segre en trobareu pocs. Aquí els ponts són funcionals. Però hi ha excepcions. S’han fet ponts nous per agradar i perquè siguin una referència. En trobem un a Martinet, la nova passarel·la que ha substituït la palanca que es va emportar la riuada del 1982, i un altre a Lleida, el pont del Príncep de Viana. Tots dos aporten personalitat a les respectives façanes fluvials. Però no tots
els ponts bonics són nous. A Arfa, a la Ribera d’Urgellet, hi ha un magnífic pont, el més medieval de tots els que hi ha avui al Segre, que ha sabut aguantar els embats del riu i dels humans.

Compte amb el tren!

El Segre s’entrecreua força vegades amb el ferrocarril. Amb el Tren Groc de la Cerdanya i el Conflent hi ensopega dues vegades. La primera, abans d’arribar a Sallagosa; la segona, dins del nucli urbà de la Guingueta d’Ix. Just superada l’Alta Cerdanya, el riu es troba amb la línia Barcelona-Puigcerdà. El pont del tren i el
de l’Eix Tranversal passen el riu frec a frec, gairebé agafats de la mà. No hi ha cap més contacte amb el tren fins abans d’arribar a Balaguer, on es creua amb la línia de la Pobla de Segur al pont de Ferro —no podia tenir un altre nom: una poderosa estructura de ferro sustentada sobre tres enormes pilars. Entrant a Lleida,
el riu coincideix de nou amb el tren, amb la línia que va de Barcelona a Saragossa. En aquest cas, el pont del tren passa bastant desapercebut entre el pont de Pardinyes i l’espectacular pont del Príncep de Viana. I just després de Lleida hi ha el darrer encontre, en aquest cas amb la línia de l’AVE que passa per fora de la ciutat.

Les passarel·les més engrescadores

El Segre s’ha omplert aquests darrers temps de noves passarel·les. Algunes són urbanes, sobretot a Balaguer i a Lleida, i serveixen per fer més permeables les dues riberes de riu dels nuclis principals, d’altres són passarel·les turístiques pensades per fer el riu més atractiu. N’hi ha de molt interessants que cal conèixer. A la Cerdanya hi ha la passarel·la de Queixans, de fusta i amb barana només a un costat, per donar més emoció a la travessa, i la nova palanca entre All i Sanavastre, d’ús exclusivament turístic, feta per impressionar: té l’estructura clàssica de pont penjant, amb taulons de fusta i unes baranes molt originals fetes d’anelles metàl·liques. La passarel·la del congost del Mu, que va d’Alòs de Balaguer a la presa de Camarasa, a la Noguera, està integrada en un itinerari senyalitzat que acull molts visitants. És un pont penjant perfecte, sense afegits: dues sirgues, uns taulons de fusta transversals i unes baranes mínimes. La passarel·la més llarga és la del parc de la Mitjana de Lleida, a tocar de la ciutat, i està formada per tres grans arcs lleugerament inclinats, com si volguessin evocar un pont medieval. Després de deixar Lleida, el Segre s’endinsa pel territori de l’horta i es troba la passarel·la del Tòfol, a la partida de Rufea, l’última abans d’arribar a l’Ebre. És una passarel·la suburbana, pensada per als habitants de la ciutat que hi arriben a peu o en bicicleta, però també es una passarel·la de disseny que enriqueix el paisatge de la plana.