El Segre, lo Sícoris aurífer, que deia el poeta Verdaguer, ens arriba a l’Urgellet després d’haver superat sense grans entrebancs la seva plàcida infantesa cerdana. L’inici d’aquest tram està marcat, tanmateix, per la llegenda del dissortat bisbe sant Ermengol, mort el 3 de novembre del 1035 mentre supervisava les obres del Pont de Bar. I és que el Segre discorre i s’articula, en aquest article, íntegrament pel territori del comtat —i del bisbat— d’Urgell.
El cadàver episcopal va baixar, endut per les aigües del riu, fins a la Seu. Allà es va aturar un moment mentre les campanes de la catedral sonaven sense que hi hagués intervenció humana. Després va seguir avall, per la ribera de l’Urgellet, fins que va entrar al congost de Tresponts i, en arribar a Organyà (algunes versions asseguren que encara va baixar fins a Peramola!), el van pescar amb uns ganxos (i d’aquí el malnom amb què es coneixen els habitants d’Organyà).
El Segre comença a girar cap a migdia a la sortida de la Seu, on rep la Valira
Va ser 947 anys més tard, el dia de Sant Ermengol del 1982, quan uns terribles aiguats van modificar profundament el paisatge f luvial de la comarca, i encara són part viva de la memòria col·lectiva. Els treballs de canalització del riu i la reparcel·lació dels terranys que la crescuda va arramblar van permetre la construcció del famós Parc del Segre, on van tenir lloc les proves d’aigües braves de Barcelona 92.
El Segre, que des del seu naixement ha seguit una insòlita orientació est-oest, quan el més normal és que als Pirineus les valls discorrin de nord a sud, comença a girar cap a migdia a la sortida de la Seu, on el riu rep el cabal de la Valira. L’aportació de la fresquíssima aigua andorrana li dóna cos i força per emprendre el viatge cap a les planes del migdia. No serà un trajecte fàcil: així que gira amb decisió noranta graus i deixa enrere la plana de l’Urgellet, el riu s’encaixona entre un rosari de congostos calcaris per travessar el primer tram d’un Prepirineu rost i feréstec.
Uns quants ponts volats
Avui, la carretera contemporània —i, ben aviat, un túnel— ens fa oblidar les trifulgues dels viatgers que havien de caminar entre aquelles angúnies de pedra. Al llarg d’aquest primer congost hi havia tres ponts per travessar el Segre (un d’ells, naturalment, era el del Diable, amb la seva corresponent llegenda). Avui, d’aquell trio vertiginós de ponts només en queden els estreps, perquè cada cop que hi havia una guerra —i per aquí n’han passades moltes, ai— ens els volaven a còpia de barrinades per dificultar tant com fos possible el trànsit dels enemics.
I el riu ens porta de seguida a Organyà, que no només és vila cèlebre per haver pescat el cadàver d’un bisbe accidentat, sinó sobretot perquè allí s’hi van predicar les Homilies, un dels monuments més antics de la catalana llengua. La col·legiata de Santa Maria en va ser l’escenari.
[DESSGLOSAT 1]
Un passeig pel bonic nucli antic d’Organyà, ple de porxos i racons deliciosos, ens permet evocar els ecos d’aquelles remotes prèdiques en una llengua que assolia la majoria d’edat. Però Organyà és també la meca de l’ala de pendent. La configuració de les muntanyes —sobretot la serra d’Ares— fa que a les tardes hi hagi grans corrents ascendents d’aire que facilitin el vol. Així, a l’estiu el cel s’omple de petits calderons de colors, aquell signe de la notació musical que significa la suspensió a l’aire d’una nota: és una metàfora exacta per representar els minúsculs éssers voladors.
La següent etapa és Coll de Nargó —Nargó, com en diuen els nadius. Amb el permís de la pallaresa Pobla, és l’altra gran capital raiera del Pirineu català. El transport tradicional de la fusta era una feina altament especialitzada, que exigia molta força física i una traça gairebé sobrehumana. Els nargonins excel·lien en totes les fases del procés de la fusta: tallar, barranquejar, enraiar (i desenraiar!). Començaven als boscos subalpins i l’acabaven a Tortosa.
Una travessa complicada
La travessa del Segre era difícil, amb passos impossibles que obligaven a desmuntar i tornar a muntar els rais diverses vegades, sempre amenaçats pel gran cabal del desglaç, per altra banda necessari per assegurar la navegació. Avui, el record de les peripècies d’aquells padrins heroics és ben viu: cada any, pels volts de la Mare de Déu d’agost a Nargó fan baixar un rai Segre avall.
Entre Nargó i Oliana ens trobem amb el primer gran embassament que constreny el curs del Segre. És el pantano, relíquia hidràulica franquista —i encara n’hi havia tres més de planificats aigües amunt. És un pèl sinistre, on la llegenda diu que hi ha uns corrents invisibles, tan violents i traïdors que en dificulten qualsevol aprofitament nàutic.
Entre Nargó i Oliana ens trobem amb el primer gran pantà que constreny el riu
Als peus de la presa trobem Oliana, la porta del Prepirineu, poble gran o ciutat petita, amable i acollidora. A l’altra banda del riu, Nuncarga, Tragó i Peramola, la de les mil fonts, amb el teló de fons del roc de Rombau, Sant Honorat i la roca del Corb.
D’aquí en avall, el paisatge i la vida d’aquesta fèrtil ribera van quedar alterats amb la construcció de l’embassament de Rialb. Fet als anys noranta, va transformar profundament i irreversible el Segre mitjà: els pobles de Tiurana i Bassella i moltes cases aïllades van desaparèixer —van tenir la delicadesa una mica perversa de dinamitar-los abans— sota les aigües. Aquest èxode forçat va provocar la curiosa reconstrucció de Tiurana a l’ermita de Solers, aprofitant alguns dels elements arquitectònics que es van salvar de la destrucció. El Segre reprèn la seva forma fluvial a Ponts, capital in pectore del Segre mitjà, refugi de milers d’andorrans en trànsit i altres passavolants.

A partir de Ponts, el Segre gairebé desapareix del nostre imaginari —és a dir, s’aparta de la C-14 i, per tant, s’amaga de la vista dels que no es mouen dels eixos bàsics. És trist haver-ho de constatar, però hem d’admetre que la nostra percepció bàsica del país es fa des de la finestra dels vehicles i encara per carreteres generals. Per copsar-ne la veritable essència cal deixar els camins principals i resseguir les vies secundàries, que és on hi ha la vida i on s’amaga la realitat.
El riu se’ns torna a acostar a l’altura d’Artesa (de Segre, òbviament), però a partir de la capital mundial de la coca de recapte el Segre, que semblava domesticat, riu cabalós però dòcil i manyac, recupera l’ímpetu juvenil i encara un últim —però certament intens— tram de dificultats, en travessar la darrera manifestació del Prepirineu, recuperant el sentit llevant-ponent de la seva joventut.
L’estret del Mu: obligatori
Entre Artesa i Camarasa discorre encaixonat entre la serra Carbonera —al sud— i la muntanya de Sant Mamet —al nord—, que és un formidable contrafort del Montsec de Rúbies. A la meitat del camí trobem Alòs de Balaguer. Des d’aquí, l’accés a l’estret del Mu és excursió obligada, entre passarel·les i ponts penjants i paratges de vertigen, fins a arribar a l’aiguabarreig amb la Noguera Pallaresa, aigües amunt de Camarasa.
Aiguabarreig, esglésies i dòlmens
És aquest el segon gran aiguabarreig que rep el riu, després del de la Valira, i forma un espai d’altíssimes qualitats naturals. Quan passa pel pont destruït de Camarasa —el pont Vell—, l’escenografia és d’un romanticisme arrabassador. Ens fascinen, els ponts destruïts, per la seva trista inutilitat, de causa perduda. I, més avall, encara trobem un altre pantà, el de Sant Llorenç de Montgai.
Ponts és la capital ‘in pectore’ del Segre mitjà, refugi de milers de passavolants
I malgrat els obstacles humans, el Segre, mogut per una força de la gravetat que és llei indiscutible, arriba a Balaguer, mans i majestuós. Discorre per l’est de l’antiga ciutat, islàmica primer i capital comtal després. La connexió amb la Seu, el transsecte de què és objecte aquest article, no és un simple caprici geogràfic. Si els primers comtes vivien a Castellciutat, el darrer de la nissaga —el pobre Jaume el Dissortat— va ser capturat pels partidaris del Trastàmara el 1413, després del setge al castell Formós. El riu, metàfora del temps que discorre i no torna mai.
Els ponts del Segre
Aquest article es va publicar en el número 257 del Descobrir (Juliol 2019)