Primavera. Del llatí ver primum. El primer estiu. L’hivern s’ha fet un pèl massa llarg i es resisteix a marxar. La neu s’ha fos a les parts solanes, però encara domina a les obagues. Broten les xicoies als prats alpins, apareixen els primers bolets de neu. La natura es treu del damunt, així que pot, la crosta del fred. Arriben, sense avisar, els manllevats -els dies que l’abril roba al març marçot, per matar el ramat d’ovelles de la Vella de Romadriu-, i encara ens pot caure, de sobte, un mal temps impensat i grans nevades. Però què voleu: és l’alta muntanya. Qui vulgui estabilitat i avorriment meteorològic, que se’n vagi a la Riviera Maia.
Potser no és el millor moment per fer les grans ascensions: és el temps de la neu tova i les allaus. Però és el moment perfecte per al descobriment dels estatges baixos i intermedis: els boscos, els colls, els prats alpins, els fons de vall i els nuclis de poblament.
Un munt de valls
La morfologia del Parc Natural de l’Alt Pirineu, que és multicèntrica i diversíssima, permet modular les visites a gust del consumidor. La mateixa dificultat que tenim a l’hora de dibuixar-ne els límits damunt del mapa és la garantia de riquesa i varietat. El Parc és com un ventall de valls. Desplegat de sud cap a nord, tenim, a l’Alt Urgell, les valls de Sant Joan (al municipi de les Valls de Valira) i les de Castellbò. Ja al Pallars Sobirà (el Parc Natural n’ocupa la meitat!) hi ha la vall de Santa Magdalena, la coma de Burg, la vall Ferrera, la vall de Cardós i les d’Àneu, amb enclavaments més al sud, a les valls d’Àssua i de Siarb.
Els tècnics del Parc Natural elaboren una programació contínua de tallers i activitats, ajustada al ritme de les estacions i a les necessitats dels visitants. Val la pena consultar l’oferta, perquè segur que hi podrem trobar alguna cosa que ens interessi. Que ens agrada l’alta muntanya? Ens enfilem als grans cims del límit nord. N’hi ha per a tots els gustos i nivells tècnics, des de les escalades més tècniques fins a les passejades més o menys dretes. Però tots són fites essencials del muntanyisme pirinenc: el verdaguerià Salòria, la mítica pica d’Estats, el Monteixo, el Certascan, el Baiau, el Baciver…
Qui no senti la pulsió de fer cims, o s’estimi més fer-los a l’estiu, pot arribar fins als estanys glacials del terme de Lladorre, a la vall de Cardós, que res no tenen a envejar als d’Aigüestortes. Que volem descobrir els vestigis, ben presents i ben conservats, de l’economia pastoral? Tenim tot de conjunts de bordes, poblats ramaders d’estiu, situats en indrets preciosos i usuaris de topònims que tenen un regust essencial: Cortvassill, Conflent, Nibrós, Virós, Bedet…
El Pirineu viu
I no hem de deixar de banda les fabuloses pastures obertes del ras d’Arso -o ras de Conques-, on hi ha, amagat en una collada secreta, el dolmen plantat a més altura del Pirineu. Aquest sector del Pirineu és viu, humanitzat, ha estat modelat pels ramats d’ovelles que durant mil·lennis han configurat el paisatge, des dels camins i les carrerades fins a la fesomia botànica dels prats alpins i els boscos, que han estat explotats des de l’edat del bronze. Són muntanyes dures, però que han estat domesticades per homes més durs encara: els fargaires, els picadors que proporcionaven fustes per a l’Armada, els carboners…
No hem d’oblidar el pòsit de la història, que trobem fossilitzada als pobles dels fons de vall, i que ens serveix per entendre moltes coses del present. Així, per exemple, tenim les valls de Castellbò i Sant Joan, que van ser determinants per a la fundació de l’Estat andorrà, a través dels vescomtes que n’eren els senyors. I avui encara conserven edificacions plenes de caràcter, com la gran col·legiata de Santa Maria de Castellbò, veritable capital política de la major part del territori que avui ocupa el Parc, i l’església de Sant Martí d’Ars, ja esmentada al segle IX, amb un dels tres campanars romànics de planta circular que hi ha al Principat (cal tenir en compte que a Andorra n’hi ha dos més, no us penseu!).
Naturalment, no tot són medievalitats. La configuració actual dels pobles és, en bona mesura, el resultat de la bonança econòmica del segle XVIII. Però després vindria la Guerra Civil, que va deixar una petja terrible en aquestes muntanyes. Tírvia, per exemple, va ser pràcticament destruïda, i a Ribera de Cardós hi ha un petit museu que ens recorda el front pallarès, enquistat en aquestes valls perdudes durant un parell d’anys terribles.
Al ras de Conques hi ha el dolmen plantat a més altura del Pirineu
De tot això en podem gaudir gràcies als refugis, des del de Ras de Conques, Vallferrera o Estaon, fins al de les Comes de Rubió. La Basseta, a la vora de Sant Joan de l’Erm (el nou), és potser el punt més familiar del Parc. I potser la passejada, fàcil i planera, des de la Basseta fins a les ruïnes de Sant Joan Vell, antic hospital de viatgers, és l’exemple més proper que tenim per aquí del viatge en el temps.
i la primavera, tossuda, avançarà cap a la plenitud. Al mes de juny només quedaran rastres de neu a les congestes. Tot és un esclat d’aigua i de vida. S’acosta la nit del solstici, i amb ell el final de la primavera i el començament del segon estiu. Les falles estan a punt per renovar aquell pacte ancestral entre la nit, el moviment dels astres i el foc purificador.
Aquest article es va publicar en el número 214 del Descobrir (Desembre 2015)