L'autenticitat de l'Alta Ribagorça

Empar Moliner s'endisa en la vida, l'art i les exquisideses d'aquest territori pirinenc

La ruta de la ribera de Sant Nicolau és una de les més populars del Parc Nacional d’Aigüestortes i un dels seus atractius són els salts del Sant Esperit
La ruta de la ribera de Sant Nicolau és una de les més populars del Parc Nacional d’Aigüestortes i un dels seus atractius són els salts del Sant Esperit FOTO: Òscar Rodbag
25 de novembre de 2010 a les 00:00
Guardar a favorits

“Ara veureu el dormitori. Ho va arreglar el meu fill i hi va fer fer aquestes escaleres, per fer-ho més avinent”, diu la dona. Deixem les bosses al dormitori i inspeccionem la casa on ens hostatjarem, Casa Coll, que és una casa de poble arreglada per acceptar-hi hostes. Hi ha una sala per llegir, una cuina parada, menjador i la mica d’eixida. També té un petit oratori. 

Som a Barruera, a la vall de Boí. Farem una ruta per la vall, aturant-nos a les esglésies romàniques. De Barruera a Cardet i Durro. De Durro a Erill la Vall. D’Erill la Vall a Boí, des d’on aprofitarem per pujar al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Després, Santa Maria i Sant Climent de Taüll. Nosaltres ho fem tot amb cotxe, però els lectors esforçats podrien fer-ho amb vehicles de tracció animal, com ara bicicletes, o fins i tot amb l’únic concurs de les robustes extremitats inferiors que la natura els hagués donat.

Hem vingut per l’N-230 en direcció a Vielha, on ens hem arribat per fer un passeig i comprar una ampolla de vi, que tenim intenció de beure’ns a Aigüestortes. L’acompanyarem amb un formatge i un xorís fets a la vall (sempre, per a nosaltres, és el menjar el que acompanya el vi). Hem dinat al Pont de Suert i, tot seguit, ens hem desviat cap a Barruera.

Tertulians de Cardet

“Bon dia”, ens diuen a la vegada tres avis que prenen el sol en un banc, a l’entrada de Cardet. Tenen ganes de conversa i l’enceten amb gran naturalitat. I com que ens veuen anar de dret cap a la font, ens criden: “Ompliu, ompliu ampolles d’aigua, que si en beveu no parareu d’orinar”. Un d’ells se’ns apropa tot trafegós. Duu un bastó llarg i és amb aquest bastó que fa una broma a la nostra nena. “Nens... nens ens fan falta en aquest poble...”. Jo ric: “No n’hi ha?”. Ell respira sorollosament i fa un gest que anticipa la frase que dirà: “A l’estiu, uns quants. A l’hivern, ni un. L’últim que va néixer aquí va ser l’any 1952”. 

“L’últim nen que va néixer a Cardet va ser l’any 1952”, diu un veí del poble

M’acosto al banc on seia. Els altres aprofiten per marxar, de manera que li faig una estona de companyia (suposo que si algun dia m’assec al costat d’un avi en un banc de Barcelona es pensarà que el vull atracar). “Si haguessis vingut aquí fa deu o quinze anys —m’explica—, amb un milió de pessetes hauries comprat tot lo poble...”. Amb el bastó m’ensenya una casa. És una casa que conserva l’estructura medieval. “La veus? És meua. La llogaria a un matrimoni per uns mesos o tot l’any.” Em mira com si m’hagués de fer una confessió. “Però hi ha una mica de crisis, ara...”

M’acompanya a vorejar el poble, penjat sobre un penya-segat impressionant. La visió de la Noguera de Tor, des d’allà dalt, d’un verd fosc, que contrasta amb el verd clar de les ribes, és ben bèstia. Quan tornem, insisteix de nou perquè ompli una ampolla a la font. “A aquesta aigua no hi hem hagut de tirar mai res”, fa. I afegeix a tall de comiat: “Si tornes un altre dia, aquí em trobaràs, si no m’he mort”. 

Penso en això de l’aigua. Ahir, quan veníem, vam dinar al Pont de Suert, a un restaurant que es diu Can Costa. L’aigua que servien a taula, boníssima, era de l’aixeta, com a tots els restaurants, cars o barats, de la comarca. Vam menjar sopa (“us la deixem aquí, a la taula, la perola?”), llenties (“voleu repetir?; i com que no?”) i un bistec de carn ben tendra amb carbassó i patates (“si us heu quedat amb gana, tenim més carn i més de tot”). De postres, dues tallades de meló. Ens en van fer pagar deu euros per cap. La mestressa era simpatiquíssima i tenia una conversa molt intel·ligent, i vam estar enraonant del fet que aquí hi ha emissores de ràdio que no s’agafen, perquè no hi ha repetidors. Vaig tenir la impressió que li devia semblar ben marcià un anunci de Catalunya Ràdio com el de l’Osmòtic (l’aparell que serveix per purificar l’aigua) o els d’aigua embotellada del Pirineu. Justament, la gent del Pirineu, si vol aigua del Pirineu, se’n va a la font. 

Les tombes són rotatòries: qui es mor va a parar al forat del mort més antic

I quan arriba l’hora, tothom se’n va sota terra. A Durro val la pena pujar-hi per veure la bellesa, tan magnètica, del cementiri, a tocar de les cases del poble. Asseguda al marxapeu de la porta de l’església, me’l miro. És petitet. Deu tenir deu o dotze tombes a tot estirar. Els veïns de les cases del davant, si treuen el cap per les finestres, poden arribar a llegir-ne els noms dels habitants. Totes les tombes tenen flors, però ara és estiu i es veu que les bardisses hi creixen d’un dia per un altre. La visió des de les finestres que els dic no és gens anguniosa. Al contrari, és molt plàcida i m’imagino que els amos de les cases s’ho deuen mirar de tant en tant.

“Aquí, als cementiris, hi ha un sistema de rotació de tombes”, m’explica una dona d’ulls intel·ligents i polits, de Barruera, que em veu interessada per la qüestió. Es veu que qui es mor va a parar al forat del mort més antic. Ningú no és propietari de cap forat. “I teniu un enterrador?”, li demano. “No. Ho fan els homes per torns. L’altre dia va tocar fer-ho al meu marit.” 

Església de Sant Climent de Taüll
Església de Sant Climent de Taüll Òscar Rodbag

M’explica que té una criatura de l’edat de la meva, uns tres anys encara no. I que la criatura, és clar, va veure com el pare feia la feina. I que va ser una manera ben lògica i natural d’explicar-li què volia dir això de morir-se. Ens en riem d’una tertuliana de la tele que sempre renya els espectadors perquè viuen “d’esquena a la mort”. (Suposo que hauria de sortir de l’Eixample de tant en tant.) Quan jo era petita i vivia al poble, el meu avi, quan sentia que tocaven les campanes a morts, em deia: “Vés, corre, vés a mirar qui s’ha mort!”. I ho deia amb una barreja de preocupació sincera i de triomf fulminant. 

El ‘Davallament’ d’Erill la Vall

A Erill la Vall hi ha el Centre d’Interpretació del Romànic de la Vall de Boí. Hi anem per concertar una visita a Sant Climent i la resta d’esglésies de la zona. I resulta que ens trobem amb unes guies apassionades i documentades, didàctiques i simpàtiques. 

Proposta

De relaxament total al balneari

Després d’uns dies d’excessos gastronòmics, val la pena anar fins al balneari de Caldes de Boí per tastar-ne l’aigua de les fonts. N’hi ha una que va bé per al ronyó, una altra per al fetge... Quina hem de triar? I és que ens adverteixen que n’hi ha que resulten incompatibles entre si. Jo tiro pel dret. Tasto la de gust d’ous podrits (per al fetge) i la de gust de ferro (per al ronyó). O els ho estic dient al revés?

Sobretot no es perdin, si van al balneari, l’estufa natural, excavada dins la pedra. És una sauna dins de la muntanya. Els nens de menys de tres anys no hi poden entrar, però mentre vostès hi suen, els seus acompanyants més abnegats poden entretenir-los al jardí romàntic, mirant-se les oques. També hi ha un circuit d’això que se’n diu spa, amb dutxes d’aigua gelada, bombolles, aigua calenta... Jo vaig sortir-ne nova.

Al centre del poble hi ha l’església de Santa Eulàlia, amb un campanar de sis pisos d’alçària, que s’alinea amb el de Sant Joan de Boí i el de Sant Climent de Taüll. Aquí hi ha una rèplica de l’escultura més emocionant que he vist mai: Davallament. Dic rèplica perquè ja deuen saber que els frescos originals i les escultures de les esglésies de la vall de Boí no són a les esglésies de la vall de Boí, sinó al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) o al Museu Episcopal de Vic. No voldria ara iniciar cap conflicte diplomàtic, però ara que sóc aquí, trepitjant aquesta església, trobo que no s’entén. Entenc que se’ls enduguessin quan no hi havia, encara, una llei de protecció del patrimoni, o quan hi havia perill de saqueig. Però ara? Un fresc no és un quadre, que està pensat perquè el pengis on vulguis. Un fresc té sentit a la paret on va ser pintat. Aquí. 

El xorís de Barruera

A Barruera, al passeig de Sant Feliu, hi ha un supermercat: Casa Conilla. Hi anem a la tarda, havent tornat. No es deixin enganyar per l’aspecte normal de l’establiment i vagin a comprar-hi xorís i carn de porc, que, si volen, els l’envasaran al buit. No hauran tastat res tan bo a la vida. També tenen un formatge boníssim, el Fontifreda, que m’expliquen que fa un formatger del poble. Demà demanaré a l’Oficina de Turisme de Barruera —no deixin d’anar-hi: les informadores són excel·lents— que me’n donin raó, per anar-lo a veure a l’obrador.  

"La meva mare era una 'crack' fent embotits, i nosaltres ho fem com ella ho feia"

Em poso a enraonar amb els dos fills de la família de Casa Conilla. Són en Carlos i l’Esther Fantova, joves emprenedors que, des de la seva convicció de fer una pagesia de qualitat, fan més per la vall que mil campanyes turístiques. Amb una franquesa que ràpidament ens fa amics de tota la vida, els pregunto per què el seu embotit té el gust més bo i especial que he tastat mai. “Saps 

què passa? —em diu en Carlos—, que la meva mare era una crack fent embotit i nosaltres el fem com el feia ella”. Abans, m’expliquen, a cada casa de la vall tenien un porc i es feien el xorís (aquí se’n diu xorís; i xolís a gairebé tot el Pallars, excepte a la zona de la conca de Tremp), però ara això s’ha perdut. “Coses clau perquè surti com era antes? Doncs que hem criat els tocinos mig sueltos. I que tot el que mengen és natural. I que els portem a matar de dos en dos, sense estressar-los.” M’ensenyen el lloc on assequen els embotits. Res a veure amb una fàbrica. Aquí no hi fan ni tractaments d’escalfor, ni de fred, ni hi posen cap conservant. Els curen a la temperatura que s’han de curar i durant el temps que cal. Són excel·lents i tots els restaurants catalans amb ganes de producte els haurien de fer una comanda. Només en venen a la botiga. Maten dos o tres porcs a la setmana. 

L’endemà plou intensament i tenim por que no podrem pujar al Parc, però al bar on esmorzem dos parroquians ens diuen que allò no durarà ni mitja hora. Serà així. Aprofitem, doncs, per anar a veure el formatger. “Encara plourà”, ens diu la dona que ens obre la porta de casa seva, la Rosita (però ja plou a bots i barrals). I tot seguit ens diu que el seu fill no hi és, que deu ser al cafè, però que ara mateix li truca. “Jordi, puja, que hi ha un matrimoni que vol parlar amb tu.” I després d’una pausa: “Oh, no ho sé, què volen!”. 

Com tots els artistes independents, el formatger Jordi Farré ha de der dues feines

En Jordi Farré, que és qui fa aquest formatge d’ovella tan bo, ens pregunta si hem trobat fàcilment casa seva. “És que no el vull penjar, el lletrero de formatgeria”. Ens convida a l’obrador, a veure com fa el formatge,
i acceptem de bon grat. “Així —li pregunta la mare—, si avui fas formatge vol dir que no aniràs a treballar?”.
“I que no és treballar, fer formatge?”, es queixa ell. (Com tots els artistes independents, ha de fer dues feines.) Tastem un dels formatges, tendre, que no té res a veure amb aquests formatges de marca que s’autoanomenen artesans i que són fets amb llet en pols. “El faig amb llet crua perquè si la fas bullir, mates tot lo dolent, però també tot lo bo.” 

Al cap d’una estona de veure’l treballar em mig confessa: “Saps què passa? Que a mi el formatge tendre no m’agrada. Però no tinc mai temps de curar-lo perquè sempre me’l compren abans...!”. En fa 250 litres cada vegada i el ven només en botiguetes de la vall. “Quan el duc a vendre li trec una mica el fong, però els botiguers em diuen que no, que els agrada més que s’hi vegi el fong. Li he posat formatge Fontifreda perquè és una font d’aquí, de la muntanya”, explica. I la mare afegeix: “Coses d’antes...”. 

Un festí a Aigüestortes

Al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici —del tot adaptat per a cadires de rodes, per cert— ens fem el festival de xorís, formatge i vi (hem dut unes copes Riedel per fer-ho com pertoca). Preguntem al guarda 1244 si hi ha cap inconvenient per fer un pícnic allà i ens diu que no —sempre que ho recollim tot, naturalment. És amabilíssim —tots ho són— i de seguida ens posem a enraonar. “Ara la gent no embruta gens, tenen molta consciència. Si haguéssim de comparar les deixalles dels anys vuitanta amb les d’ara.... Ni punt de comparació. En general, la gent accepta molt bé les normes del Parc. Potser la que va costar molt, després del franquisme, va ser la de no poder-s’hi banyar. No ho entenien. Ho trobaven fatxa.” No cal dir que deixo a la discreció del fotògraf del reportatge, l’Òscar Rodbag, qui té un gran talent, la consideració sobre la bellesa del Parc.

De baixada, compartim un dels cotxes amb xofer que fan viatges amunt i avall durant tot el dia, amb els visitants que se’n tornen. Es contracten a Boí. Preguntem al taxista si ha notat la crisi. “I molt”, respon. “Jo sóc molt d’apuntar-me les coses en una llibreta. I m’apunto els viatges que faig cada dia. Doncs l’any passat, tal dia com avui, en vaig fer vuit. Avui, tres. Em puc queixar? No. Em surten els números? Sí. Però són menys viatges”. Li pregunto què fa a l’hivern. “Ui, aquí tothom té tres o quatre feines. El que no té un restaurantet, té un pub o té un taxi o fa de monitor d’esquí. Jo durant tres mesos faig el taxi, tres mesos de monitor d’esquí, tres mesos de monitor de ràfting i tres de fotre el camp.” Li pregunto si és per no veure turistes. “No en vénen tants, de turistes. Per això ja cal que ens feu propaganda. Saps allò d’El paisatge favorit de Catalunya? Doncs tots els que hi sortien diuen que s’ho han notat tant.” 

"Ara la gent no embruta gens, tenen molta consciència", diu un guarda del parc

Després d’això, m’agenollo (agnòsticament, però respectuosa) en un dels bancs de l’església de Santa Maria de Taüll i se’m posa pell de gallina. És de matí i no hi ha ningú. Entres a l’església per ponent, i, per dir-ho en paraules de la nostra guia, “fas el camí cap a la llum”. Sents dir missa enlluernat (literalment). Quan sortim, ens fixem en el campanar, que està una mica tort. 

Val la pena deixar el cotxe i pujar caminant al poble de Taüll. De cop, topes amb l’església romànica de Sant Climent, tan misteriosa, amb les muntanyes al darrere. Veure-la provoca una mena de por mística. Ahir hi vam anar per veure-la de nit i hi havia tot de turistes completament xocats que la fotografiaven. Cap època artística no m’emociona tant com el romànic, perquè em sembla molt modern en la seva austeritat. Però m’emocionaria de la mateixa manera si ara pogués veure’l com era en realitat a l’origen? La pedra, tan valorada, no es veuria gens perquè les parets estarien arrebossades i pintades. 

A dalt del campanar de Sant Climent aprofitem per fer fotos. Una senyora que va de baixada, amb totes les dificultats del món, ens pregunta: “I com us ho fareu perquè aquella grua no surti al retrat?”. Es refereix a una grua que es veu i que serveix per construir el que serà un bloc de pisos, suposo. “Però la grua hi és”, li dic jo. “Sí, però no fa bonic”, respon ella. I aprofitant que l’escoltem, ens explica que si per ella fos no hi hauria fil elèctric, en aquests pobles, que fa tan lleig, ni “coses modernes” que trenquen l’harmonia.

Veure l'església de Taüll, tan misteriosa, provoca una mena de por mística

Suposo que la senyora voldria que no hi hagués grues i que els manobres de la vall pugessin les pedres a pes de braços —pedres catalogades totes, no cal dir-ho. La guia m’endevina el pensament. “Abans no hi havia fil elèctric i potser tot quedava més bonic”, em diu. I afegeix molt seriosa: “Però abans la gent marxava dels pobles. Ara tenen fil elèctric i s’hi queden. Ara ens hi quedem”. 

Proposta

L'escapada vinícola

A Vielha hi ha la imprescindible cava Beso, una botiga de vins assortida amb gust. Vull dir que hi tenen tots els vins catalans que s’han de tenir, a banda de coses de denominacions no catalanes. La mestressa, la Rosa Godoy, doncs, no pateix la coneguda malaltia de la riojitis. El seu home és en Toño Beso, que ha continuat amb el negoci del pare i de l’avi. El celler va ser obert l’any 1925. Si sou a la vall, us val la pena anar fins allà a comprar vi, per trobar el que busqueu. Si no, potser us costarà. La mestressa és molt franca (de seguida fem amistat i ens convida a tastar alguna ampolla) i hi entén. I té alguna ampolla a molt bon preu, com, per exemple, anyades antigues de Dofí.