Amb raquetes de neu a la vall de Boí

Caminem entre avets pel parc d'Aigüestortes

Les raquetes permeten practicar el senderisme per paisatges nevats d’alta muntanya
Les raquetes permeten practicar el senderisme per paisatges nevats d’alta muntanya FOTO: Jordi Bas
25 de gener de 2011 a les 00:00
Guardar a favorits

La neu, en les quantitats generoses dels bons hiverns, és com els llençols, potser ja més literaris que realistes, que cobreixen els mobles quan es tanca una casa per no se sap quant de temps. La vida, tota, resta amagada sota aquesta immensa manta cristal·lina, verge, impol·luta i traïdora. Les cotes enfarinades són variables segons l’anyada o la setmana, però les parts altes de la vall de Boí rares vegades s’escapen de la neu que, bucòlica i romàntica, deixa gruixos considerables de volums intractables.

La vall també és una de les dues portes naturals i populars del Parc Nacional d’Aigüestortes i l’Estany de Sant Maurici. El Parc, on l’aigua pren un protagonisme constant en els estanys, barrancs, rierols i fonts termals, està situat entre els dos Pallars, l’Alta Ribagorça i la Vall d’Aran; un complex natural on la fauna no emigra, sinó que hi hiverna, s’hi amaga, s’adapta al medi amb austeritat i intel·ligència. S’hi fan refugis per passar l’hivern, es mouen sigil·losos buscant menjar i generalment no ens esperen per saludar-nos perquè, malauradament, no sempre tots els visitants tenen intencions contemplatives.

Al Parc Nacional d'Aigüestortes, la fauna s'adapta al medi amb austeritat i intel·ligència

Si durant la resta de l’any caminar és l’única manera que tenim per endinsar-nos al Parc d’Aigüestortes i deixar-nos enlluernar pels seus encants —que mai cap text ni fotografia no serà capaç de transmetre amb fidelitat sincera—, quan neva continua essent la millor manera de moure’ns-hi, encara que necessitarem les raquetes, les quals no tenen cap dificultat tècnica, només cal saber caminar per fer-les servir. Les millors excursions, a banda d’anar acompanyades d’un sol espaterrant, han de progressar sobre neu nova, tova o trepitjada per terrenys plans o pendents suaus, ja que la neu dura no és segura i els desnivells massa pronunciats són perillosos. 

Ruta

Cap al planell d'Aigüestortes

La ruta entra al Parc per la vall de Sant Nicolau. S’ha d’agafar un taxi fins a l’estany Llebreta, des d’on surt la nostra proposta, de 3 km de distància i una durada de tres hores. Si volem evitar el taxi, el recorregut s’allarga força en temps i distància.

Sortint de l’estany Llebreta, sovint glaçat, la ruta enfila cap a l’est, passant per la cascada de Sant Esperit, esglaonada i bucòlica. Seguint amunt arribem al planell d’Aigüestortes, indret que dóna nom al Parc. La ruta s’obre cap a la dreta, agafant perspectiva sobre el planell i, si anem guiats, serà fàcil trobar el monumental Avet de la Cremada. La ruta continua fins al pont i l’Avet de Morrano. Girant al nord es retorna a la pista que puja fins al refugi de l’estany Llong, però nosaltres baixarem a l’esquerra en direcció a la caseta d’informació i seguirem fins al punt de partida, l’estany Llebreta. 

 

El silenci, la calma idíl·lica del temps colgat sota milers de gotes envitrallades, crea corbes que ens insinuen un paisatge feréstec que no sempre dorm. Els rius es mouen sinuosos sota el glaç escultòric de les cascades i els estanys, immenses pistes de gel intocables, que amaguen també fonts negres d’aigües pures on t’imagines que va néixer el primer peix que més tard va saltar sobre els prats per rastrejar, per evolucionar i convertir-se en una persona urbanita que retorna als orígens, abrigat i amb raquetes, on la vida comença i brolla fins on sigui que trobi la mar. 

Poc freqüents a la Península, només trobem avets en aquestes altituds

Si ens animem a resseguir els senderons guiats, ens endinsarem en boscos d’avets, un arbre que només trobem en aquestes altituds i és poc freqüent a la Península. Són arbres majestuosos que ja hi eren quan ningú que no fos del país no tenia pas interès a indagar per aquestes valls perdudes. Fora del Parc, si tornem a la vall, podem acostar-nos a Caldes, font incansable d’aigües termals, de les quals ja en parlaven els romans, que costen d’imaginar perduts per aquelles contrades quan encara no hi havia carreteres ni cafeteries.

Vista de Taüll
Vista de TaüllWikipedia Commons

La vall de Boí, bifurcada com un tirador, és poblada per petits nuclis que, si bé han crescut urbanísticament pel turisme, no han perdut la fesomia de pobles muntanyencs, alguns fins i tot inaccessibles. Aquest és el cas de l’abandonat Saraís, al qual és impossible arribar amb cap tipus de vehicle i que podem visitar des de Durro en una excursió que també coincideix amb la proposta que des del Parc fan per conèixer la fauna de la vall. Excursions que no sempre discorren per terrenys nevats, però que en tot cas cal informar-se’n i anar preparats perquè a voltes, a la cara nord, hi podem trobar trams inesperats. 

Al poble abandonat de Saraís només es pot arribar a peu sortint des de Durro

Quan fugim de les massificacions i els pobles per sentir-nos petits en un paisatge on només escoltem el nostre alè, també podem tenir sort i trobar, sobretot si anem acompanyats d’experts que tenen més vista i experiència, animals d’alta muntanya esquius i territorials. No és fàcil veure’ls, però tampoc impossible. Isards grimpaires per parets verticals i rocams anàrquics, àguiles custòdies que sobrevolen expectants i altres bèsties espectaculars com el gall fer, que si volta pels boscos no l’oblidarem. 

Durro i les pistes d’esquí situades a la part sud-oriental de la vall són altres punts de partida per a excursions que defugen les valls del Parc per oferir-nos vistes més obertes als pics pirinencs.