Forma part del selecte club del World Heritage List de la Unesco. Sense sortir del Pirineu català trobaríem altres exemples de romànic de gran bellesa, però només a la Vall de Boí s’alineen els astres —i qui diu els astres, diu els campanars— per oferir en un petit espai de poc més de 200 km2 una insòlita concentració d’esglésies excepcionals, d’un mateix estil, que pràcticament no han sofert modificacions al llarg dels segles. I tot això en un marc literalment incomparable.
Un paisatge únic que s’endinsa en el Parc Nacional d’Aigüestortes. La Unesco es va haver de retre a l’evidència que aquell conjunt monumental era únic i el dia 30 de novembre de l’any 2000 el va declarar patrimoni de la humanitat. Sant Climent i Santa Maria de Taüll, Sant Joan de Boí, Santa Eulàlia d’Erill la Vall, Sant Feliu de Barruera, la Nativitat de Durro, Santa Maria de Cardet, l’Assumpció de Cóll i l’ermita de Sant Quirc de Durro rebien el segle XXI amb un festiu repic de campanes, fent sentir els seus prop de 900 anys d’autoritat. L’únic que va mantenir-se impertèrrit, com correspon, va ser el Crist en majestat de Sant Climent, tal vegada la pintura romànica més important d’Europa. Una marca de Catalunya al món.
Una icona salvada
La gran obra del mestre de Taüll es va arrencar de l’absis en el qual fou pintada el 1920 i ara es pot veure al Museu Nacional d’Art de Catalunya. Però tot i això, Sant Climent no ha de deixat mai de ser un símbol. El gran referent d’aquest conjunt monumental. Cristina Castellà, tècnica del Centre del Romànic de la Vall de Boí, matisa que cap dels temples pot entendre’s de manera aïllada, però que Sant Climent “pràcticament, no ha patit cap transformació arquitectònica al llarg dels segles” i això fa que s’hagi convertit en la gran metàfora d’un moment cabdal de la història de Catalunya.
Puig i Cadafalch va investigar i catalogar les esglésies per preservar-ne l’interior
El Sant Greal de la nostra identitat que a la primeria del segle XX, quan s’estava gestant el concepte de la nació catalana, busquen amb desesperació arqueòlegs i arquitectes. Els noucentistes busquen referents i s’emmirallen en l’esplendor de l’edat mitjana fins al punt de considerar el romànic com un símbol identitari català. Un romànic que no es veia als museus, com ara. Ni tan sols a les esglésies, perquè les modes havien canviat i la majoria de pin d’altar s’havien arraconat a les sagristies, o tapat amb mobles litúrgics d’època posterior. Es posa en marxa la insòlita Missió arqueològico-jurídica a la ratlla d’Aragó, que comportarà la descoberta del romànic.
La recuperació del romànic
Des d’aleshores, que aquestes esglésies no ens han deixat de fascinar. Són el gran llegat dels senyors d’Erill. Des de l’ara abandonat poble d’Erillcastell, aquests senyors feudals van posar la seva espasa al servei del rei d’Aragó i dels comtes de Pallars i van participar en conquestes molt al sud dels seus dominis.
Propostes al llarg de l'any
Les batalles guanyades a la plana els van ser generosament recompensades i ells van decidir reinvertir aquests diners a la seva baronia i endegar una obra monumental que fes palès el seu ascens social. I així va ser com aquesta vall xica, com en diuen els seus habitants, es va convertir en un referent de l’art romànic.

“No ens podem fer a la idea de què va representar la construcció d’aquestes esglésies”, diu Joan Perelada, alcalde de la Vall de Boí, amb un punt d’admiració. I és que es van fer a la vegada. Visitant Sant Climent ens podem posar a la pell de Ramon Guillem, bisbe de Roda i Barbastre, quan el 10 de desembre del 1123 va consagrar l’església. Des de l’any 2013 una sofisticada projecció de videomapatge permet veure no tan sols les pintures que han arribat als nostres dies, sinó recrear les que s’han perdut. És com si el Mestre de Taüll ens les pintés altre cop només per a nosaltres. Traç a traç. Si en plena era audiovisual el resultat final és aclaparador, per a un fidel del segle XII Sant Climent havia de resultar poc més que un miracle. El mapatge també ha servit per realçar el romànic original que es conserva a l’interior del temple.
El videomapatge de Sant Climent és un estímul per atreure més visitants a la vall
ElCristenmajestatensbeneeixdes del cel de l’absis, però nosaltres encara podem pujar més amunt. L’experiència d’albirar el paisatge des de l’estilitzat campanar resulta corprenedora. Descobrim el que ja és evident des de peu de carrer: està perfectament alineat amb el de Sant Joan de Boí i el de Santa Eulàlia d’Erill. Eren torres de comunicació i de vigilància des de les quals es podien controlar tots els accessos a la vall. Els tres campanars eren molt similars, si bé el de Sant Joan va haver de ser refet en època posterior. Tornem a la terra. El petit cementiri a tocar de l’església ens hi ajudarà. A la vall de Boí la mort no s’amaga: forma part de la vida. Donem el tomb al temple i ens trobem amb els tres absis magnífics, ornamentats amb diferents motius d’influència llombarda. A la tarda, des d’aquest punt podem veure com es pon el sol rere l’inconfusible pic de l’Aüt.
10 detalls a tenir en compte a Sant Climent de Taüll
També hem de buscar restes de color vermell amagades entre els carreus. Són els vestigis de quan l’església estava pintada també per la part de fora. Una visita a Sant Joan de Boí ens ajudarà a entendre com eren els temples. Res de pedra vista: estaven arrebossats i pintats. Aquest color roig que ha sobreviscut prop de 900 anys encara és visible als pisos superiors de la torre i a la finestra principal de l’absis central. Sorprèn que una església tan petita pugui donar tant de si. No te l’acabes en una visita.
Aquest article es va publicar en el número 218 del Descobrir (Abril 2016)