El meu assessor en dinosaures em diu que a l’Argentina acaben de descobrir el fèmur gegantí del que deu haver estat el dinosaure més gran de la Terra. El meu assessor es diu Marc, té quatre anys, va a l’escola, és seguidor de les tortugues Ninja i des dels tres anys que porta un dinosaure de plàstic a cada mà: “Un Torvosaurus gurneyi, que corre molt, menja animals i va viure a Portugal fa mooooolts anys [150 milions d’anys, em xiuxiueja el pare], i un titanosaure que no corre gaire, és molt gran, menja arbres sencers i vivia a Fumanya, fa molts anys” [uns 65 milions d’anys, puntualitza el pare].
-Aquest vivia a Portugal? -jo que li pregunto acostant el dit a la perillosa mandíbula del torvosaure. Però el nen no respon, perquè el seu braç ha fet una estrebada i tot ell ha quedat distret en la terrible lluita que el carnívor de la mà esquerra ha emprès insospitadament contra l’herbívor de la mà dreta.
-Sí -diu el pare-, és que hem d’anar a Portugal a visitar els avis i ja hem aplanat el camí preparant una excursió a un poble on hi ha un museu de dinosaures molt bonic. (Per cert, el poble es diu Lourinhã, i la visita és molt recomanable.)
-I l’altre dinosaure, el titanosaure, vivia a Fumanya? -pregunto.
-Sí, a la serra d’Ensija, a l’alt Berguedà -m’il·lustra el pare, que m’explica que la fal·lera del nen els fa anar de corcoll buscant dibuixos, llibres, documentals i... rutes turístiques, com la de Fumanya, que acaben de recórrer, amb entusiasme, tota la família.
Em diu que van passar un cap de setmana a una casa rural, a la zona de Vallcebre, en un paisatge de muntanya meravellós, fent tombs per l’antiga conca minera de Sant Corneli, Fígols i Saldes. Van visitar el Museu de les Mines de Cercs i allí van concertar una visita guiada al jaciment de Fumanya, on tot just el 1985 un professor berguedà, de nom Lluís Viladrich, va descobrir milers de petjades de dinosaures gravades en una gran paret inclinada.
-A 1.500 metres d’altitud, en un bell paratge de boscos alpins, ha aparegut un dels jaciments més importants d’Europa per a l’estudi dels dinosaures.
Propers l’un de l’altre, en aquella zona s’hi concentren uns quants jaciments amb rastres fossilitzats de l’època dels dinosaures. A més de 3.500 petjades, els investigadors hi han trobat fulles de palmeres gravades a la roca, troncs d’arbre petrificats i fins i tot ossos de cocodril i ous de dinosaure!
-Fulles de palmera?
-Sí, sí, els Pirineus no existien, l’oceà Atlàntic entrava fins a tocar de l’actual Berguedà, i la zona era plana, amb rius, maresmes, aiguamolls i fanguissars. El clima era tropical, com el del Carib. T’ho pots imaginar? Sembla increïble.
Abans que li respongui, el pare em dóna una lliçó sobre la imaginació i la curiositat. Sobre la manera com ell ha transmès la passió pels dinosaures al seu menut fill. Resumint: per seguir el rastre dels dinosaures cal que ens convertim nosaltres mateixos en verdaders exploradors. Ens hem de posar en marxa després d’excitar la imaginació, amb ganes de trobar rastres dels dinosaures i, si cal, amb el salacot de l’Eudald Carbonell al cap.
Qui vulgui anar al jaciment de Fumanya ha d’obrir bé els ulls i embrutar- se les mans. Canviar l’agenda diària pel calendari geològic. Mirar les pedres com un explorador, amb el desig dels descobridors, remirant les pedres, a la recerca d’indicis, rastres o fòssils (qui sap... potser una alga o tal vegada un corall, un eriçó de mar o un mol·lusc: una troballa nostra que pugui enriquir el futur centre d’interpretació que en aquests moments construeixen al peu mateix del jaciment a Fumanya).
-Ambició i objectius -diu el pare, amb la complicitat del Marc, que em parla de les pedres que van estudiar in situ.
-Vam trobar-hi carbó! -diu el nen.
-Ambició, objectius i respecte per la natura i l’entorn -conclou el pare. La interpretació de les roques demana instrucció. Per als profans fins i tot pot resultar difícil de veure les petjades a la gran paret. Cal anarhi al migdia, i amb bones condicions de llum. No podem anar als jaciments de Fumanya sense l’ajut dels guies del Museu de Cercs. Ells tenen recursos per introduir-nos en el llenguatge dels buscadors de dinosaures. Abans d’anar a Fumanya, cal demanar informació al Museu i reservar la visita.
Els titanosaures, que menjaven arbres sencers, vivien a la serra d’Ensija
Els guies us ensenyaran les petjades. I amb material pedagògic us excitaran la imaginació per situarvos... al Carib. Millor dit, a la Fumanya dels dinosaures, en un temps en què no hi havia el Cadí ni el Pedraforca, i allò era com el Carib. Clima càlid i humit. Terreny pla, el mar a tocar, amb rius, extensos boscos tropicals, palmeres altíssimes, capçades imponents. Fanguissars, llacs, un munt d’animals i... mireu, allí, els veieu?, per allí passa un ramat de dinosaures, alguns són enormes: els titanosaures, de dotze metres de llarg i tretze tones de pes, endrapant fulles sense parar, i n’hi ha de més petits, els hadrosàurids, que poden anar a quatre o a dues potes... Mireu, s’empassen pedres per facilitar la digestió. Es mouen lents i poc destres, patrip-patrap, deixen les empremtes de les enormes potes sobre el fang tendre.
Us explicaran que pocs milions d’anys després els dinosaures van desaparèixer, de Fumanya i de la resta del planeta. Es van extingir (es calcula que això va passar fa uns 65 milions d’anys), i amb el temps aquelles petjades de Fumanya van quedar enterrades amb altres capes de sediments i es van fossilitzar.
Aprendreu que el rellotge geològic de la Terra és lent, però mai no s’atura. La Terra no està mai quieta. Amb milions d’anys canvia el clima i es mouen els continents. El xoc de les plaques provoca el naixement de les serralades. A la zona del Pirineu, el mar s’enretira. S’aixequen muntanyes pels xocs, doblecs, trencaments i encavalcaments de les capes soterrades. Se sap que les parets esquerpes del Pedraforca es van fer pel desplaçament de 50 quilòmetres de material! També es van formar els vastos lloms i les cingleres de la serralada del Cadí. I es va elevar la serra d’Ensija. I així va ser com la capa sedimentària, horitzontal, per on s’havien passejat els dinosaures, va quedar convertida en l’enorme paret vertical que ara podem observar.
-I qui va ser el primer que va veure la paret de les petjades? -pregunto-. Que potser va ser el Marc?
-No, la seva germaneta...
-I doncs? -És que el torvosaure i el titanosaure s’estaven barallant...
Aquest article es va publicar en el número 199 del Descobrir (Setembre 2014)